Arxiu de la categoria ‘moral’

21 de març de 1919

dissabte 21 març 2009


Inici de la primavera. Biblioteca. Tot traduint Renard penso que és més important dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no. La curiositat és superficialment agradable, però deixa una certa buidor amarga per dintre. Un ofici és monòton i pesat, però té moments d’una voluptuositat fascinadora que compensa la monotonia.

.

Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d’un cantó presenta unes qualitats i, mirat del cantó oposat, uns defectes.

.

De tots els anuncis que he vist a Barcelona –i n’hi ha de bonics– el que per la seva vaguetat m’ha impressionat més és aquest: «Primeras Comunionesde 6 a 8». Un altre anunci magnífic: «El Considerado». Quin perfum que té de barcelonisme!

.

En el «Journal d’un poète» d’Alfred de Vigny, hi ha una frase en cursiva. Aquesta: L’espérance est la plus grande de nos folies. És una frase d’una aparença terrible i que, malgrat tot, potser és plausible i molt posada al nivell de la vida. Si hom pot arribar a viure al marge del que Vigny anomena la més gran follia, qualsevol cosa d’agradable que us pervingui, per més petita que sigui, us enlluernarà de felicitat. Als qui, per contra, viuen en les al·lucinacions de l’esperança, tot el que els arribi, per més fascinador que sigui, els semblarà una poca cosa, una miserable petitesa ridícula. Viure en l’esperança és viure en el desencant continuat i sense remei.

17 de març de 1919

dimarts 17 març 2009


A Palafrugell tothom es coneix i això fa que a la superfície de la vida vilatana, al voltant dels afers del poble, siguin sempre visibles algunes passions, els mòbils d’alguns actes, la finalitat d’alguns moviments –i moltes ridiculeses, és clar. A Barcelona, no veig res. Completa obscuritat. Probablement és perquè no tinc encara la vista habituada a unes altres mides. Tinc una vista de talp.

.


Davant d’un obstacle –d’un obstacle literari, per exemple– es poden fer, si hom està impregnat d’esperit filosòfic, dues coses: girar-se i mossegar-se la cua o posar-se a cantar. Si a les biblioteques públiques freqüentades per escriptors fos permès de cantar, s’armaria un guirigall espantós, inenarrable.

.


Quan en aquests inicis de primavera un enamorat adopta davant de l’objecte del seu amor un posat consirós, passiu, melangiós, és que els recursos dialèctics s’han esgotat. És un moment delicat, perquè en aquest temps el que detesten més les dones són les pauses.

.


Situació de l’admirador de pocs recursos, pobre, que aconsegueix finalment poder convidar el seu heroi –del ram que sigui–… a prendre cafè. «Prengui la bona voluntat…» L’admirat pensa: «Ja, ja…».

.


La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península– a aprendre de distingir una hipòtesi d’una fantasia. La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és.

.


La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet.

14 de març de 1919

dissabte 14 març 2009


L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai no vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.

.

Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

.

La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.

.

Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.