Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots –cloves de nou– pesquen els calamarsos. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gregalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps –una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.
Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; se sent el fresseig de les converses de la gent invisible. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.
.
Cinema a la nit. «Fru-fru», amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar –que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.
Sortint del cinema, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica apegalós per massa perfecció de circumferència –una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.
Entre moltes altres facècies ens explica que a Girona hi ha un fuster tan convençut de la importància del seu ofici, que en els moments de sinceritat industrial sol dir:
