La Mare de Déu. Molta festa. La gent estrena els vestits d’hivern. Els carrers s’emplenen de la bona olor de la roba nova. Al ball, al vespre, parlo amb diverses senyoretes. La senyoreta V., malgrat ésser tan morena, és molt romàntica. Davant de les persones romàntiques no sé mai què fer: no sé si posar-me a riure o posar-me a plorar. Però la dificultat és sempre la mateixa: no hi ha manera de rematar: són impenetrables, inassolibles, impossibles, inaferrables, inacostables, intocables, impalpables, irreductibles. La fatiga fa decaure l’encant i arriba un moment que hom dubta de si tenen una existència real.
Sopo, a la matinada, amb diversos amics: Enric Sauch, Josep M. Vehí, Enric Vergés, Roldós i els habituals. Sauch parla de la seva vida, relata els seus records, com un home que adopta davant del vici un aire avorrit i desmenjat. Quan ha de donar a entendre una cosa inconfessable suavitza la veu, abaixa les parpelles i fa un gest de displicència amb la mà. És un home realment d’època, d’un caràcter enorme –com el que van agafant les tartanes llargues.
La presència de J. M. Vehí ens sorprèn una mica tots plegats. És un fill de família, una mica malaltís, un hereu important, amb un aspecte bullit i depauperat. Es passa llargues temporades sense sortir de casa –llegint a la vora del foc o enllitat. Amb aquest motiu, gairebé tothom es considera obligat a fer-li un sermonet tirant-li en cara la seva falta de voluntat, l’abúlia i el pessimisme que el dominen. Vehí –que és un home molt més intel·ligent del que tracta d’aparentar– s’excusa amb els seus avantpassats, amb l’herència una mica carregada que li ha tocat de portar. Però, a mesura que les libacions augmenten, tothom insisteix amb un sentit de la discreció molt opinable. La densitat de moralina repartida, la profusió de consells impel·lents i tonificants, comença d’embafar. A l’últim, Vehí reacciona i diu, considerablement enervat, fent un gest com si s’espolsés les mosques:
–Si insistiu i en feu una qüestió de principis, estic disposat a suïcidar-me ara mateix…
Després Roldós explica, amb la seva veu evaporada, que, de jovenet, entrà a l’escolania de Montserrat, amb la intenció d’arribar a monjo benedictí. A Montserrat, hi aprengué la música, i fora de Montserrat, la seva lleugera tendència a un cinisme bonari. Roldós és un home tan impersonal que quan parla d’ell mateix sembla que parla d’alguna persona desconeguda i vaga. La sobretaula es desfà, per excés d’impersonalitat.
Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres –malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:
n. ed. bloQG) [
