Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 2 I 1941 (169)

Publicat el per
1

169

San Pedro de Macorís, 2 de gener de 1941

 

Estimada Mercè:

L’endemà de Nadal ens arribava, per fi, la teva carta al mateix temps que la d’en Màrius. L’he llegida i rellegida: cada paraula em fa l’efecte d’un follet entremaliat que s’escapa del full de paper per posar-se a ballar i fer-me pam-i-pipa. Ets incorregible.

Vet aquí, amb aquest, tres caps d’any consecutius que ens troben cada un en un continent distint: 1939 Europa, 1940 Àfrica, 1941 Amèrica… ¿on ens trobarà el vinent? Hi ha uns parents de la Nuri (la Nuri té parents pertot) que viuen a les Filipines i sembla que allà voldrien un capatàs europeu per vigilar unes plantacions de no sé què; el sou seria mirífic i tindríem els viatges pagats però ¿em veieu fent de capatàs? L’únic que em pot atreure d’una tal perspectiva és la idea que així el cap d’any de 1942 ens trobaria a l’Àsia.

En aquesta illa, on de moment continuem, no ens queda ni el consol de guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front; en primer lloc, perquè no és pas solament el front el que sua en aquestes latituds paradisíaques i no goso dir «sinó tot el contrari» perquè ja saps que no dic mai procacitats; i en segon lloc perquè el pa és tan car que només en mengem els diumenges. Els dies feiners ens hem d’acontentar amb llagostes, ostres, ous de tortuga, pinyes d’Amèrica, mangos, aguacates i altres misèries.

Jo m’hi ensopeixo tant que, per matar l’estona, m’he posat a fer els mobles de casa; d’altra banda no en teníem cap i si els has de comprar són caríssims. Ja he fet una taula, dues llibreries i fins i tot una mena de gran bufet que m’omple de legítim orgull. Has de saber que fins ara havíem fet servir de taula el bagul de viatge i que teníem els llibres apilotats per terra.

Voldríem guillar però ¿com? No hi ha manera d’obtenir el visat d’entrada a cap altre país i d’altra banda, encara que l’obtinguéssim, ¿com pagaríem el viatge? L’únic que estaria al nostre abast és la travessia del Caribe en goleta i és una perspectiva que no descartem del tot. A moments em fa l’efecte com si ens haguessin baixat al fons d’un pou amb una corda i després l’haguessin retirada. El vinent dia 12 farà un any de la nostra arribada a San Pedro de Macorís, ciutat de 20.000 habitants dels quals 15.000 són negres i la resta «de la alta sociedad» —o sigui botiguers, empleats de banca o del govern i persones en general que, per contrast amb la negror del fons, poden passar per blancs o almenys per «indios». Ni cal dir que d’indi no en va quedar ni un per mostra en aquesta illa un cop conquerida pels castellans; no importa. Es diuen «indios» tots aquells que es distingeixen prou dels negres sense, però, arribar a poder-se fer passar per blancs, que fóra l’ideal de tots. Com que la lògica no és gaire el fort dels «morenos» (aquests són els negres-negres), un d’ells ens deia una vegada amb recança: «Pensar que sin la venida de los españoles seríamos todos indios…»

Sobre les il·lusions que un moment ens havíem fet d’una vida interessant a base d’exploracions a l’interior de la manigua… més val que no en parlem. La calor i els mosquits ens en han tret les ganes després d’algunes provatures més aviat desafortunades.

Com que la Nuri petita ens sent a parlar de com podríem ser feliços en un mas del nostre país —és en efecte un tema que ens ve sovint a la conversa en ales de la melangia—, un dia ens digué que quan fos gran tindria un mas «amb una cabra per la llet, una gallina pels ous i una abella per la mel». Un altre dia descobrí uns ous de sargantana en una clivella de la soca d’un arbre del jardí; els tenia al palmell per examinar-los quan de l’un sortí la sargantaneta. ¿Com no considerar-se’n «la mamà»? Li volia ensenyar de parlar però la bestiola morí al cap d’unes hores ¡que aviat vénen les penes en aquesta vall de llàgrimes! Ara tenim un gat, que es diu Mix, i un gos, que es diu Pucci en record del Puccinolla; és ella que l’ha batejat d’aquesta manera i per aquest motiu. Per poder criar ànecs a més de gallines la Nuri gran ha fet amb molta traça una basseta de ciment on neden molt cofois; pots comptar doncs com aquesta casa —i ser de fusta ajuda a la il·lusió— s’assembla a l’arca de Noè i més encara si hi afegeixes els personatges que no són de la família però que ens honoren amb les seves visites: sobretot un enorme gripau (un «maco» en la gerga del país), que cada vespre puja a saltirons els quatre graons de la verandah per extasiar-se amb la resplendor del quinqué mentre sopem, i uns crancs no menys enormes i també nocturns que mentre dormim es passegen pel trespol de fusta fent-hi molta fressa.

Els crancs, però, han estat els causants d’una horrorosa tragèdia i d’ençà de llavors els considerem uns éssers odiosos, no com el pobre «maco» que només menja mosquits (cosa que li agraïm amb tota l’ànima). Un dels crancs, el més gros, un cranc immens —posem-hi gros com la mà ben estesa—, atrapà amb les pinces un pollet d’ànec i se l’endugué cap al seu cau amb tanta rapidesa que no fórem a temps de salvar-lo; el cau del cranc és un forat vertical que hi ha en un racó del jardí, tan fondo que ni amb un llarg filferro arribàvem a sondar-lo. Sentíem el piular de l’aneguet, cada vegada més feble; després el silenci. Pots comptar quina impressió va fer a la nena; ara es mira els crancs com uns monstres de maldat i entre tots tres els fem una guerra implacable: cranc que veiem, cranc que esclafem sense misericòrdia.

I ja que de jardins parlem, veig que el teu de Girona, que jo em pensava que no existia, existeix. En Màrius me l’havia descrit d’una manera «tan Màrius» que em feia sospitar que entre tu i ell us em rifàveu. Em dius que dóna sobre aquella vall de Sant Daniel on, segons els gironins, tindrà lloc el Judici final. Déu me’n guard de posar en dubte una cosa que asseguren tots els gironins; no voldria indisposar-me per res del món amb tu i la teva germana només que per estar d’acord amb la resta dels humans, que asseguren que és a la de Josafat on tindrà lloc el tal judici. Us estic doncs molt agraït a totes dues que em reserveu un lloc al vostre jardí (que pel que es veu és de totes dues i no pas de tu sola), magnífica llotja natural per assistir-hi amb tota comoditat com a una òpera del Liceu; no em descuidaré pas de dur el parell de fèmurs que em dius que seran la contrasenya. ¿Vols creure que aquell dia em divertiré com un lladre? És que tots els indicis em fan suposar que serà l’obra mestra del «diví Pare de la ironia» (Màrius dixit); no estic gaire cert que a mi no m’enviï a rostir «in aeternum», que prou m’ho mereixeria, però almenys tindré la satisfacció que amb mi hi vingui també una colla de gent que no em puc empassar —com és ara certs bisbes importantíssims de certs països imperialíssims que parlen del «bon Déu» com d’un parent pobre a qui cal protegir, pobret, amb canons i avions, tancs i metralladores, perquè el desventurat no se sap defensar tot sol.

I ara que sé que el «jardí de la Mercè» existeix, confesso que no ets tan mentidera com em pensava; sempre havia cregut que era pura falòrnia. La teva carta respira una eufòria que ens fa suposar el millor respecte a la teva salut. Imaginem a través d’ella que has hagut de millorar moltíssim d’ençà del darrer cop que ens hem vist; sobretot m’ho fa pensar la inspirada i entusiasta descripció que em fas de la pesca del «calamar sentimental». ¡Si sabies com jo mateix em sento a moments un «calamar sentimental »! A París vam descobrir que de calamars només ens en cruspim els pobles mediterranis i encara amb l’excepció dels jueus, que els compten entre els «menjars immunds»; la gent del nord, sense arribar a tant, se’ls mira també amb repugnància. En altre temps jo no els podia sofrir però d’ençà que sé que són característics de la nostra cuina catalano-occitano-italiana me’ls miro de tota una altra manera i em proposo fermament d’endrapar-ne en quantitats prodigioses així que tornaré a la pàtria.

Tu no pots imaginar el que és una illa del mar Caribe. Sempre els mateixos cocoters ¡i si en pot ser d’imbecil aquest arbre!, la mateixa calor, els mateixos mosquits, els mateixos negres; cap canvi d’escenari en aquesta natura, que ignora les estacions i els crepuscles; paisatges que recorden aquelles «pinturas al minuto» que els pintamones et venien per un ral als cafès de la Rambla. Enyorem, ni cal dir-ho, la pàtria, però ¿vols creure que també enyorem París? Les circumstàncies no ens hi van deixar viure ni tan sols un any sencer, és doncs curiós com el seu aire se’ns havia fet ja tan familiar. En canvi podríem viure un segle en aquesta illa i sempre tindríem la sensació d’acabar-hi d’arribar; i és que Europa és una gran pàtria, que té per capital París. Pobra París, ara ocupada, pagant les culpes que els europeus no tinguem consciència de pàtria —els francesos menys que ningú— i ens destrossem els uns als altres en guerres fratricides. Si tots els europeus haguessin viscut un any a les Antilles com nosaltres, sabrien què vol dir «Europa» i es considerarien germans. Però d’europeus n’hi ha de tan pàmfils; a París vam fer amistat amb una colla de joves, parisencs tots ells i tots ells poetes, que publicaven una d’aquestes revistes de poesia d’avantguarda que tiren tres-cents exemplars i quan ve el retorn de quioscos i llibreries se’n troben quatrecents com si haguessin criat; una revista d’aquestes com tantes en fan els poetes joves de pertot arreu i que solen durar mig any si és que hi arriben. Aquests, doncs, com tots, es proposaven fer trontollar el món amb la seva revista i estaven estranyadíssims quan jo els deia que allà a Estònia els poetes escriuen en estonià en comptes de rus; ¿com fareu trontollar mai el món, demanaven perplexos, escrivint en estonià? Per fer-los-ho entendre, els vaig preguntar si és que ells es posarien a escriure en alemany si de cas els alemanys conquerissin París. La seva reacció fou una riallada unànime: «Mais cela est impossible!»

Vam celebrar el Nadal tots cinc (pare, mare, filla, gat i gos) donant l’exemple de la més tendra unió familiar i del respecte a totes les santes tradicions hagudes i per haver, amb pessebre i tió i cantant el «Fum, fum, fum». La Nuri petita obria uns ulls com unes taronges davant el prodigi d’aquell tió que anava rajant nines, joguines, llaminadures i moltes altres coses (torrons no, que aquí no n’hi ha). En el prodigi han tingut una part considerable sir Archibald Henry Beer, el senyor Rabassa i míster Ford, que són les nostres principals —i quasi úniques— amistats.

«La alta sociedad» dominicana celebra el Nadal com una «fiestesita» de tantes; totes són iguals, de la mateixa manera que tots els dies de l’any fora de la diferència entre estació seca i època de les pluges. Van en colles per les cases a la manera dels nostres «assalts» de carnaval, «toman » fins a emborratxar-se, ballen «merengues», fan explotar traques i es van dient els uns als altres «merry Christmas!» A cada casa han posat un arbre d’una mena que creix a Playa de Muertos, retallat de manera que recordi vagament els nostres avets; li pengen tot de bombetes elèctriques i les criatures troben joguines a sota, tot tal com ho han vist fer a les pel·lícules nord-americanes.

Amb vistes al Nadal, les noietes del curs de la meva dona van organitzar una «Fiesta del Niño»; volien aprendre poesies «ad hoc» per recitar-les i la Nuri els donà La queja del establo, un poema nadalenc de Rubén Darío; vingut el moment no van recitar pas aquest sinó uns quants d’eròtics d’un verd pujadíssim, que són els que els agraden. Sobretot aquells tan verds i tan famosos que jo, que tanmateix vaig ser «in illo tempore» tinent de fusellers-granaders, no puc llegir sense que em pugin els colors a la cara:

Yo que me la yevé al río
creyendo que era mosuela
pero tenía marío…

Amb allò altre de

Toqué sus pechos dormíos
que se me abrieron de pronto
como ramos de jasintos.

Per acabar, com era fatal,

montao en potra de nácar
sin bridas y sin estribos.

¡Santa nit de Nadal! Feia tanta calor que ens estàvem al jardí en pijama prenent la fresca quan vet aquí que passa un fiacre per l’avenida Bolívar i es detura prop de casa. Aquí de fiacres n’hi ha molts perquè tant els cavalls com els cotxers són baratíssims; un automòbil, en canvi, es considera un article de gran luxe. Dues parelles baixen del fiacre, borratxos perduts tant ells com elles, tots mulatos. Els dos homes comencen a pegar a les dues dones; aquestes s’hi tornen, barrejant blasfèmies i cops de puny. El menys que deien era el mot de Cambronne. Això va durar una bona mitja hora. Una de les dues, per expressar-li el seu menyspreu, es girà d’esquena al seu galant i ajupint-se s’arromangà les faldilles per ensenyar-li el que ja m’excusaràs d’anomenar, que em faria vergonya ja que sóc un lliri; hi havia prou clar de lluna per veure sense lloc a dubtes que no duia cap mena de roba interior. Mentrestant el cotxer no es movia del pescant; esperava que s’acabés la baralla sense dignar-se escoltar ni mirar. Per fi les dues parelles van tornar a pujar al cotxe com si res, el cotxer fustigà el penco i adéu-siau. La Nuri i jo ens miràvem l’un a l’altre amb una sensació impossible de definir; una «escena nadalenca» com aquella superava tot el que hauríem pogut imaginar-nos. Perquè el més bo de tot plegat és això: aquelles dues parelles celebraven el Nadal.

Però ¿de què ens queixem? Si no fossin coses així, que de tant en tant trenquen la monotonia, ja ens hauríem mort d’ensopiment. I prou per avui; ja us he dit prou pestes d’aquesta illa, el crim més gran de la qual és d’haver-nos acollit quan no ens volien enlloc més del món. Aquí acabo la carta, que com pots veure és immensa, i poso el meu «firmasso» per dir-ho com els dominicans. Ja hem donat la teva a la vostra cosina la senyora Gómez; diu que us escriurà.

 

A Mercè, Esperança i Màrius 21 VIII 1939 (158)

Publicat el per
Respon

158

París, 21 d’agost de 1939

 

Estimats amics Mercè, Esperança i Màrius:

Acabem de rebre la vostra segona carta amb la fotografia de tots tres i ara us escric amb ella a la vista per fer-me la il·lusió que us parlo. Veig que en Màrius torna a dur bigoti; és curiós, el seu bigoti m’inspira ara aquella tendresa que sentim per la flora del país natal. Tots dos feu bona cara, si bé una mica pàl·lids; potser la culpa és de l’Esperança que al vostre costat es veu tan emmorenida pel sol de les muntanyes i de les platges.

Ara us respondré a cada un separadament:

Mercè ¡com m’agrada retrobar-te la mateixa de sempre! Enyoro aquelles cartes tan llargues que m’escrivies, però en aquestes d’ara, tan concentrades i per avió, també t’hi retrobo. Jo encara em sento força exòtic entre la boira de París però ja m’ha desaparegut, per fi, la intensa morenor que duia de tantes intempèries i que em delatava massa als ulls dels gendarmes; més que morenor era pàtina. És sobretot la boira la que, empal·lidint-me, m’ha tornat els meus colors naturals. Ara que em trobo tan lluny sento uns grans remordiments de totes les vegades que no vaig ser amb tu tan amable com mereixies; la consciència m’acusa sobretot d’haver-te fet enrabiar una vegada fument-me de l’Empordà i de les sardanes. «Mea maxima culpa.» Aquí hem anat a veure l’Arlesiana ¿vols creure que ens queien unes llàgrimes com cigrons? ¡I això que no passa ben bé a Estònia sinó només a Provença! La nostra vida, per la resta, és monòtona però tranquil·la; cada dia baixo amb la petita al jardí a veure els capolls que han fet unes erugues. Per a ella és una cosa apassionant. Vet aquí que aquestes erugues hauran arrossegat una existència ben ensopida durant mesos o potser anys; s’hauran tancat al capoll per passar-hi llargues setmanes; al capdavall realitzaran el seu somni suprem ¡tindran ales i coneixeran l’amor! Però aleshores no viuran més que algunes hores. Tot això, naturalment, ho he après d’ençà que dono classes de tot; ho porta un llibre de text molt maco, que fins hi ha papallones pintades. No deixa de sorprendre’m la seva manera de comportar-se; «mai no m’hauria esperat d’elles semblant conducta» per dir-ho amb paraules de Dostoievski. Trobo que és com si fessin al revés de nosaltres: comencen per la vellesa i acaben per la joventut, però aquella els dura anys i aquesta hores. Moren d’un excés de joventut i d’eufòria després d’haver-se arrossegat mesos o anys com unes velles decrèpites ¿qui entendrà mai la natura? Només el Pare que l’engendrà.

Màrius: ets un malvat de burlar-te de la meva química; la meva, al capdavall, és una química com tantes i potser oblides que he estat cap dels serveis Z d’una brigada d’infanteria. I si et digués que faig uns experiments com un toro ¿què? És en tot cas una química que m’ha procurat moments divertidíssims, com és ara quan el flascó on preparava l’hidrogen em va fer un pet com una gla. A propòsit ¿podries dir-me com s’obté el clor? M’ho havien ensenyat als cursos Z i era precisament una de les lliçons més elementals, el clor essent històricament el primer dels gasos utilitzats a la guerra, però no sé com diastres m’ha fugit del cap i ara no ho trobo a cap llibre dels que tinc a mà. M’agrada molt de saber que tradueixes coses de Shelley i espero amb impaciència aquest «volum » de versos teus de què la Mercè em parla deixant-me tot intrigat ¿tants n’has escrit en tan pocs mesos? Com hauràs vist per l’encapçalament de la carta no ens hem mogut de París en tota la canícula; París és ple de coses dignes de ser vistes. Ahir vam anar al Palais de la Découverte ¡no hi enteníem ni borrall! L’abisme de la meva ignorància de vegades m’esglaia. Ens vam limitar a les sales d’astronomia, on hi havia fotografies impressionants; sobretot de nebuloses espirals. Veig que ara alguns astrònoms tornen a suposar que es tracta d’altres tants universos, tan grans com la nostra Via Làctia i totalment externs a ella; ens en separarien unes distàncies inconcebibles. Tot això ja s’havia dit en el segle xviii però després, al llarg del positivista xix, semblà una exageració inadmissible. Si és així, si totes aquestes nebuloses que calen telescopis tan potents per arribar-les a entreveure són altres tantes Vies Làcties, fa esborronar la grandària de l’univers; de fet ens és tan impossible d’imaginar-lo finit com infinit. I ¿si no fos ni una ni altra cosa? Però ¿quina altra possibilitat hi ha? Després, sortint de les d’astronomia, ni cal dir que vam passar de llarg per les sales de física, que no hi hauríem entès res, i així mateix per la d’invents útils, que no m’han encuriosit mai; s’hi exhibia això que en diuen televisió, que pel que veig vindrà a ser com una mena de cine a domicili. Prou bèstia que era ja el cine, ja no mancarà sinó que te’l serveixin a domicili com l’aigua, el gas i l’electricitat.

Em preguntes pel Louvre i em dius que «li doni molts records». És clar que hi hem anat; i no una, sinó moltes vegades. És tan gran; per fer-se’n una vaga idea caldria anar-hi cada dia durant tot un any. És el primer gran museu que veiem; el del Prado, quan vam ser a Madrid —la Nuri primer, jo després—, estava tancat i barrat a causa de la guerra. Doncs si et digués que més aviat ens deixa com estabornits… Arribem a sospitar si els museus, com també les antologies, no són sinó una mena de cementiris ¿és perquè un dia ens enterrin en un museu o en una antologia que pintem quadros o escrivim versos? ¿És això la «glòria»? Pobra «glòria» dels homes… Recorrent les sales del Louvre em tornava a la memòria per contrast el tronadíssim museu de Barcelona de quan jo era petit, que era al parc de la Ciutadella i per això hi anàvem sovint; el nostre pare ens hi duia després de l’obligada visita a l’elefant i als lleons. Aleshores el que més hi havia eren «quadros d’història» de pintors catalans del segle passat premiats amb «medalles d’or» ¿on deuen haver anat a parar? Suposo que els devien amagar púdicament als soterranis quan s’organitzà el nou Museu, entendridors «quadros d’història» que en el seu temps devien semblar el «dernier cri» de l’art més modern i que ara trobem tan cursis i més que res tan espantosament mal pintats. N’hi havia un —el recordo com si fos ara— que s’intitulava no pas menys que El rei Pere el Cerimoniós dirigint-se a la vall d’Aran per confirmar-li el privilegi de la Querimònia. Jo no sabia què diastres podia ser això de la Querimònia però el nom em feia efecte; quan anys després, a història del Dret, me la vaig tornar a trobar, em procurà aquella alegria melangiosa de les coses que ens revénen del fons d’una infància evaporada.

Esperança: us agraeixo molt els vostres mots i espero que algun dia m’escriureu més llarg. Jo també ho faré.

 

A Mercè Figueres, 15 VII 1939 (157)

Publicat el per
3

157

París, 15 de juliol de 1939

 

Estimada Mercè:

Vam rebre fa una setmana la vostra carta (teva i d’en Màrius); la primera que rebem al cap de tant de temps.

Només que de veure les vostres cal·ligrafies hem tingut un sobresalt d’alegria. L’hem llegida amb avidesa.

Compartim els sentiments religiosos que expresses amb tanta delicadesa. La creença en una vida futura és cada vegada més forta en nosaltres ¿en quina altra podríem creure? ¿En aquesta?

Que cada u sigui fidel a la religió de la seva infantesa; «ja fa prou qui als seus retira». Bé hem de confiar que Déu dóna a cada u la religió que li cal, de manera que en un cert sentit totes deuen ser veritables.

Comprenem molt bé les al·legories i metàfores de què us serviu i l’admirable francès, d’una claredat meridiana, amb què les expresseu. És ben bé «clar i francès» com diem a casa nostra. Nosaltres també caldrà que exercitem els nostres talents metaforístics —i el nostre francès—; vet aquí un segle que deurà ser dels més lírics de la història a força d’haver-se d’expressar en metàfores i al·legories.

Llegim molt poc; el nostre poeta predilecte és un tal Tomar, jove i desconegut, que segons sembla viu en un sanatori de muntanya i dedica melangioses cançons a una tal Mahalta. Tinc els seus versos per un atzar feliç: durant les meves vacances (forçoses) al Midi, vaig trobar per pura casualitat madame Sällès ¿potser la recordeu? precisament a Seta, pàtria il·lustre de l’universal Paul Valéry, i duia el manuscrit a ¡l’única maleta que no li havien robat! Heu de saber en efecte que en el seu darrer viatge, força accidentat per cert, que hagué de fer amb la seva filla i sense el seu marit, havent-se quedat adormida en un vagó, que ho era tot excepte un «sleeping-car» i estava atapeïdíssim d’altres viatgers en les mateixes circumstàncies que ella, uns gitanos li van volatilitzar totes les maletes excepte aquesta. Què hi farem. Totes les nostres penes no fossin més que això. Tenim, doncs, els versos del poeta Tomar i hi trobem un gran consol perquè és un poeta cristianíssim sense saber-ho ¡i la llengua dels seus versos ens és ara tan enyorada! Sap evocar coses llunyanes, quasi difuntes, i records d’aquells tan estranys, mig records i mig somnis, a la vegada tan esborradissos i tan intensos, com els que cada u guarda de la seva infantesa més remota. Sabem de memòria molts dels seus poemes, sobretot un que s’intitula Des yeux dans un rétable ¿el coneixeu?

Estem molt abassegats per les nostres classes; les donem en una escola d’Orly, a la «banlieue» de París, i tenim quinze alumnes cada un. Jo dono les de química i astronomia i les haig de preparar bé, amb experiments i observacions. Si us haig de ser franc no m’ha agradat mai de donar classes, però necessitat és llei. Els experiments de química em prenen molt de temps perquè els haig de fer primer tot sol a fi d’estar segur que sortiran bé davant dels alumnes. Val a dir que tant l’astronomia com la química són d’allò més instructives i recreatives; la química, sobretot, resulta divertidíssima si es té sentit de l’humor.

La Nuri per la seva banda en dóna d’història i geografia. Sortosament ara s’atansen les vacances i potser les podrem aprofitar per fer algun «beau voyage». Potser ens arribaríem a Escandinàvia; tenim entès que no cau gaire lluny, pujant a mà dreta. La petita, que ens escolta quan fem projectes, ens incita a no parar fins al pol nord, del qual segons sembla té excel·lents referències: «I si no voleu anar al pol nord» ens diu, «anem a l’Àfrica a veure els antropòfags». L’atreuen molt els antropòfags. A mi no gaire; és que n’he hagut de veure massa, i de la vora, al llarg dels tres darrers anys de la meva negra vida.

Potser fet i fet no ens mourem de París, on hi ha tanta cosa a visitar; avui comença la canícula i per ara no trobem pas que hi faci menys calor que la normal de Barcelona per aquest temps però és suportable.

Com a notícia curiosa, sapigueu que em van ascendir a comandant a darrera hora, com si diguéssim «in extremis»; bé és veritat que, donades les nostres vicissituds, resultarà un ascens purament platònic. Si fos anglès, però no ho sóc (i potser, en les meves actuals circumstàncies, és llàstima), ja fóra per sempre més «the major Sales». Diu que un amic de Bernard Shaw se’n burlava perquè aquest, a la guerra, no havia passat de capità mentre ell era major, però Bernard Shaw trobà la resposta: «Sempre s’ha parlat dels grans capitans i mai dels grans majors de la història».