Diumenge de Rams. Vaig a l’ofici. Olor de branques de llorer –que a l’Empordà en diem llor– i de cireres d’arboç. L’església n’és plena. La fressa que fan les branques arrossegades per les lloses de pedra de l’església. El perfum és fort, rústic, agradable. Les cuixes daurades dels angelets de l’altar, la roba de la gent, els racons foscos, l’aire, les fustes i les reixes de l’església en queden impregnats. L’olfacte en queda tan saturat que fa l’efecte que tot el món fa olor de llorer. És potser l’únic dia de l’any que una altra olor desplaça la covada, dolça, de l’encens, l’oloreta agra que hi fan les beates i el gust de la cera. Aquesta olor de llor ens retornarà, al nas, cada vegada que a casa facin estofat.
A la sortida, al carrer de Cavallers, saludo el farmacèutic Almeda. Parla, sempre, amb els seus diminutius.
–Vaig a prendre una mica de lleteta… –em diu mentre eixuga, amb el mocador blanc, els vidres de les seves ulleres.
Prenc l’aperitiu amb els amics. Dos o tres picons carregats. La beguda passa insensiblement a través de la loquacitat del país. Dinar familiar, arròs de marisc i sèpia, negre, mengívol, excel·lent; guisat de costelles amb naps de Capmany. Les costelles de xai tendre són a Palafrugell indescriptiblement delicades. Cafè i conyac abundant. Diumenge a la tarda –amb el seu pes de gravitació sentimental. La petita població deserta em cau a sobre. Sento com si em trobés dins d’una clova buida, tocada per un aire somort. Dia deliciós per a aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per a passar pels carrers amb les mans a la butxaca. Darrera dels vidres es veu encara gent amb les cames sobre la cendra dels brasers. Cinema. L’olor espessa que fa la gent. Insuportable perfumeria barata de les senyoretes. Penso en el pobre Roldós, encorbat, dins la mitja llum, sobre el piano. Abandono l’espectacle. Els carrers, absolutament solitaris. Crepuscle fred i desagradable. Divago al volt de la muralla. Rodar: aquesta és la personal fatalitat. Torno als aperitius. Absentes. Sopar. Cafès i conyacs. Congestió. Taquicàrdia galopant. Impossible de mantenir al llit la posició horitzontal una estona llarga. El cor em fa mal. El cap, molt espès, em fa mal. Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra. A l’habitació hi ha un aire net i glacial que em produeix esgarrifances. Impossible de desplaçar de l’olfacte l’olor de llor del matí. Obsessió gairebé repugnant de viure a dins d’un estofat. Deu ésser molt tard…
Entrada completament sensorial, plena de canvis i descripcions que parlen d’un moment, un lloc, una religió i una manera de viure-la absolutament sentida amb el cos i l’esperit agitat. Cap referència culta, llibre, polític, escriptor, país, teoria. Res. Avui, Pla descriu el seu entorn i les sensacions que li bullen a dins, sense fer comparacions amb res que hagi llegit o après. És l’home, nu de tota feixuguesa de l’artifici i els prejudicis que la cultura i les opinions alienes que se’ns enquisten a dins. Avui no recorre a cap erudició de cap mena, no s’amaga rere cap autor perquè sap que cap el pot protegir del tot de la crua solitud de viure. Avui, les seves úniques eines, els seus únics amics, són els que tenim tots: el cos, la ment, l’ànima.
Comencem amb la olor de llorer que transforma bellament totes les que li repugnen (l’agra de les beates). Però, més tard, es troba arrossegant els peus per un dia “deliciós per a aplicar els llavis a la pell rosada d’una dona. Horrible per a passar pels carrers amb les mans a la butxaca.” Al final, en la soledat del llit, aquella olor, abans alliberadora, se li torna vomitiva amb la “sensació gairebé repugnant de viure dins un estofat”.
Per escriure el que Pla ens regala avui és molt més important ser persona que haver llegit molt. Suposo que, com que els humans som molt vanitosos (tots ens hi creiem molt d’humans), hi ha molts intents literaris d’aquest estil que implica una certa impudícia. La línia que separa els que són pura llagrimeta mendicant de peneta dels que —com el d’avui— ens descriu a tots i fa autèntica companyia és finíssima: caure a una banda o l’altre té resultats devastadors.
Bona mona a tothom.
Ospa, Florenci! el teu comentari d’avui és tan bo que gairebé no caldria dir res més. Però deixa’m dir alguna cosa: el text d’avui sí que surt al Primer quadern gris amb algunes diferències amb el text definitiu. Per exemple: “la porta de l’esglesia fa olor de llor”.
Una altra cosa, sobre el fragment final: “El cor em fa mal.(…) Amb el mocador a la mà, m’assec ara en una cadira ara en una altra.”
Trobarem una descripció semblant a “Un infart de miocardi” Josep Pla explica: “En aquesta sala de la casa, (…) hi ha cadires, balancins, poltrones… (…) Em vaig asseure i estendre, successivament sobre totes aquestes andròmines en la seguretat de trobar alguna forma d’esmorteïment adequada. No vaig trobar res.”
La vida es transmuta en art, de la mateixa manera que l’olor de llorer reviu en un estofat. En el qual, com en qualsevol plat, no s’han de notar les herbes que s’hi posen, només que el conjunt és bo. Per això només s’hi posa mitja fulla de llorer. Això de “viure a dins d’un estofat” és com quan hom es troba saturat d’art!
Quina desfilada de sensacions a dins de l’església: et fa trobar-t’hi al bell mig.
De la mateixa manera: quan enyora una presència femenina; es recorda d’en Roldós -mort fa poc temps; rodola, fatalment, per retrobar-se amb els efluvis de l’absenta i desguassa, fent equilibris, en una caçola d’estofat… Ho vius!
Com es llevarà demà ja és una altra qüestió?
I es queixava, Pla, en una entrevista feta per Joaquín Soler Serrano de què no trobava l’adjectiu, que s’hi passava llargues estones buscant-lo -d’aquí el recurs de cargolar cigarrets. (!)
Bon dilluns,
El meu comentari s’esmuny, plenament, dins la més pura i simple banalitat: el Picón (l’Amer-Picón) era una de les begudes que més li agradaven a Pla. Me’n vaig pendre uns quants, xerrant hores i hores, amb ell. Deia que un parell de Picons aturava, en sec, qualsevol forma de refredats i grips…! Ara, és quasi impossible trobar-ne d’aquest fenomenal aperitiu.
Bona mona a tots!!
He arribat a casa al migdia i he obert el blog del Pla.
M’ha meravellat i gairebé emocionat la desripció d’aquest Diumenge de Rams…
M’han encantat, però també, totes les aportacions dels comentaristes del
que jo ja en diria fixes, és de la casa…
El meu comentari és simplement, el d’un agraïment a tots, des del Pla fins el Jaume Santacana.
Bona Pasqua a tots!
Jesús.
Curiós, al 36 hi havia una farmàcia de nom Almeda a Mollet. Va agafar al seu propietari a Mallorca amb altres vilatans a l’esclat del 36. Ara n’hi ha una a Cornellà, d’Almeda.
Malgrat la incerta economia familiar, una cosa clara és que, a casa de la família Pla, s´hi menjava ben bé, substanciosament. Ara, que, al mateix temps, pel seu costat, el nostre autor es lliurava adesiara a excessos alcohòlics que contrarestaven la meritòria feina als fogons de la mare, en una mena d´esbojarrament juvenil. Em sona haver llegit que, amb el temps, i com sol passar amb els qui beuen massa, Pla menjava com un pardalet, res de bo, i que el gruix dels seus escrits al respecte no obeeixen a cap degustació pròpia, personal, sinó, més aviat, a les obligacions editorials que tenia. EM