Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

13 d'abril de 1919

dilluns 13 abril 2009


Diumenge de Rams. Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer –que a l’Empordà en diem llor– i de cireres d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.

A la sortida, al carrer de Cavallers, saludo el farmacèutic Almeda. Parla, sempre, amb els seus diminutius.

–Vaig a prendre una mica de lleteta… –em diu mentre eixuga, amb el mocador blanc, els vidres de les seves ulleres.

Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres picons carregats. La beguda passa insensiblement a través de la loquacitat del país. Dinar familiar, arròs de marisc i sèpia, negre, mengívol, excel·lent; guisat de costelles amb naps de Capmany. Les costelles de xai tendre són a Palafrugell indescriptiblement delicades. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda –amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobés dins d’una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per a aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per a passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrera dels vidres es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cinema. L’olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l’espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i desagradable. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. Cafès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra. A l’habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l’olfacte l’olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d’un estofat. Deu ésser molt tard…


18 de març de 1919

dimecres 18 març 2009


Nit. Em quedo sol a la cambra de la dispesa. Vigília del meu sant. Recordo que molts anys enrera, a Palafrugell, en tal nit com aquesta, passaven colles d’homes per les cases que cantaven els goigs.

«Sed, José, nuestro abogado – en esta vida mortal» –deien. Perfectament. Hom els donava mitja dotzena d’ous i se’ls havia de pregar que no cantessin més. Recordo una veu d’home, prima i destrempada –d’un home que tenia les faccions una mica cavallines, amb un crani pelat i lluent que cantava amb les seves enormes mans agafades a les petites solapes de l’americana, com si fos agafat als ferros d’una reixa. Però tot això és tan llunyà i tan vell!

.

Trobo, entre altres papers, aquestes ratlles escrites fa tres anys: «Sempre he estat una mica endarrerit i de petit vaig ésser un badoc notori. Especialment poc sensible, molt indotat per a comprendre res de les coses de la religió. Vaig entendre molt poc de la doctrina: la vaig aprendre de memòria com si fos la gramàtica. Deia les oracions ràpidament, sense pensar en el significat de les paraules, com un pur exercici mnemotècnic. Entrat al llit, m’era impossible de recordar res. De l’església, en recordo coses extravagants: m’atreia més la contemplació de les petites guspires que feien les partícules de pols flotants en les garbes de llum policroma que els mateixos oficis; més els vestits dels capellans i llurs veus que els sermons de la trona; els pèls del bigoti i de la barba d’una pobra senyora escarransida que sempre es posava a primera fila que qualsevol consideració transcendent».

Ara em demano si aquest fragment respon a la realitat. Literàriament el fragment és molt pobre, però que respon a la realitat d’aquella època em sembla indiscutible.

.

.
Tinc moments de fatiga. Sento intermitentment moments de depressió –generalment sense una causa precisa. Sentir-se vell a vint-i-un anys, és clar, fa riure. El cert és que, sovint, em vénen ganes d’evadir-me, de recloure’m al mas i anar al llit com les gallines –o d’anar a viure a Aigua-xellida, tan assolellada, tan remota, amb el cel i la mar tan radiants, tot adormit al sol en la remor dels pins… La sensació física precisa –quan no sóc al llit– d’anar pel món enganxat en un carro m’exaspera.

13 de març de 1919

divendres 13 març 2009

La Mancomunitat ha creat uns «Estudis Normals» i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat –ésser mestre, ésser professor–, em sembla una mica estranya. ¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica.

Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot –absolutament tot– a l’obtenció d’aquest resultat. No he fet un pas en fals?

De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.

Plou. Darrera els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten molls, brillants, a través del fum de tabac del local –perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip –que encara cueja– trobà un seu amic que té interessos a les Pompes Fúnebres.

–Hi ha molts malalts –li digué Carles–. És impressionant.

–Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara –respongué el de les Pompes– és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

.

Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, meravelloses. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se –sense poder-se precisar d’on ve– el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a la prestatgeria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat; però, quan els embriacs van ben vestits, no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singular, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.