A Màrius Torres, 1 VIII 1938 (139)

139

Peralada, dilluns 1 d’agost de 1938

Estimat Màrius:

M’estic a Peralada, amb permís del tribunal militar de qui depenc com a processat, i m’ho passo de primera amb les dues Nuris. La petita tingué unes angines però ja està bona; pots comptar que no em deixa de petja. Som inseparables. És amb ella que voltem pel poble i els seus encontorns. La casa on nasqué Muntaner conserva tan poc el seu aspecte primitiu que el bo d’en Muntaner ni la coneixeria; el mateix li passa al palau dels Rocabertí. És un edifici del Renaixement que seria boniquíssim si en el segle passat no li haguessin volgut donar un aire medieval i defensiu que no li escau. La fatxada, intacta, conserva el seu aire italià; sobre la portalada el viatger curiós pot veure encara les armes d’aquella antiga família (els «rocs» heràldics) picades a cops de martell; l’ultratge, segons expliquen encara al poble, fou imposat per Felip V. En el segle passat vingué a retirar-s’hi un conco de la família; diuen que havia sofert un desengany amorós a París. El palau estava molt abandonat i ell el reconstruí —per desgràcia a la manera, que aleshores feia furor, de Violet-leDuc—; també és ell qui plantà el parc que ara el volta. Aquest home era estimadíssim a la vila, on encara recorden amb veneració «el senyor comte», com li diuen. No gaudeix pas de la mateixa estimació, ben al contrari, «el Mateu dels ferros» —que és també com ho diu la gent—, que comprà el palau per seixanta mil duros. La Generalitat ha tingut el bon gust de prendre’l de les seves mans plebees i convertir-lo en museu; tot s’hi conserva perfectament i dóna bo de visitar-lo. L’ideal seria que un dia o altre tornés a ser d’un autèntic Rocabertí; no sé pas si en queda cap. Prenent-se tan a la valenta el seu desengany amorós, «el senyor comte» va deixar perdre un llinatge dels més gloriosos i més fidels a Catalunya.

A Peralada he trobat una edició que deu ser la prínceps del Teatro crítico del Padre Feijóo ja que és del 1737. L’estic llegint; potser no ho hauria fet mai en una edició moderna, però amb aquesta em fa gràcia. Sembla que em trobi en aquell temps; el llibre d’altra banda es llegeix bé, és curiós i molt simpàtic.

En la teva darrera em dius per cert que et cridà l’atenció en una de les meves anteriors la referència a Vicenç Garcia i em demanes «si es tracta del cèlebre rector de Vallfogona», de qui, afegeixes, «no sé a penes res». Posats a parlar del Padre Feijóo ¿per què no fer-ho doncs de Vicenç Garcia, que és nostre? Ja que el tribunal militar, ben contra la meva voluntat, em manté tan lluny del front, bé haig de matar les hores d’una o altra manera; tot ajuda a distreure’s. Has de saber que juntament amb la prínceps del Teatro crítico i altres edicions del segle xviii, he trobat la que del rector de Vallfogona van fer a començos d’aquell segle els acadèmics de la dels Desconfiats (nom que m’agrada molt més que no pas el de Bones Lletres ¿per què no l’hi deixaven?); imagino que tot això formava part de la biblioteca d’un hisendat català illustré de l’època. Que era hisendat ho dedueixo perquè ho trobo a les golfes d’una gran casa de pagès; que era català, perquè hi tenia el rector de Vallfogona, i que era illustré ho sospito, no pas perquè jo sigui un Sherlock Holmes, sinó perquè hi ha les tragèdies de Voltaire, ben il·legibles per cert ¿vols creure que llegeixo més de gust el «cèlebre rector» com tu l’anomenes? El Voltaire de les tragèdies és increïblement monòton, seriós, emfàtic ¡no hi ha qui el resisteixi! mentre el nostre desconcertant Vicenç Garcia era ben capaç d’escriure versos tan delicats com aquells que amb justícia recorda Ferran Soldevila:

No és menester que em digau
de qui sou, mes alegries,
que bé es coneix que sou mies
ab lo poc temps que durau,

si bé ha tingut la mala sort de no sobreviure en la memòria popular més que per altres d’un to molt diferent i per anècdotes d’un gust igualment discutible. Per cert l’Alfons Maseres, que és de Sant Jaume dels Domenys, en coneix per tradició familiar una que no he vist mai esmentada. El forner de Vallfogona tenia la dona maca i com que un tal Patau li buscava les pessigolles s’emboscà amb un trabuc vora la riera per on l’altre havia de passar, però el rector envià a temps un avís al desprevingut tenòrio:

Si apetiu pa tou, Patau,
del que pasta la fornera,
no passeu per la riera
perquè, si hi passau, petau.

Les seves composicions corrien en fulls manuscrits copiats i recopiats per mil mans diferents i no es van aplegar en volum fins molts anys després de la seva mort. Els acadèmics de Barcelona no en van fer de cap manera una edició «crítica» i tinc la convicció que el text és ple d’er­rades i de corrupcions. Hi ha, com és ara, un sonet que comença:

O tu, que de Cervera a Barcelona
en rossí o a taló passes ta via,
no l’acabis sens veure el bon Garcia,
molt reverend rector de Vallfogona…

Això no té cap sentit ja que Vallfogona cau molt prop de Cervera; per mi que el rector havia escrit:

Tu que a Cervera des de Barcelona

i els «Desconfiats», que com a bons barcelonins no devien tenir cap idea d’on queia Vallfogona de Riucorb ni amb prou feines Cervera, ho van esmenar. En un altre sonet imprimeixen «tregües», castellanisme inversemblant en un rector de poble de començos del xvii que havia de veure a cada pas com el batlle «prenia treves» als que es barallaven; un segle després, quan el costum de «prendre treves» ja s’havia perdut, els «Desconfiats» devien trobar antiquada aquesta paraula. El sonet en qüestió, esmenat d’aquesta errada i alguna altra d’evident, no és pas tan inferior com això als que sobre el mateix tema, ben frívol per cert, escriviren altres poetes de l’època barroca molt més famosos que el nostre. Si se’n restablís i depurés el llenguatge amb la deguda discreció, aquest i algun altre dels sonets de Vicenç Garcia podrien representar ben dignament el segle xvii a les nostres antologies, com el xvi hi faria bona figura amb alguna cançó de Pere Serafí:

Bella, de vós sóc amorós;
      ja fósseu mia.

El saviàs d’en Josep M. Capdevila s’ha estimat més ignorar aquests dos poetes a les Cent millors poesies líriques, on salta del xv al xix. Se n’excusa en el pròleg afirmant que el xvi, el xvii i el xviii «foren estèrils». Donada la difusió que ha tingut la seva antologia, haurà contribuït moltíssim a arrelar la falsa idea que durant tres-cents anys no hi havia hagut poesia catalana. ¡Fa escruixir el que això significaria si fos cert! N’hi hagué a borbollons; Pere Serafí creia viure en una mena de «segle d’or» de «l’alta poesia» a Barcelona i Vicenç Garcia ens pinta les Muses no donant l’abast a coronar de llorers tantíssim poeta català:

Plantant llorers vora les cristal·lines
limfes que foren del Pegàs unglades
s’estaven una d’estes matinades
les Muses fetes unes clavellines.

Veu-les Apol·lo i com ja les divines
colors d’aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines

dar-los volgué entenent que s’ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones

i per disculpa li digué Talia:
—Ja són tants los qui avui fan de poetes
que ens faltaran llorers per les corones.

Sembla doncs que se’n pot concloure que de poetes catalans n’hi ha hagut a totes les èpoques moltíssims; n’hi ha hagut sempre a gavadals. En aquest ram no ha estat mai la quantitat allò que falla.

Demà deixarem Peralada per anar-nos-en a Sant Pol de Mar. No sé quan podrem pujar al sanatori; procuraré que sigui ben aviat, perquè, sinó, vindrà que les meves «vacances» s’acabaran.

 

A Màrius Torres, 24 VII 1938 (137)

 

137

Barcelona, 9 de juliol de 1938

Estimat Màrius:

Fa un mes llarg que sóc a Barcelona però no em retreguis que hagi deixat passar tants dies sense donar-vos notícies meves. Hi ha el petit detall que de les quatre setmanes que té un mes, n’he passat dues en un calabós del S. I. M. i les altres dues al presidi de Montjuïc, sempre incomunicat.

La Nuri ho hagué de saber gràcies a un atzar; un dels membres del tribunal militar que em processa la coneix i tingué l’amabilitat d’avisar-la que l’ocell de bosc havia anat a parar a la gàbia.

De moment —paradoxes de la vida—, segons m’ha explicat ella mateixa, en tingué una «alegria immensa»; tants dies sense notícies meves li feien témer alguna cosa pitjor, sobretot coincidint amb noves operacions al sector on jo em trobava; operacions a les quals vaig prendre certament part, havent deixat de moment els Serveis Z per reincorporar-me a la meva estimada companyia de metralladores tant com aquelles van durar.

Després d’aquella «alegria immensa» li vingué, amb la reflexió, una indignació «més immensa encara» i es posà a remoure cel i terra, demanant firmes a tothom, per poder presentar al tribunal militar una mena de vibrant manifest amb les del conseller de Justícia i del de Propaganda, el secretari general de la U. G. T., el degà de la facultat de Filosofia i Lletres i moltes altres que seria prolix enumerar, en el qual es parla dels meus serveis al front en termes tals que no ho puc llegir sense que em pugin a la cara els colors de la modèstia, que sempre ha estat el meu fort. Resulta que, al mateix temps que a mi, els del S. I. M. havien detingut el meu germà Francesc, dos anys més jove que jo i que, com jo, és voluntari des dels començos de la guerra; si jo a la infanteria, ell, com a llicenciat que és en Ciències Exactes, a l’Estat Major; també a ell l’havien anat a buscar al front per dur-lo rigorosament incomunicat a Barcelona. El rebombori armat per la Nuri ha degut fer el seu efecte, perquè poc després apareixia una disposició del govern prohibint al S. I. M. la detenció d’oficials al front sense autorització dels superiors jeràrquics de les unitats respectives. En efecte, tant a ell com a mi se’ns havien endut sense ni consultar-los, com si un qualsevol de la bòfia tingués més poder que el cap d’una brigada i que el d’una divisió.

Detenció absurda, irritant per tot el que fa comprendre d’un estat de coses que ni ell ni jo ens afiguràvem però que, un cop passat aquell mes tan desagradable, ha tingut una conseqüència que des d’un punt de vista egoista ja no pot ser més falaguera: com que estem processats no ens podem moure de Barcelona tant com durarà la instrucció de la causa i segons sembla va per llarg. Un parell de mesos com a mínim. ¡Un permís que no ens esperàvem!

Suposo que t’intrigarà saber de què se’ns acusa. Tran­quil­·lit­za’t. Podríem dir com Bach de Roda:

No em pengen per ser traidor
ni tampoc per ser cap lladre.

 Ho comprendràs en dos mots: es tracta dels nostres germans, més joves que nosaltres, que, segons sembla, havien negligit la seva presentació a files un cop cridades les respectives lleves. El S. I. M. ha detingut el nostre pare i tots els seus fills, sense cap consideració al fet que dos d’ells érem als fronts de guerra; se’ns acusa… ¡de no haver-los denunciats!

Així van les coses. Es torna a la concepció familiar del delicte; del que ha comès —si és el cas— un membre, n’és culpable tota la família. El pare té l’obligació de denunciar els fills i el germà els germans; resulta que així ho diu taxativament un decret del nou govern. Em ve a la memòria un conegut que, fa mesos, em pronosticava que «potser un dia enyoraríem l’olla de la FAI». El «nou ordre» que ens estan imposant els comunistes em fa témer que aquell dia ja ha arribat.

D’altra banda no deixa de ser «gigantesque» (per dir-ho com Flaubert) que per tal de fer anar al front per força uns soldats rasos que, segons sembla, no hi volen anar (ja te’n parlaré de viva veu quan podrem pujar al sanatori), siguin sostrets del front, igualment per força, uns oficials que hi servien i hi volen continuar servint voluntàriament i de tot cor, plens de fe —a desgrat de tot— en la causa de la Catalunya autònoma i de la República de la qual forma part. ¡Ni que els del S. I. M. es proposessin deliberadament arruïnar la moral del front substituint els que hi combaten de grat per altres que hi combatrien de mala gana!

Mentrestant les dues Nuris, la gran i la petita, estan contentíssimes de tenir-me amb elles.

Digueu-nos quines combinacions hi ha per pujar al sanatori, si encara s’hi pot dinar, quins dies s’hi troba l’Esperança; per molt lleona de Numídia que sigui, també l’enyoro. Us hauria escrit tot seguit de sortir del presidi però he tingut molt de tràfec a causa d’unes gestions que m’he emprès perquè concedeixin la llibertat provisional a molts innocents que he descobert que hi havia; detinguts, com nosaltres mateixos, sense com va ni com costa.

¡Deu fer més d’un any que no ens hem vist les cares! Tant la Nuri com jo tenim moltes ganes d’aprofitar una ocasió tan inesperada.

Per fi he pogut veure aquell manuscrit teu guardat per ella. Aquest vespre l’hem estat llegint tot prenent cafè; ara, al revés del que passava en els primers temps de la guerra, es troba cafè —dolentíssim, però cafè— i en canvi no queda ni memòria del te. No importa: també amb cafè queden bé els teus versos. No sabria dir-te com m’agraden més, si presos amb cafè o amb te. De totes dues maneres són indicadíssims per transportar-nos molt per damunt de tot aquest món tan desagradable que ens envolta i ajudar-nos a no perdre la confiança en la vida. Fa temps que no n’escrius; o, almenys, que no me n’envies. En el teu manuscrit queden molt marcades dues èpoques molt distintes, separades per aquell

Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
        que vinguis ara…

Els versos anteriors semblen capricis, fantasies lleugeres; molts d’ells podrien intitular-se «a la manera de» (d’una ària de Bach, de 1830, de Bécquer, de Musset). Amb el «Dolç Àngel» sembla com si de sobte reneguessis d’aquell món massa lleuger i massa influenciable per encarar-te resoltament amb tu mateix. I vet aquí que aquest és el problema. No hi ha res de què un home pugui parlar amb tant coneixement de causa com d’ell mateix. La lírica és això: despullar-se de tota la hipocresia de la «discreció» per posar-se a parlar d’un mateix sense reserves. No et sabria dir la impressió que m’ha fet aquesta nova lectura dels teus millors poemes, el Dolç Àngel, les Paraules de la Nit, el Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes i Última rosa. La teva evolució no és «literària», no és purament de la superfície; és de sentiments i idees, es lliga amb la del teu caràcter i de la teva vida. Em desvetlla, doncs, una curiositat que s’assembla a la xafarderia: voldria saber més secrets teus. Com més teus i més secrets millor; com més ens parlis de tu mateix, com més et desfacis de la temptació dels versos lleugers i impersonals que no comprometen, més apassionadament et llegirem.

Amb la teva nova «manera», a partir del Dolç Àngel de la Mort, t’apartes de la de tots els que a Catalunya i en aquest segle t’han precedit en l’ús de la paraula —entre els quals n’hi ha alguns de tan il·lustres i molts de tan benemèrits—; te n’apartes, no solament per l’estil i pel llenguatge, sinó sobretot per l’esperit. La teva poesia és tan «lírica» i ho és tan exclusivament que quan n’intentes d’una altra mena, narrativa o descriptiva, fracasses; «líric» vol dir subjectiu, personal, introvertit, o no vol dir res. Els teus millors moments són precisament els que més s’assemblen a una «confession de minuit». A Catalunya i en el nostre segle només n’hi ha hagut una altra que ho fos tant, la de Salvat-Papasseit, tan ignorat pels nostres sapientíssims crítics; però només a llampecs fugaços. Ha estat una època molt brillant de la nostra poesia; si li ha mancat un «gran poeta» en el sentit en què ho foren un Ramon Llull, un Ausiàs March, un Verdaguer o fins i tot, amb les degudes reserves, un Guimerà o un Maragall, en canvi n’ha tingut molts de bons, però és el cas que la poesia de tots ells, amb la sola excepció dels millors moments de Salvat-Papasseit, és més aviat descriptiva, narrativa, decorativa, patriòtica o humorística i sembla més un «exercici literari» que no pas una «confession de minuit». Noble exercici ¿qui ho discutiria? i amb el qual han fet un gran servei a l’idioma però el mèrit no és pas dels poetes o no ho és exclusivament: és de Pompeu Fabra.

És amb aquest que la nostra poesia pogué dir en el tombant de segle «enfin Malherbe vient» per més que ell no fos poeta; tampoc Malherbe no ho era gaire, a la veritat. Si Pompeu Fabra hagués aparegut un segle abans, o sigui en comptes del benemèrit Josep Pau Ballot, ¡quina altra no hauria pogut ser la nostra poesia romàntica! Manuel de Cabanyes i Pau Piferrer haurien escrit en català; que per cert un dels pocs romàntics nostres capaç d’escriure-hi alguns versos que es poden llegir encara de gust sense haver-los de justificar històricament (o sigui extra-poèticament), que és Francesc Camprodon, ha estat també ignorat —com Salvat-Papasseit— pel sapientíssim Capdevila a les Cent millors poesies líriques. I si reculem, posats a fantasiar, dos segles més la naixença de Pompeu Fabra i el fem contemporani precisament de Malherbe ¿és que no ens semblaria tota una altra la poesia dels nostres barrocs? Algun sonet de Vicenç Garcia podria passar per «clàssic» —un clàssic molt «menor» naturalment— si no fos pels castellanismes que el desmereixen.

Sense Pompeu Fabra una poesia com la teva, que necessita «sine qua non» un llenguatge natural per expressar-se (i no pot ser natural el que no és genuí), no hauria estat a penes possible. Verdaguer, venint ja després dels romàntics podia escriure l’Atlántida, que és un poema admirable, potser massa, tot ell en llenguatge noble sostingut si se n’exceptuen el pròleg i l’epíleg, que hi són postissos; però no les Fleurs du mal (aparegudes el 1857, deu anys abans que en comencés a borronejar els primers versos), i és que a una llengua li és més fàcil d’arribar a l’estil noble que no pas al natural. Aquest és el do de les llengües plenament reeixides, com l’anglès o el francès. El mateix castellà té quasi sempre en poesia un aire emfàtic, com «mudat», que l’encarcara; quan el pobre García Lorca es proposava fugir-ne queia en la populatxeria, que és una afectació com una altra i potser la pitjor de totes. La naturalitat és la conquesta més àrdua d’una llengua poètica.

Tu hi arribes de ple en els teus darrers poemes; el llenguatge hi és d’una naturalitat segura, d’una transparència de cristall que ha estat molt hàbilment tallat i polit: s’endevina, però no es nota, la premeditada estratègia amb què col·loques un substantiu o avances un adjectiu. Ara escrius magnífics alexandrins, les teves rimes són molt més riques ¡i no n’hi ha cap de falsa! No em diguis que em fixo en detalls superflus; en poesia pot haver-hi poetes superflus però no detalls i quan és de bronze se li coneix per la veu.

Hi ha un cert gènere «molt Màrius» en què les estrofes, alternant alexandrins i versos d’altres mesures, són d’una música alada i melangiosa que expressa admirablement els estats d’esperit més difícils de dir. ¿Quin plaer pot procurar-nos la poesia tan viu com aquest de trobar-hi expressat pel poeta allò que nosaltres sentim sense saber dir-ho? I en uns temps com els d’ara ¿com no hem d’agrair una veu tan greu que ens parla de confiança, que és esperança, i ens fa entreveure com el besllum d’una «vida més alta»? ¡Quina llàstima que el català no sigui la llengua universal a fi que el teu missatge tan aconsolador pogués arribar a tothom! De moment ens arriba a la Nuri, a mi, a la Mercè, a l’Esperança, a la Maria i a uns quants més; i no saps com t’ho agraïm. El que és jo, no sabria dir-te com em reconforta; avui precisament fa quatre mesos justos que l’enemic començava la seva ofensiva contra el front català d’Aragó.

Em sembla que a la darrera carta a la Mercè li parlava de l’arquebisbe de Tarragona; com haurien pogut anar les coses de tota una altra manera si el 1936 ens hagués trobat «espantosament units» com tant calia. Ja pots comptar com ara ho penso més que mai, ara que he descobert l’existència d’aquest S. I. M. que ni sospitava que existís i que sembla animat d’un odi als catalans que no desmereix gaire al costat del que ens té l’enemic. Al meu pare, perquè es negà a respondre en castellà en els interrogatoris, el van insultar sense cap consideració a la seva edat ni al fet que el català és oficial a Catalunya, país on som per bé que ja no ho sembli a hores d’ara. Quan penso que el 1934 ho teníem tot per fer-ne una Suïssa o una Holanda, que eren el mirall de Prat de la Riba com ja ho havien estat de Pau Claris (si és d’ell el discurs que Melo posa en boca seva i on per cert les anomena Sguítzera i Batàvia), si el govern autònom ho hagués sabut comprendre; l’oposició, o sigui la Lliga, ja no podia ser més parlamentària i civilitzada, acabdillada a més per una gran figura, la de Francesc Cambó; l’Església tenia per primat el cardenal Vidal i Barraquer i com a pensador més significat el doctor Cardó; ni tan sols faltava un Domènec Batet al front de la capitania general de Catalunya. ¿Què més volíem? El país en pes no demanava sinó de treballar unànimement per fer-se cada vegada més lliure, més ric, més civilitzat. Però no: volíem estimbar-nos fos com fos en una mena de frenesí de suïcidi; no trobo altra explicació a l’atzagaiada del 6 d’octubre, que com més hi penso més em sembla el primer acte o almenys el pròleg de la tragèdia. Ens queda, per distreure’ns-en, la droga de la poesia; pobra poesia.

A Mercè Figueres, 5 VI 1938 (136)

136

Diumenge 5 de juny de 1938

Estimada Mercè:

Sembla com si de mica en mica t’oblidessis de mi. T’hauré d’enviar un pom de miosotis dels que es crien al llarg dels camins d’aquesta verda i florida vall on ara habito; com que em diuen «no m’oblidis» em fan pensar més que mai en tu… però, ai, també en en Màrius:

Al llarg dels corriols tantíssims miosotis
al record unes trenes em duen i uns bigotis;
si aquelles em farien cantar al so d’un llaüt,
aquests en canvi em glacen d’horror i em deixen mut.

Poc després de la meva darrera carta a en Màrius, ja deu fer més d’un mes, la superioritat —vist que jo em refusava a entrar al Cos Jurídic— m’escollí per assistir, junt amb altres tinents proposats a l’ascens, a uns cursos especials de Tir i Armament i de guerra química; m’hi divertia força amb els experiments que fèiem quan començà la nostra ofensiva i vaig deixar-ho tot per incorporar-me de nou al meu estimat batalló i fer-m’hi càrrec de la companyia de metralladores. Com que el batalló no hagué d’intervenir directament a les operacions ja que ocupava unes posicions de flanc, aquells quinze dies es van caracteritzar per una tònica tranquil·la, contemplativa i anacorètica. Calmades les hostilitats, la superioritat em nomenà cap dels serveis Z de la brigada, de manera que ara formo part de l’Estat Major d’aquesta en qualitat d’expert en guerra química ¿qui m’ho hauria dit mai? Quan m’escrigueu tu o en Màrius, poseu aquesta adreça

Tinent Joan Sales, cap dels Serveis Z, 131 brigada
30 divisió, agrupació Nord, base 8, C. C. n. 11

De bona gana et descriuria la petita vall i el boniquíssim poble que en virtut del meu nou «destí» he vingut a habitar; et parlaria dels innombrables rosers de bosc que floreixen arran dels corriols, vora les fonts i els xaragalls o al peu de l’antiga esglesiola que, daurada pels segles i coronada per una senzilla espadanya, obre una portalada romànica a llevant i una altra de gòtica a migdia i té adossat el fossar vell, on creix un caos exuberant de gessaminers i bardisses. Hi ha, a més, una blanca ermita que en companyia d’un xipreret rumbeja al cim de l’espadat al peu del qual s’ajeu el poble.

Et descriuria així mateix els bancals d’alfals i de trepadella i els sembrats on creixen en nombre tan extraordinari les roselles que en comptes de verds es veuen vermells. Et parlaria encara de la bromerosa cascada per on s’aboca el riu que de nord a sud travessa aquesta vall; al peu de la cascada hi ha un gorg d’aigües verdes i transparents. Bosquets de roures joves, fullats de nou, arriben fins arran mateix de l’aigua; en aquests dies tebis de primavera és molt agradable de nedar-hi i de rebre a l’esquena la dutxa furient de la cascada. Com que l’exèrcit està menjat de polls, cosa inevitable al cap de prop de dos anys de guerra, m’hi banyo tant com puc i hi remullo una i mil vegades la roba blanca; tot inútil. De moment es nota una millora però al cap d’unes quantes hores la il·lustre espècie (il·lustre per la seva antiguitat, que supera la de la nostra) ja ha proliferat altra vegada.

De tot això et parlaria si valgués gaire la pena; però demà mateix ens en anem cap a altres terres i la meva descripció t’arribaria quan ja no seria al país descrit.

Durant aquells quinze dies que vaig ser de nou a la meva estimada companyia de metralladores, jo habitava al peu dels espadats que coronen la grossa serralada al nord d’aquesta petita vall, en una poètica cabana de carboner. Però ara ocupo una prosaica cambra d’hotel; d’un hotel moderníssim, ja que això era un punt d’estiueig d’una certa anomenada. La cambra és endreçadíssima, confortable; impecables les parets, asèptics els mobles i immaculades les robes de llit. Al vespre em fa remordiments de ficar-m’hi ¡amb tots els meus polls! Per acallar-los tant com puc m’hi fico tot despullat (els polls que infesten l’exèrcit són els de la roba, no els del cap ni els del cos), i després d’una darrera i desesperada dutxa. El finestral del meu dormitori dóna a una sèrie de jardins i horts escalonats en florides terrasses fins al peu mateix de la muntanya; des d’una pèrgola molt bonica que té l’hotel s’abraça d’un cop d’ull tota la vall. El que més hi crida l’atenció del tinent menjat de polls que arriba dels cims sense vegetació i només habitats pels corbs i les gralles, són aquests rosers pomposos que es troben pertot arreu del país; les joves camperoles es fan una obligació de cultivar-los. Produeixen unes roses tan vermelles, tan esplèndides, tan oloroses, que arriben a ser immorals. Els ocells a munions xerrotegen dins l’espès fullatge; de dia caderneres, verdums, pinsans, passerells i merles armen amb les seves veus tan vàries un guirigall com criatures a la sortida de l’escola; quan «l’ombra dis aubo s’alonga», per dir-ho amb Mistral (també ho podria dir amb Virgili i aleshores seria en llatí i encara faria més bonic), callen totes aquestes veus i només se sent la del rossinyol entre la remor de les fonts i xaragalls. Les campànules del jardí esperen la sonata rossinyolesca per cloure el calze i adormir-se en santa pau com unes bones minyones que són; i fins l’endemà, que el rossinyol les desvetllarà a trenc de dia amb la seva refiladissa matutina. Però ¿per què et parlo de tot això si demà ens en anirem i per tant deixarà d’existir?

Per cert aquesta pèrgola de l’hotel va ser l’escenari d’una conversa prou singular perquè valgui la pena que passi a la història. Ens hi estàvem una tarda uns quants oficials de l’Estat Major de la brigada prenent la fresca amb un senyor d’edat, parent dels propietaris de l’hotel, que hi passa temporada; sempre n’hi havia passat, segons sembla, en aquest temps de l’any i és home que no renunciaria per res del món a les seves rutines. De cop i volta l’artilleria pesada —i tan pesada— de l’enemic començà a bombardejar aquest poble; anaven caient obusos del quinze i mig, disparats per peces situades probablement a deu o quinze quilòmetres de distància. El bombardeig s’intensificava de més en més i anàvem sentint aquella remor que fan les cases que s’esfondren; alguns obusos esclataven al jardí. «Serà qüestió de baixar al soterrani» ­insinua un dels oficials. «Vagin, vagin, no facin compliments» diu el senyor d’edat. «Però i vostè ¿que no vol venir amb nosaltres?» «Oh, no; a mi no em volen cap mal; és a vostès que tiren ¿no veuen que jo sóc d’ells?» I es va quedar tan tranquil mirant-se des de la pèrgola amb una mena d’entendriment com els obusos petaven tot al voltant alçant trombes de pols i obrint cràters. Per sort no li va passar res i no li trauràs del cap que els enemics —nostres, però no seus— anaven amb molt de compte de no tocar-lo.

Un oficial d’Estat Major amb qui m’avinc força m’ha explicat que el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó no han volgut saber res dels franquistes i s’estan a Suïssa exiliats: doblement exiliats, dels uns i dels altres. En sap notícies perquè és poc o molt parent del cardenal. Aquest és el primat de l’Església catalana en tant que arquebisbe de Tarragona, el doctor Cardó n’és la figura intel·lectual més representativa; amb ells és doncs com si fos tota la nostra Església que ha adoptat aquesta actitud. Penso en tu i la teva germana i la Maria i en tants catòlics que sobreposant-vos a la immensa confusió us heu sabut mantenir fidels a Catalunya a desgrat de tot i penso com mai que el desbordament anàrquic degué ser provocat per l’enemic. El catolicisme català no tenia res de «feixista» i és precisament per això que algú li atià la FAI; una Església catalana unida entorn del seu primat i condemnant l’alçament feixista, vet aquí que no li podia interessar de cap manera. Amb l’autonomia els catalans hauríem hagut d’exigir, com els bascos, la facultat de concertar concordats amb Roma a fi que no ens enviessin més bisbes forasters com el desventurat Irurita, l’únic que hi desentonava. Penso que l’enemic, si triomfés, continuaria perseguint la nostra Església i el seu primat a penes menys que la FAI ¿no ho havia fet ja la Dictadura? i ens ompliria el país d’irurites.

 

[Afegit el 1948: No és pas que ens preparéssim a utilitzar les armes químiques, però s’havia decidit de tenir-ho tot preparat per si l’enemic les utilitzava. Per això a cada brigada hi hagué des d’aleshores un «cap dels serveis Z», escollit entre els oficials amb experiència de la guerra que tinguessin alguns coneixements de química; la meva missió era sobretot entrenar els soldats en l’ús de la careta antigasos i explicar-los les principals varietats d’aquests, els seus símptomes i efectes i la manera de contrarestar-los.]