Diumenge de Rams. Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer –que a l’Empordà en diem llor– i de cireres d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.
A la sortida, al carrer de Cavallers, saludo el farmacèutic Almeda. Parla, sempre, amb els seus diminutius.
–Vaig a prendre una mica de lleteta… –em diu mentre eixuga, amb el mocador blanc, els vidres de les seves ulleres.
Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres picons carregats. La beguda passa insensiblement a través de la loquacitat del país. Dinar familiar, arròs de marisc i sèpia, negre, mengívol, excel·lent; guisat de costelles amb naps de Capmany. Les costelles de xai tendre són a Palafrugell indescriptiblement delicades. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda –amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobés dins d’una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per a aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per a passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrera dels vidres es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cinema. L’olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l’espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i desagradable. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. Cafès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra. A l’habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l’olfacte l’olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d’un estofat. Deu ésser molt tard…
Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.