Arxiu d'etiquetes: Poemes

A Màrius Torres, 23 X 1937 (112)

Publicat el per
Respon

112

La Pobla d’Alvortó, dissabte 23 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Em dius que ja està decidit, que concorreràs al «premi Folguera», i m’hi resigno; m’ho prenc com un caprici teu i no hi ha res que jo respecti tant com els capricis. Quedo, doncs, esperant amb tafaneria la fi que hi faràs, que et pronostico desastrosa; la teva no és pas, per sort, una poesia «de certamen». M’omple de sorpresa això que em dius que fins ara no havies llegit la de Víctor Hugo; esquerrista i espiritista com era, hauria sospitat que el teu pare i el teu avi li retien un culte. És en efecte —en els seus bons moments— un gran poeta; llàstima que les seves novel.lasses i sobretot els seus dramons, que el van fer ric, l’hagin perjudicat tant en la seva fama pòstuma.

La nova cançó a Mahalta que m’envies em sembla inferior a la primera. «En un dit blanc» sona poc poètic, massa concret; hauria de ser en tot cas «en una mà blanca» ¡i així i tot és tan gastat! «O com el raig de sol que llista — d’iris el fang» resulta complicat: el lector es posa a rumiar com és possible que l’iris es formi en el fang. «Com el zèfir que s’encaressa — en els canyars…» ¿què vol dir això? No estaves gaire inspirat, vet-ho aquí: «aliquando bonus dormitat Homerus». Però el tema del poema és bonic si bé mal portat i hi ha alguns versos preciosos. Els que m’agraden més són aquests:

o com la rima d’una estrofa
sense sentit…

com una cinta de coqueta
en un mirall
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall.

Amb tot, no acaben de lligar amb aquella melangiosa Mahalta que apareix d’una manera tan inesperada a la darrera estrofa. Els versos més reeixits, si esmenaves un defecte que et diré, són aquells dos:

com una mica de musica
quan es té son

que són els únics que suggerint un ambient melangiós (cansament, somnieig, música, potser un xic de febre), preparen l’entrada de la Mahalta a l’última escena. El defecte és el segon vers: «quan es té» resulta massa casolà en un poema que hauria de ser tot ell melangiós i vagarós; hauries de buscar una altra manera de dir-ho.

Em deixes tot intrigat quan al final de la carta m’insinues que aquesta cançó a Mahalta ha pogut ser «imitació inconscient» d’algú. No se m’acut qui pugui ser aquest «algú» ¿potser Bécquer? ¿O Josep Carner? Si no és que sigui algun poeta anglès que ara no se m’ocorre. En tot cas, això de la «imitació inconscient» explicaria el fracàs d’aquesta temptativa de poema; posats a imitar cal fer-ho el més conscientment possible; la inconsciència en aquest ram —com en d’altres— és desastrosa.

Tinc moltes ganes de veure-us a tots però ¿quan serà?

 

A Mercè Figueres, 20 VIII 1937 (97)

Publicat el per
Respon

97

Castell de Cabra, divendres 20 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta em fa venir ganes de fundar un partit —ja no vindria d’un més— i no dubto que algun dia m’hi posi si en Màrius m’hi ajuda. Si no m’hi ajuda és que no té cor, ja que un dels propòsits del nou partit seria proclamar-te reina de Catalunya a tu; és per això que se’n diria «partit mercenista». Si de cas no volguessis acceptar la corona, se’ns crearia un difícil problema, que caldria resoldre tancant-te en un palau ben bonic i amb una guàrdia que no et perdés de vista tot fent-te profundes reverències. Així se salvarien els grans principis i les pures essències del «mercenisme»; aquests principis i aquestes essències són del tenor següent

Política exterior: imperi català d’Occident amb capital a Llançà.

Política militar: uniformes llampants i de coloraines, elms amb plomalls, condecoracions a dojo. Els tinents hauran de ser tenors i els coronels barítons; jo, com que sóc basso, seré mariscal. Classe especial d’opereta a totes les acadèmies militars de l’imperi. Pocs canons i molts timbals.

Política agrària: tots els pagesos hauran de saber de memòria les geòrgiques de Virgili.

Política social: abolició de les males cares, tothom serà guapo i simpàtic; tota noia que no es pentini serà passada per les armes. Per fabricar canalons per al proletariat l’Exèrcit posarà a disposició del ministre d’Instrucció Pública tants canons de fusell com calgui; el farcit correrà a càrrec del de Finances.

Política amb el Vaticà: per un concordat es prohibirà que les monges professin si no han aprovat abans un curs especial de picardia i que ningú arribi a canonge si no ha passat per un de tauromàquia.

Em parles d’aquest Cisco que ens ha plogut del cel; jo diria que més que un cuiner és un poeta, que ens transporta cada migdia i cada vespre als cims més alts de la inspiració. És silenciós i somrient, és digne, és reservat; ens fa unes cremes cremades i uns flams al cafè i uns filets a la brasa voltats d’artístiques albergínies que els àngels hi canten. ¡Quan em recordo de la «tía Joaquina» i dels seus guisats! Una vegada ens volgué obsequiar amb pollastre; en aquests poblots no es té cap idea de l’art del rostit i fiquen simplement el desgraciat dins una cassola plena d’oli fins dalt. Deixen que vagi bullint fins que consideren que ja està cuit. Com que em costava d’empassar aquella cuixa amb el seu gust infernal d’oli, la «tía Joaquina» exclamà: «¿Lo encuentra poco aceitoso?»

El Cisco, en canvi, es mereixeria un poema en llatí; com que la meva erudició no arriba a tant, vet-ne aquí un en francès:

Le voilà, toujours grave, notre digne Cisco.
Avec un air profond de poête qui pense
il sourit sagement, il sourit en silence
tandis qu’il fait tourner à la broche un morceau.

Comme au pied d’un autel, au pied de la cuisine
avec des lithurgies d’un goût mystérieux
il prépare des mets dignes du temps des dieux.
Michel Ange, lorsqu’il décorait la Sixtine,

ne connût pas ce feu créateur ni ce beau
orgueil d’un art auguste, puissant et nécessaire.
Le nôtre, il est un grand artiste très austère

et même recueilli dans l’horreur du tombeau
il prendra un jour la pose très digne et très sevère
d’un coq correctement rôti, pauvre Cisco.

 

Et parlaria de moltes altres coses si disposés d’un paper menys dolent; és un suplici escriure en aquest, que vaig comprar a Alcanyís aquell dia que vaig ser-hi a fer de jutge, «horresco referens». Per altra banda s’ha anat fent fosc i haig d’escriure amb el nas enganxat al full ja que no tenim espelmes, tot sentint com el Cisco, que prepara el sopar a la claror del foc de la llar, cantusseja a la cuina amb veu de falset aquell tango:

Las pruebas de mi infamia las traigo en la maleta,
las trenzas de la falsa y el corazón de él.

Ja t’he dit que el nostre Cisco és un personatge d’allò més silenciós i sempre amb un somriure enigmàtic però s’esbrava en canvi cantussejant tangos tot sol i ho fa tan bé com pot, procurant que semblin tant com és possible «un lamento de cabrones cantado por maricones» tal com vol la definició clàssica. I ara m’adono que t’estic escrivint unes paraulotes d’aquelles que en temps de pau no hauria gosat mai proferir en presència teva; carrega-ho, doncs, al compte de la guerra com tantes altres calamitats.

 

A Mercè Figueres, 10 V 1937 (67)

Publicat el per
Respon

67

 

Barcelona, dilluns 10 de maig de 1937

Estimada Mercè:

T’escric de retorn de Puig d’Olena on he fet l’acostumada provisió d’optimisme. Però ¡quina cruel decepció ens vam endur veient en Màrius sense bigoti!

Sort de l’estona tan agradable que vam passar amb la Maria. La vostra catolicíssima directora té uns ulls musulmans com sant Agustí; ¿potser em diràs que sant Agustí no era musulmà? No importa; mereixia ser-ho. Li brillen tant i són tan expressius que sembla que, abans de dir-ho amb paraules, ja ho digui tot amb la mirada. El seu pas per la vida ha hagut d’alçar marees com el de la lluna; i, si no, que em pengin. Pel que fa a l’Esperança, que en un cert moment de les nostres eternes discussions sobre la guerra es va emmurriar, ¡jo no sabia encara la gràcia que pot tenir l’expressió d’una lleona de Numídia emmurriada!

O déus eterns, per tenir el do què donaria
de fer-la emmurriar trenta cops cada dia;
si la guerra ha servit per fer-me descobrir
que a Numídia hi havia una lleona així
¡beneït sigui Mart i la cruel Bel·lona,
que ja no vull més pau amb una tal lleona!

Entre tu, ella i la Maria ens ho vau fer passar tan bé que la Nuri i jo ens sentim més aconhortats de la mort d’aquell bigoti, segat per una dalla més cruel que la del temps i pel qual, com diuen les gasetilles necrològiques, «duran dol eternament les lletres catalanes».