Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva on fan cua molts treballadors i pobra gent.
De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les ombrel·les de color vermell; la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa; cada pas que fa el seu titular produeix la sensació com si hom trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. 
El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana –que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)–, sembla que a la plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba –més acostat, més allunyat– un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos –no es pot pas negar– som una mica poca-soltes, però els sofregits d’aquí no tenen rival, són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.
En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.
–Aquestes festes majors –em diu– em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega. Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per mi, absolutament innecessàries, purs misteris. Què us heu fet avui els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.
A plaça hi ha tanta gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per a fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:
–No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…
–Exacte, això mateix, exacte…! –diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.
