Arxiu de la categoria ‘General’

22 d’octubre de 1918

dimecres 22 octubre 2008

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons –mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l’aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s’allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma… A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m’enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l’efecte d’una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d’un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

La grip continua matant implacablement la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort –que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa –són d’una mobilitat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi –que la grip no matés ningú més.

4 d’octubre de 1918

dissabte 4 octubre 2008

Continuació de la nota anterior. — Les espines que hom sol portar a dins provenen dels moments de por que hom ha passat a la vida, por de perdre alguna cosa, generalment. La por es troba, em sembla a mi, en la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por –els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert –i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria –llevat de la sexual, dispersa i intercanviable– encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral –l’única que importa– neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.

Una tertúlia com aquesta està afectada per aquests mecanismes humans primaris, per la reiteració permanent de velles obsessions –sempre vivíssimes– i que per a un espectador passavolant resulten inintel·ligibles, inexistents. Tothom és un paranoic dels seus interessos –del que els escriptors idealistes en diuen l’egoisme.

El senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament –o sigui en Mascort secretari–, fou foragitat anys enrera de la seva oficina en virtut d’una intriga combinada dels republicans i del senyor rector. Cosa fina. Quan hi pensa –i tot fa suposar que hi pensa molt sovint–, quan pensa que un dia hagué d’abandonar la seva cadira, reacciona d’una manera tan esporuguida que la bravata li surt espontània, frenètica, nerviosa i terrible. Tothom ha oblidat la intriga –que per altra part ningú no conegué fora d’ell, i encara, és clar, posant-hi la natural fantasia. Però ell se’n recorda, d’una manera obsessionant, microscòpica, viva.

El senyor Joanet Granés, un home petit, bru, gras, amb un ventre rodó i els braços llarguíssims, pelut de celles, amb un bigoti cremat i caigut, sempre mal afaitat, de tracte untuós i arrodonit, una mica servil, és un tipus considerable. Escrivent de notaria –malgrat que la seva neboda es casà amb el notari–, les intrigues familiars li feren perdre la plaça. Valga’m la mare de Déu! Fa cinc anys que desbarra, dia a nit, sense parar, contra la vexació. S’ha aliat amb tots els elements que ha considerat d’una certa eficàcia contra el notari titular. Ha posat un despatx a la Granota, que és un barri de Palafrugell que forma part del terme de Mont-ras, per tal que el notari de Palamós vingui a firmar aparentant que és el de Palafrugell. Cas gravíssim…

El senyor Balaguer és l’home més actiu, més intel·ligent, més cabal del jutjat de la vila. Quan el jutge, el suplent, el fiscal, els adjunts, el secretari, tenen necessitat d’escriure un paper, han de recórrer a ell. Ocupa a l’oficina la darrera cadira. Imagineu-vos la idea que de la justícia té el senyor Balaguer…!

El senyor Pons és metge i és carlí. És un carlí d’idees arrelades, que troba insuportable que la totalitat dels homes i de les dones no combregui en les seves idees. El món està perdut…! –diu eixamplant el blanc de clara d’ou dels seus ulls evaporats i tristos. Això s’acaba! –afegeix–; on anirem a parar? Valga’m Déu de Déu! Si el senyor Pons hagués tingut més constància a llegir llibres de medicina que la que ha posat en la lectura d’«El Correo Catalán», potser, com a metge, hi hauria donat una empenta. Però ¿qui posa l’esquella al gat, tractant-se de persones tan honorables, serioses i respectables? Posició a la tertúlia: tolerada a penes!

Com a marxant de boscos i de llenyes, el senyor Gironès té una formalitat escassíssima, però bufa com un dofí en explicar els seus afers en funció de la injustícia general i de les arbitrarietats burocràtiques en particular. Teulat de vidre.

Don Rossend Girbal es troba de vegades davant de conxorxes tan complicades per fer-li fracassar les compres o les vendes de pencos que sol realitzar que per aconseguir que el cap se li aclareixi ha de sortir fora vila i menjar un colomí, rostit o guisat, al primer hostal de la carretera.

Etcètera.

Això no és enumeració. Això és un món d’una complexitat microscòpica inextricable.

El meu pare es troba, en la tertúlia, més divertit que conformat. Hom el respecta perquè ha perdut diners tota la vida –perquè ha estat una víctima. S’hi defensa –quan té humor– mirant d’aconseguir, amb la seva timidesa habitual, que els seus contertulians es manifestin. La cosa agafa llavors un aspecte delirant, manicomial –tothom tirant l’aigua al seu molí i no tolerant que hi hagi al món un cas més interessant, més apassionant que el que cada contertulià presenta…

Aquesta és la videta de cada dia. És, en definitiva, el que hom vol significar, quan parla d’anar tirant, amb aquella –ai las!– alegria…

.

Al cafè, Gori parla amb la seva habitual vehemència. Diu, roig, apoplèctic:

–Si res més no, aquesta guerra haurà portat una gran modificació: haurà implantat els calçotets curts. Després de tants de segles de portar calçotets llargs, la humanitat, avui, respira. Els portàvem de punt a l’hivern i de tela a l’estiu, lligats al turmell amb unes vetes. Portàvem calçotets de guerrer… Ara la cosa s’ha escurçat i l’aire circularà per espais que es consideraven clausurats tradicionalment. Això representarà, en la manera de vestir, una revolució immensa, una revolució indescriptible…

A la taula del costat hi ha un pagès que pren cafè. S’acosta a la meva orella…

–Aquest senyor parla de revolució –diu–. Que potser hi ha alguna novetat?

–No senyor, no! És el senyor Gori, que parla dels calçotets curts…

–Ah! Ja m’ho semblava que no havia passat res…

5 de juny de 1918

dijous 5 juny 2008

Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare –que ho comprèn tot– fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d’ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set! A més, m’acosto a l’alcohol amb una mena d’il·lusió que m’abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d’atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.

Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre pernods autèntics (Pernods Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant, sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és a dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.

He conegut molts embriacs empordanesos: gairebé tots ells estan desproveïts de resistència davant del remolí oratori de la pròpia vanitat. No en conec cap que tendeixi al mutisme i a la gravetat. Són xerraires recalcitrants: beuen per xerrar i xerren per beure.

A Palafrugell, l’alcohol em fa canviar de vida. A Barcelona, em llevo de matí, per anar a la Universitat i seguir el curs acadèmic. Arribar ací i llevar-me a les dotze en punt és indefectible. La taquicàrdia alcohòlica, l’excitació del cos, em produeix insomni. En la impossibilitat de dormir a la nit, haig de dormir al matí: no hi ha altra sortida. En aquests últims mesos això ha sovintejat tant que ha produït com una incisió profunda en la meva vida. De vegades sento… no sé com dir-ho…

De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és més petita la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la, per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer –res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent.

 

(En rellegir aquest darrer paràgraf veig que és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó. El que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana! La nostra intel·ligència, ben mirat, conspira sempre a favor del que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments a favor de les nostres més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma de l’enteniment serveix per a alguna cosa més.)