Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

13 de desembre de 1918

dissabte 13 desembre 2008

.

Santa Llúcia. Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros –amb tenda– dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus –verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les reixes de les finestres, aquest llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil –la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto a la cuina de fer-me amb una botifarra –ací són exquisides– entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins el crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants –amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total –una mena de malenconia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrera, aquest dia!

.

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per a patir és una salut de ferro.

8 de desembre de 1918

dilluns 8 desembre 2008

La Mare de Déu. Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.

Sopo, a la matinada, amb diversos amics: Enric Sauch, Josep M. Vehí, Enric Vergés, Roldós i els habituals. Sauch parla de la seva vida, relata els seus records, com un home que adopta davant del vici un aire avorrit i desmenjat. Quan ha de donar a entendre una cosa inconfessable suavitza la veu, abaixa les parpelles i fa un gest de displicència amb la mà. És un home realment d’època, d’un caràcter enorme –com el que van agafant les tartanes llargues.

La presència de J. M. Vehí ens sorprèn una mica tots plegats. És un fill de família, una mica malaltís, un hereu important, amb un aspecte bullit i depauperat. Es passa llargues temporades sense sortir de casa –llegint a la vora del foc o enllitat. Amb aquest motiu, gairebé tothom es considera obligat a fer-li un sermonet tirant-li en cara la seva falta de voluntat, l’abúlia i el pessimisme que el dominen. Vehí –que és un home molt més intel·ligent del que tracta d’aparentar– s’excusa amb els seus avantpassats, amb l’herència una mica carregada que li ha tocat de portar. Però, a mesura que les libacions augmenten, tothom insisteix amb un sentit de la discreció molt opinable. La densitat de moralina repartida, la profusió de consells impel·lents i tonificants, comença d’embafar. A l’últim, Vehí reacciona i diu, considerablement enervat, fent un gest com si s’espolsés les mosques:

–Si insistiu i en feu una qüestió de principis, estic disposat a suïcidar-me ara mateix…

Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat, hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. Roldós és un home tan impersonal que quan parla d’ell mateix sembla que parla d’alguna persona desconeguda i vaga. La sobretaula es desfà, per excés d’impersonalitat.

2 de desembre de 1918

dimarts 2 desembre 2008

Dilluns. El senyor Bofill (Gori) m’invita a caçar a la riera de Llafranc. M’ofereix una escopeta que no accepto. Després del meu fracàs de Sant Climent, tinc una idea completament clara de la meva situació davant de les escopetes.

Sortim havent dinat, de seguida. Fa una tarda clara, assolellada, exquisida. En els llocs ombrívols hi ha una humitat perfumada de bolets. No trobem ànima vivent. Mentre Bofill, amb els gossos, explora el rieral, divago, solitari, per les pinedes, fumant cigarrets. Camino badoc i suspès. En moments així, cerco, sovint, un argument de novel·la. Impossible de trobar res. No he tingut mai prou imaginació per a aconseguir veure la vida en forma de novel·la. Probablement és perquè la meva ignorància, la meva inexperiència de la vida, és completa.

Sento de sobte, prop meu, dos trets consecutius, sorollosos, enormes, amplificats per l’engorjat de la riera. Quatre o cinc minuts després, m’arriba un altre tret. Al cap d’un quart, un altre –el darrer. Penso: els conills d’aquest paratge deuen ésser exquisits.

Quan Gori es reuneix amb mi, constato la buidor del seu sarró. Ha errat tres conills. Em dóna una llarga explicació, però el fet és que ha errat tres conills. «Haurien estat bons estofats o rostits»… –em diu, empipat, positivament avergonyit.

–Gori –que jo li dic–, sou un home personal i grandiós. Però s’ha de confessar que com a caçador sou un caçador més aviat petit…

En el camí de retorn al poble –en silenci– noto que la seva esquena es va corbant. Agafa aquell aire una mica geperut dels caçadors que no han matat res. En el moment d’entrar a casa seva, no em dóna ni el bona nit.

.

Quan l’apotecari Preses, al club, parla dels seus records de l’Amazones –on visqué llargs anys dedicat a vendre productes farmacèutics als indígenes– fa un efecte impressionant. És un home tímid i discret que de sobte s’embala com un cavall desbocat. Llavors comença a ampliar les coses, a amplificar-les desmesuradament, a bufar-les. Aquesta megalomania se li produeix sobre un optimisme esplendorós i recalcitrant.

–Un dia –ens deia avui– llogàrem una casa al marge de la selva, vora el riu. Però l’haguérem de deixar molt aviat. Les serps ens entraven per la porta de l’eixida i sortien per la de la façana. N’hi havia de tan llargues, que ocupaven mig corredor. Eren enormes: gruixudes com la cuixa…

L’auditori l’escoltava transportat, fascinat: transportat, potser, per la inflació del relat, potser perquè les serps produeixen sempre un cert pessigolleig… qui sap!

Quan el senyor Preses entra en aquests estats d’embalament hiperbòlic, es torna pàl·lid i agafa un aire de visionari.

.

El «Centre Fraternal» m’invita a la Festa de la Victòria, a través d’un ofici molt ben girat. És un dels primers papers d’aquesta classe que he rebut en la vida. El paper i la festa em deixen una mica apàtic.