A Mercè Figueres, 8 VIII 1937 (93)

93

Castell de Cabra, diumenge 8 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

El divendres vaig haver de ser a Alcanyís tot el dia per qüestions del servei; arribava a Esterqüel a mitjanit havent fet a peu i de cara a les estrelles els deu quilòmetres que hi ha des d’una venta molt típica. Que en són de boniques les estrelles; un no es cansa de mirar-les. El viatger que una nit sense lluna va tot sol per despoblat, si té els ulls en les estrelles no sent la basarda de la fosca i de la solitud; les estrelles li fan companyia i li encomanen una «confiança» com aquella que també donen els versos d’en Màrius. Durant un llarg trajecte el camí voreja uns aiguamolls de manera que sentia milers de tòtils tritllejant com campanetes de cristall, cada un donant la seva nota distinta, clara, precisa; com que les estrelles parpellejaven, semblava que fossin elles que tritllegessin.

Després de caminar dues hores per un desert, sempre tenint l’Óssa menor davant del nas i la major a la dreta, vaig arribar quan el batalló ja s’havia donat «a les delícies de Morfeu» que altres anomenen catres. A la plaça del poble, fosca i solitària, vaig trobar un capità i un tinent, únics desperts en tot Esterqüel; no s’arribava a treure l’entrellat de si rondaven alguna mossa o algun celler i és per ells que vaig saber que l’endemà a punta de dia ens en havíem d’anar tots a Castell de Cabra.

Hi vam venir per un camí de carena, seguint sempre una altiplanícia on només creix l’espígol; és l’única direcció que no havia explorat mai amb la Castanya, la qual s’ha quedat en el seu castell feudal de maons negrosos ¡com pensaré en ella, i ella, la ingrata, que poc pensarà en mi! La història és eterna i fóra inútil tota elegia. Ara es parla molt del Lacunario, que em podria compensar «de tan sensible pèrdua»; el Lacunario, com el seu nom indica, és un cavall que ens han de portar per als oficials de la quarta companyia: un sol cavall per a tots quatre. Els temps són durs. ¡Si almenys existís aquest Lacunario de qui es parla tant! A moments els quatre oficials arribem a sospitar que es tracta d’un cavall de llegenda.

No t’he dit encara que a Alcanyís vaig anar a instruir un sumari en qualitat de jutge militar. M’havien cridat del quarter general de la divisió amb aquest objecte, cosa que em donà un sobresalt perquè vol dir que continuen tenint present la meva condició de llicenciat en Dret. ¡I el Cos Jurídic em fa tan poca gràcia! De moment, acabat el sumari —una autèntica carallada i perdona l’expressió—, torno a ser tinent d’infanteria.

T’escric des del meu nou dormitori, que té les parets d’un blanc immaculat sobre el qual destaquen els cabirons rogencs de pi; també de pi és l’arca que hi ha arrambada. L’arca (a Catalunya en diríem caixa de núvia) és a Aragó un moble encara en plena vitalitat; encara els fusters en fan i encara se’n veuen a totes les cases, però no són historiades i de noguera com les nostres sinó llises i de pi. A cada banda de l’arca hi ha una cadira de boga; el llit es troba en una petita alcova i la finestra enreixada dóna cap a ponent.

Castell de Cabra és a la vegada més petit i més civilitzat que Esterqüel; fins hi ha alguna casa que, per bé que en petit i tronat, s’arriba a assemblar a les nostres cases de pagès de Catalunya. El terme és molt bonic; el travessa un rierol que respon per Canyaperrera però la gent no ens avicia tant com feien els d’Esterqüel ¡allò s’ha acabat! Ja no sóc «el tiniente don Juanico». A Esterqüel anàvem sempre amb roses al trau, unes roses grans i vermelles que ens posaven les noies, que a més ens obsequiaven contínuament amb pomes o peres dels seus horts; més encara que les xiques —per dir-t’ho com a Vallclara— ens estimaven les jaies. A la «tía Joaquina», que és la que ens guisava, el dia que ens en vam anar li queien dels ulls lleganyosos unes llàgrimes com cigrons. Tot ve del terror que els inspiraven els anarquistes. El meu capità, que es diu Gallart, em confessà després que veient plorar «la tía Joaquina» la saliva «no li passava pel gargamelló»; ni cal que et digui que aquest capità Gallart és el que vaig sorprendre en companyia d’un tinent a la plaça del poble passada la mitjanit i que és tan donat «al culto de Baco» com al de Venus; si hi afegim, com és just i requereix l’honor, el de Mart, tindrem la tríade de divinitats més adorades en aquest quart batalló.

En cinc setmanes de viure-hi ens havíem tornat més entusiastes d’Esterqüel que els seus propis fills; des d’aquí sento ara el cant llangorós d’en Gallart, que és d’aquells que, quan canten en castellà, es creuen obligats a fer-ho amb un accent mig de l’Argentina i mig andalús:

Jo quize a una eztercuelina
y eja no me quizo a mí.

Ens queda la satisfacció de consciència d’haver deixat Esterqüel en ordre; els veïns, encoratjats per nosaltres, hi han organitzat un centre de defensa contra la FAI; l’alcalde i els regidors legals s’han reinstal.lat sòlidament a l’auntament i els frares mercenaris tornen a ser en els seus nínxols de pedra. Pel que a mi respecta, penso en tantes ciutats, viles i pobles com es van gravant en la meva memòria ¿s’hi conservaran per sempre?

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar
imatges clares dintre del cor…

Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar.

El batalló ara té el número 524; tingueu-ho present tu i en Màrius quan m’escrigueu. Jo no ho faig més perquè s’ha fet fosc i ja no m’hi veig. Les dues Nuris continuen a Roses; la petita ja ha après de nedar.

 

A Esperança Figueres, 5 VIII 1937 (92)

92

Esterqüel, dijous 5 d’agost de 1937

Estimada amiga Esperança:

La sospita que teniu que no us vaig escriure cap carta manca de tot fonament i us descriuré amb tot detall com van anar les coses a fi que em cregueu. Ja al vagó restaurant, mentre dinava i el tren corria al llarg de l’Ebre encaixonat entre cingles, pensava en vós i recordava la dar­rera vegada que havíem dinat junts al sanatori de Puig d’Olena, vós i jo amb la Mercè, la Maria, en Màrius i la Nuri; i em feia el ferm propòsit d’escriure-us així que arribés al terme del trajecte. Un cop a Alcanyís m’hi vaig estar sis dies, que s’esqueien els del pleniluni; el clar de lluna projectava l’ombra de la col·legiata, que és al cim de la petita ciutat, i feia semblar fantasmagòrics els dos ponts que salven el Guadalop; jo seguia incommovible en el meu propòsit d’escriure-us. En el jardí públic, plantat de cinamoms (si no em creieu, podeu verificar tots els detalls demanant a en Màrius que ho demani al seu torn al seu germà Víctor, que no em deixarà mentir sobre si són o no cinamoms), l’antiga font de setanta aixetes de bronze, preses de verdet, deixava sentir el seu murmuri que no s’acaba mai. Jo errabundejava pels carrerons tortuosos i tots polidament empedrats, perquè Alcanyís és una ciutat tan menuda com polida; errabundejava entre antics palaus o bé al llarg del riu, on el vent movia la fronda dels àlbers centenaris i se’n duia les seves alades llavors que anaven a caure a l’aigua; el corrent impetuós les arrossegava avall com minúscules embarcacions i jo estava ben lluny de sospitar  que un dia arrossegaria de la mateixa manera la meva carta. Perquè és rigorosament cert que us en vaig escriure una; i no pas una carta qualsevol. Set fulls de lletra atapeïda. Una carta llarga, eloqüent, fluida, elegant, en què us narrava les meves darreres peripècies en un estil que deixava molt endarrera el de madame de Sévigné.

Direu que us pinto amb colors tan afavorits l’estil d’aquella carta refiat que, com que el Guadalop se la va endur, ja no hi haurà mai cap manera de comprovar si era una peça literària tan admirable com ara asseguro. Admetem, en darrer terme, que la literatura universal no hi hagi perdut gran cosa; queda el fet que la carta existí i que jo la duia a la butxaca. Sí: jo la duia a la butxaca amb el ferm propòsit de tirar-la al correu, propòsit que no m’abandonà mai en tot el temps que la vaig dur a la butxaca i ficada dins un sobre, que van ser força dies. Un entre altres, i per més senyes un matí, que em sembla que era un dimecres, em trobava en un paratge que hi ha a mà dreta d’un dels dos ponts; heu de saber que l’un és gòtic i l’altre neoclàssic. Doncs bé, la cosa s’esdevingué al costat del gòtic; allà raja una font molt fresca a poques passes del riu i vaig inclinar-me per beure a galet. La Mercè, segons sembla, posa en dubte que jo sàpiga de beure a galet i en això, com en altres coses, s’equivoca lamentablement; és tan cert que sé de beure a galet com que el sol radiós d’agost entra en aquest moment pel meu balcó. ¡Sóc una àguila bevent a galet! La carta em va caure de la butxaca a la pica de la font i l’aigua se l’endugué amb tanta facilitat com si fos una llavor d’àlber. Com que el Guadalop va a parar a l’Ebre i aquest al Mediterrani, no tindria res d’estrany que la carta hagués fet cap a l’Alguer de Sardenya, que és port de mar; si fos així, quedaria el consol de pensar que el qui l’ha recollida l’haurà entesa, ja que a l’Alguer de Sardenya, com tots sabem, es parla català, i d’aquesta manera jo no hauria perdut totalment el temps escrivint-la.

Cert que a Alcanyís mateix, o a Montalban, o a Calanda, us en hauria pogut escriure una altra; però ¿qui em diu que no m’hauria tornat a caure en alguna altra font i altra vegada la meva pena hauria estat perduda? Caldria suprimir primerament les fonts i els rius com a mesura de precaució; i a Montalban hi passa precisament el riu Martín que fa una fatxa d’endur-se’n cartes aigües avall com el més pintat que esgarrifa.

Quedava un últim recurs i era escriure-us des d’Esterqüel, on no passen el Guadalop ni el Martín; és el que faig. I per començar us faré una descripció minuciosa del cul de món on els atzars de la vida m’han portat; i com que de temps me’n sobra ja que el servei no ens mata i d’altra banda es tracta de demostrar-vos que sóc capaç d’escriure-us una carta llarguíssima, em penso que aquesta vegada ja no ho podreu posar mai més en dubte.

Aquí no tenim riu però sí rierols; el principal travessa el terme d’Esterqüel de sud-oest a nord-est per una estreta barrancada de parets molt tallades; al fons de la bar­rancada es cria una vegetació ufanosa. Hi he fet mil passejades, a peu i a cavall, i he pogut observar que el rierol neix en un poblet menut anomenat el Canyissar i que després de passar per Esterqüel rega els horts de l’antic convent mercenari de Nostra Senyora de l’Olivar per anar a morir, molt més lluny, en un pantà anomenat de la Codonyera.

Al llarg del seu curs es troben a distàncies variades antics molins que treballen com si els segles no haguessin passat i no existissin fàbriques de farina al món. N’aprofitem les rescloses per nedar en companyia d’uns ànecs menuts, de plomatge blanc i de bec i potes grocs, que tots els moliners crien a més de les inevitables gallines; al principi quedaven estupefactes: no havien sentit mai a dir que els homes poguessin nedar igual que els ànecs. De vegades mentre nedem vénen a avisar-nos que han d’engegar la resclosa; però continuem nedant perquè ens hem adonat que el xuclador no té pas la força que ells es pensen. La primera vegada vaig anar a mirar com funcionava el molí: la mola gira moguda pel doll furient i la lorenza o sigui la tremuja, que és com un embut de fusta, deixa rajar el gra a poc a poc, que la mola va convertint en una farina negrosa i grollera; les dones d’Esterqüel la pasten i en couen un pa moreno molt gustós; per a això hi ha al poble tres forns comunals. D’una hora lluny, els dies que enfornen, se sent la seva flaire de rama de pi i de pa acabat de coure.

Al llarg del rierol les cavalleries poden galopar a cor què vols en una terra flonja perquè és arenosa. El camí del convent, aigües avall, es confon durant un llarg trajecte amb el mateix llit del rierol i les potes de la bèstia aixequen tot galopant una polseguera de finíssimes gotes; si un raig de sol ho travessa es forma l’arc de sant Martí, de manera que cavalqueu enmig d’una aurèola fantàstica com si fóssiu el mateix sant Jaume Matamoros en persona. En aquells paratges es crien les nogueres més corpulentes que recordo haver vist i uns xops centenaris que formen grups espessos i irregulars; hi abunden les serveres i els atzerolers; la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles. Per les parets de la barrancada abunden el lligabosc, els rosers de pastor, la vidalba i els llentiscles. A la caiguda del dia s’alça la brisa i tot allò s’anima amb miríades d’ocells, merles, caderneres, oriols ¡de tot! mentre al lluny, al fons dels boscos, el cucut sembla que toqui les hores.

Els indígenes han aprofitat aquesta barrancada tan frescal per plantar-hi horts; hi conreen alfals, blat de moro i cànem. Quan vam arribar, les esveltes tiges del cànem gallardejaven pertot arreu movent la seva airosa cresta de fulles tendres que fan una olor semblant a la de la menta si bé no tan intensa. Ara tot això ha canviat i ja veureu com i per què; en poques hores, pobra gent.

El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè, és com una gran masia, una masia de senyors, del nostre país. La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols davant de les tombes. D’Esterqüel al convent hi ha a peu una hora de camí, que la Castanya fa en un quart. Quan el nostre batalló ocupà el poble, vam destituir el comitè anarquista per tornar a posar en funcions l’alcalde i els regidors elegits normalment la darrera vegada que hi havia hagut eleccions. El comandant Domínguez no sols és una bellíssima persona, molt sentimental i donat al mam («el culto de Baco» en diu ell), procedent de l’antic exèrcit de la monarquia i tot un cavaller; és a més catòlic. N’hi ha molts a la divisió; ho són també, entre altres, el comandant Ymbernon, cap de la brigada, i el coronel Pérez Salas, cap de la divisió, com així mateix molts dels oficials i ja no diguem els xicots procedents de les lleves forçoses. És per cert un error, un de tants, dels qui ens governen que no ens enviïn capellans castrenses com en té l’Exèrcit basc; jo mateix, que en temps de pau no era gaire devot, ara, d’ençà de la guerra, sento unes ganes furibundes d’oir missa. Direu potser, amb sorna, que només me’n vénen quan no se’n diuen; el cas és que tot seguit després d’haver ocupat el poble vam saber que hi havia, en el seu terme, un convent mercenari i que havia estat saquejat i profanat i els seus frares assassinats pels caníbals anarquistes; aquests fins i tot havien mort els mossos o jornalers del convent, que eren els homes més pobres del poble. Els frares els donaven jornals a guanyar més que res per caritat; i eren tan pobres «que calzaban abarcas». L’únic que havien respectat els anarquistes per increïble que sembli eren les bótes de macabeo i de clarete que de collita pròpia hi havia al celler, ja que els mercenaris es dedicaven a l’agricultura. Fora de les bótes, tot havia estat cremat o trossejat: imatges de talla antigues, quadros, biblioteca.

Amb el comandant Domínguez ens hi vam personar alguns oficials per fer-nos càrrec de la destrossa i veure si es podia salvar res. No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels seus nínxols (uns nínxols verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en l’actitud d’una parella que es casa; una altra, revestida de casulla i repenjada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis del casori, es repenjaven a la paret. Algunes havien perdut l’equilibri i jeien per terra. Eren mòmies antigues, perfectament seques i ben conservades, com de pergamí.

El comandant Domínguez decidí, no sols tornar-les als seus nínxols, sinó fer-ho fer als mateixos cretins d’anarquistes que les havien desenterrades. Quan us escric aquesta carta això ja s’ha fet i a més hem posat una esquadra de guàrdia permanent a la porta de l’església en espera que el convent pugui ser reintegrat al seu legítim propietari, l’orde de la Mercè; però van passar molts dies abans. És que els anarquistes tenien una por terrible del nostre batalló i quan els van avisar que el comandant els volia veure s’amagaven; per fi van comparèixer un vespre a la comandància; venien revestits amb un matalàs cada un, enrotllat al cos de manera que només en sortien el cap i els peus. No es tracta dels qui van assassinar els frares, que paren qui sap on, sinó de quatre desventurats, els més curts de gambals del poble, que en aquella xerinola destinada a emancipar la humanitat i redimir l’univers no van fer més que desenterrar les mòmies —cosa tan indispensable com tots sabem per redimir l’univers i emancipar la humanitat.

Veient-los amb una fatxa tan ridícula el comandant els increpà empipadíssim:

—¿Os pensáis, brutos, que somos unos caníbales como vosotros?

Mentrestant les mòmies continuaven fora dels nínxols en la forma que us he dit. Jo anava cada dia al convent amb la Castanya i remenava en els pilots de llibres que es veien escampats en desordre tant al que havia estat biblioteca com a les cel·les i els passadissos. Cal saber que el convent s’alça en una raconada d’una petita vall poblada de vinyes i olivars (d’aquests li deu venir el nom) i voltada de muntanyoles ermes. En una d’elles, plantada de xiprers, hi ha el «Calvari». Tot és quiet i sobri, molt recollit; em recorda una mica —només una mica— les rodalies de Poblet, que no és gaire lluny de Vallclara. L’orde de la Mercè m’ha atret sempre perquè és tan nostre, tan lligat a la història de Catalunya i a dues de les seves figures més grans com són Jaume el Conqueridor i sant Ramon de Penyafort; quan, a catorze o quinze anys, vivia a Lleida, fins i tot vaig estar temptat d’ingressar-hi. Jo festejava aleshores amb una lleidatana de la meva mateixa edat i besnéta per cert del baró de Jover, oncle si no m’erro de l’actual president de Catalunya (que es diu Lluís Companys de Jover per més que hagi suprimit la partícula per esborrar tot rastre dels seus antecedents aristocràtics); els pares respectius trobaven absurd (amb tota la raó) que festegéssim, donada la nostra poca edat, i per això ens vèiem d’amagat d’ells a la sagristia dels mercenaris, que devien considerar innocentíssim aquell festeig de criatures. El superior de tot convent de la Mercè duu el títol de «pare comanador» perquè és un orde militar; és també per això que els frares, en record de l’espasa, duen una corretja vertical que els penja del cíngol. El pare comanador de la Mercè de Lleida era, doncs, un home comprensiu, dels de la màniga ampla, i ens deixava festejar a cor què vols a la sagristia; fins i tot alguna vegada ens feia pujar i ens tocava al piano coses molt boniques de Mozart o de Schumann. Els frares duien una vida tranquil.la, dedicada a l’estudi i a la música; cada un feia el que li dava la gana dins una certa disciplina general; qui estudiava grec, qui lletres modernes, qui escrivia versos, qui feia experiments de química o observava les estrelles amb un petit telescopi. Se’ls veia molt ben avinguts i feliços. Hi havia un novici dels meus anys, el germà Liborio, aragonès; l’orde de la Mercè, com altres, ha conservat el record de l’antiga Corona i dins seu formen una sola província Aragó, Catalunya, València i les Balears. Amb el germà Liborio ens vam fer molt amics; la seva dèria era l’hebreu i jo l’admirava quan el veia llegir aquells llibres escrits en caràcters tan estranys. Mentrestant la lleidatana, que resultà inconstant, m’havia plantat per un altre (un altre, us ho asseguro, que no m’arribava ni a la sola de les sabates però ¿qui entendrà mai les dones?) i fou aleshores, sentint-me el més incomprès i desventurat de tots els grans enamorats de qui parla la història, que em passà pel cap la idea de fer-me novici com el germà Liborio. Poc després, amb la meva família, vaig deixar de viure a Lleida i tot allò se m’esfumà de la memòria com tantes coses de la meva vida d’aquell temps.

Algun dia, per poder examinar amb calma els llibres escampats sense haver de tornar a Esterqüel per dinar, me’n duia alguna cosa de menjar i així me’l passava tot al convent. M’hi estava doncs moltes hores tot sol, deixant pasturar la Castanya, a fora, fermada amb aquest objecte a un arbre amb una corda molt llarga. Per menjar me’n baixava al celler, que és fondo i llòbrec; en puja una bravada de vi, fresca i molt agradable. A la llum del gresol veia les enormes bótes de cirerer o de roure, plenes les unes de macabeu i les altres de clarete, i la premsa de mà d’un model antic, tot això en perfecte estat de conservació; es veu que el vi és l’única cosa de tot el convent que semblava sagrada als anarquistes. Jo no em feia cap escrúpol de beure’n un bon glop d’una i altra varietat un cop acabada la vianda que duia; el clarete, sobretot, és de bona qualitat, sec, refrescant i olorós i amb un regustet molt agradable de sofre o de pedra foguera. Després me’n tornava cap amunt, a remenar llibres.

Els amples passadissos del pis de dalt, on hi ha les cel·les, estan en complet desordre. Uns antifonaris enormes en pergamí i amb sòlides cobertes de fusta de noguera clavetejada jeuen per terra; hi ha diversos harmòniums abandonats i pertot pilots de llibres. Hi vaig trobar dues edicions completes dels viatges del capità Cook, una de francesa del segle xviii, feta arran dels propis viatges, i una de castellana de començos del passat; també n’hi vaig trobar una d’italiana, però moderna, dels sonets del Petrarca. I ara imagineu la meva emoció descobrint un llibre imprès en caràcters hebraics que a la pàgina de guarda duia escrit a mà: «Fray Liborio, Santa María del Olivar, 1936».

He preguntat a la gent del poble si no es va salvar cap frare; unànimement em diuen que no, que fins un parell de novicis que, refiats de la seva lleugeresa, intentaven de fugir a peu a través dels despoblats cap a França, havien estat empaitats pels caníbals amb gossos i assassinats com tots els altres. Pobre germà Liborio ¡amb tanta il·lusió com devia haver vingut a Santa Maria de l’Olivar, a la seva terra aragonesa!

Des del cor de l’església, que la domina tota, es podia contemplar en aquells dies, al fons, la singular escena del casori de les mòmies al peu de l’altar major. Sobre els par­racs que quedaven dels hàbits els havien posat artísticament tot de flors artificials, que degueren treure dels altars; sé que després de la matança dels frares i el saqueig del convent, els anarquistes ho van celebrar al celler amb una orgia de macabeo i de clarete i que no fou sinó després d’una bevèrria considerable que se’ls acudí la idea de desenterrar les mòmies. Tot això era en els dies més calents del juliol de l’any passat, el tristament famós 1936 que no se’ns esborrarà mai de la memòria; però no us vull pas escriure una epístola filosòfica sobre on pot arribar la bèstia humana sota els efectes del vi i de la xafogor d’una nit de canícula; constatem només que no la detura ni ­l’horror dels nínxols i passem a coses més alegres.

En una cel·la vaig descobrir un llibre sobre el conreu de les flors amb tot de precioses làmines a l’acer que algun frare s’havia entretingut a acolorir a l’aquarel·la; en una altra, un armariet en el mur exterior que es pot obrir des de dins, exprés perquè les abelles hi facin les seves bresques. Es ben curiós: aquestes bestioles continuen treballant-hi com si res no hagués passat; el seu brunzir fa companyia en aquell silenci. En altres cel·les hi ha una estreta escala de cargol, de pedra, practicada també dins el gruix de la paret mestra i que duu a una mena de golfa, dissimulada en un sostre mort sobre les mateixes cel·les; a cada una d’aquestes golfetes hi ha un colomar. Els coloms encara hi viuen però s’han tornat salvatges; algunes femelles hi coven els seus ous.

Tots aquests vestigis d’uns passatemps innocents ¡com contrasten amb els altres vestigis, els de l’orgia vinosa!

Un dels primers dies em deturà a l’entrada del convent una remor angelical que venia de les cel·les. Notes alegres i en desordre, de flauta, de violí, de contrabaix, barrejant-se amb veus i rialles infantils i amb la fressa d’unes corredisses tan lleugeres que semblaven voladúries. ¿Què deu ser? pensava. Si hagués sorprès un eixam d’àngels fent-ne de les seves no m’hauria pas admirat. Era una colla de pastorets de la rodalia, d’entre set i deu anys, que havien tancat les cabres a l’església per pujar-se’n a jugar amb els harmòniums. La meva aparició sembrà el pànic: em degueren prendre per una de les mòmies. Fugien amb tanta gràcia, cofats amb els seus amples barrets de palla i en pantalonets de vellut fins sota els genolls, que em vaig quedar llarga estona mirant-los fugir, embadocat. Una escena com aquesta reconforta el visitant solitari que davant l’interior solemne i abandonat, només habitat per les mòmies, estaria temptat de dir-se melangiosament que en aquest món només una victòria és segura, «il triomfo della Morte». No; no és cert. La vida prossegueix i triomfa a desgrat de tot; abelles, coloms i pastorets se’n porten testimonis.

Mitja hora aigües avall del convent hi ha el darrer molí de farina que es troba en aquella direcció; diu que abans n’hi havia hagut un altre, més lluny encara, però jo no n’he vist més que els fonaments, que es confonen amb el cingle. Un aiguat se l’endugué fins al pantà de la Codonyera. A mà esquerra del riu, damunt unes grans pe­nyes estimbades, comença una boscúria de pins bords; diuen que s’estén molts i molts quilòmetres cap al nord, en una direcció on no es troba cap poble ni casa habitada fins qui sap on; és a través d’aquesta boscúria que havien intentat fugir els dos novicis.

El moliner viu en aquell desert amb una dona, la seva, negrosa com la farina que molen i gairebé sense dents; tenen alguns fills de poca edat. Molen tres «talegues» de farina per jornada. Quan no mol, l’home ocupa els seus lleures caçant amb fura i us ensenya tranquil·lament, com si ignorés les lleis de caça, la bèstia tancada dins la «garibola»: és un mascle agilíssim, amb uns ullals esmolats com agulles, capaç, segons conta el moliner, d’atacar fins i tot les guineus. Els salta al coll i amb els ullals els obre les venes. En canvi no se les heu mai amb les llúdries, els toixons ni les mosteles, parents seus. El moliner es plany que la caça no és gaire abundosa; només abunden les llebres però les ha avorrides d’ençà que en veié una disputant-se una carronya amb els corbs. Ell voldria caçar llúdries perquè la pell es ven molt cara; però la fura es guarda prou d’atacar-les, com ja us he dit.

Sovint m’arribo fins aquest molí per nedar a la presa; després m’ajec damunt l’herbei de cara al sol i veig passar els voltors. Deuen venir de molt lluny, de les serralades que s’alcen al sud d’Aragó. Sovint n’he vist una parella, a una altura fantàstica, que travessava tot el firmament visible d’un horitzó a l’altre sense imprimir cap moviment a les ales; es deixen dur, cal deduir, per un vent de les altures.

Però m’he anat apartant del que us volia dir.

Per pujar al pis de dalt, on hi ha les cel·les i els pilots de llibres escampats, cal travessar forçosament l’església, on hi havia les mòmies fins no fa gaire, les unes dretes tal com us he descrit, les altres per terra. Una tarda m’havia absorbit completament en l’escorcoll dels llibres; havia trobat un tractat d’agricultura del segle xvii en català, una edició de la Summa Theologica del xvi en llatí; les hores m’hi passaven sense adonar-me’n. En això es fa fosc d’una manera sobtada i al mateix temps un tro esquerdat espetega sobre el convent. Miro per la finestra i veig que està núvol, però núvol com jo no havia vist mai de tan espès i negre. Coincidia amb la caiguda de la tarda; en qüestió de segons l’interior del convent havia quedat a les fosques. Els llamps i els trons se seguien sense parar; començava a caure un xàfec d’estiu de proporcions fenomenals. Jo comprenia que com més trigués a prendre el determini de fugir seria pitjor perquè s’acabaria de fer negra nit; però, per fugir, calia travessar l’església. I a l’església hi havia les mòmies.

La vaig travessar de pressa; veia al fons el rectangle de claror de la portalada oberta i cap a ella em dirigia quan vet aquí que els dos batents giren lentament sobre els seus golfos i es tanquen de cop amb un estrèpit que retruny per les altes voltes. La fosca s’havia fet tenebra i em trobava tancat a l’església, amb les mòmies. ¿Voleu saber què vaig fer? Senyar-me i resar el parenostre a crits. No hi ha com el terror per fer-nos fer bondat.

La porta s’havia tancat simplement pel corrent d’aire. M’hi arribo, obro, corro cap a l’arbre on havia deixat fermada la Castanya. La Castanya no hi era. Havia trencat la brida, de la qual quedava un bocí al cap de la corda, segurament en un impuls de pànic pressentint amb aquell instint que tenen les bèsties la tempesta que ens venia a sobre. Plovia a bots i barrals; en un moment havia quedat xop com si m’haguessin pescat del riu. Ja us he dit que el camí del convent a Esterqüel segueix precisament la barrancada i que aquesta és encaixonada entre parets alte­roses i tallades a pic. Començo a caminar a grans gambades; una hora de camí aviat és feta, em deia per encoratjar-me mentre em petava a sobre, no sols la gotellada espessa, sinó una calamarsa com cigrons. Per protegir-me el cap em vaig haver de treure la guerrera i posar-me-la a manera de caputxa. En aquestes i en la fosca creixent m’adono que el rierol ja no és el de sempre; és un gran riu. Un riu que creix i continua creixent; ja ha sortit de mare; ja inunda el camí. Camino amb aigua fins als turmells; al cap de poc ja és als genolls que m’arriba. L’aigua em ve a contracorrent i és freda com una mala cosa però jo suo. Ja m’arribava a la cintura quan, per fi, entreveig els llumets del poble ¿hi podré arribar? És fosc com una gola de llop i l’aigua segueix pujant; el corrent furiós m’impedeix d’avançar tan de pressa com voldria.

Em vaig enfilar desesperadament, amb les ungles, a la paret de la barrancada per posar-me fora de l’abast de l’aiguat. En darrer terme, pensava, passaré la nit al ras en una altura; però la cosa acabà millor: em trobava en ter­reny conegut, en aquella pineda de les cigales que hi ha prop del poble i sé una manera d’anar de la pineda al poble sense passar per la barrancada. Estic salvat.

¡Beneït Esterqüel! No havia sentit mai de la vida amb tanta força la impressió d’arribar al «meu» poble com aquella nit quan vaig trepitjar per fi els còdols cantelluts del seu carrer major. La vella que ens guisa prenia als meus ulls el prestigi d’una àvia i el sopar que em serví em semblà un menú que hi cantaven els àngels. Els veïns estaven consternats; l’aiguat era terrible com no en recordaven d’altre. L’endemà, a les primeres clarors, van poder veure l’estrall que havia fet: els horts arrasats, perduda la collita del cànem, molts arbres arrabassats de soca-rel. Vaig tenir almenys la satisfacció de retrobar la Castanya a l’estable del castell, on havia comparegut sola i amb la brida rompuda; detall per cert que havia fet témer per mi.

I és per això que les tiges del cànem ja no gallardegen al vent de l’estiu amb el seu plomall de fulles fines ¡ja no en queda ni rastre! Tot ha anat a parar a la Codonyera. Suposo que la violència dels aiguats en aquestes comarques es deu a la falta de boscos; les aigües es precipiten pels costats pelats de les muntanyes sense cap aturador; en pocs moments escumeja amb fúria pels barrancs un mar fangós i tot falla sota els peus; no queda ni rastre de camins, els horts desapareixen aigües avall. L’endemà tot s’ha eixugat: el rierol baixa menut i transparent com sempre però entretant s’han perdut les collites.

Ara em dedico a llegir una novel·la d’André Gide, que explica l’amor sublim d’una tal Alisa per un tal Jeroni. Al capdavall de la novel·la hi ha el diari íntim de la noia, trobat després de la seva mort (perquè heu de saber que es mor, que el lector en té moltíssima pena però es veu que no podia ser d’altra manera ja que l’autor no devia saber com acabar la història). Es veu que aquesta Alisa en deia de bones; vegeu sinó: «I ja em pregunto si és la felicitat allò que desitjo o si és, millor, el camí de la felicitat. ¡Oh, Senyor! ¡Allibereu-me d’una felicitat que pogués abastar massa de pressa!» Després d’això, s’imposa com a urgent la lectura dels viatges de Cook, que era tot el contrari d’un cretí.

No aniré a Roses. El permís s’ha esfumat; tan dolces que ens les prometíem. Me n’aconsolo amb les verídiques relacions que la Nuri me n’envia: «Ahir vaig anar al far amb la nena, tota meravellada dels descobriments que feia. Va descobrir, entre altres coses, que el raïm sortia dels ceps de la vinya i feia ¡oh! a cada descobriment. Arribem davant d’un olivar i jo li dic: “¿saps què surt d’aquests arbres?” “Sí” exclama amb entusiasme, “¡prunes!” Després ensenyant-me unes atzavares em pregunta: “I d’aquestes cols ¿què en surt?” És perquè veiés el que sortia d’aquelles cols que la vaig dur al far, on hi ha unes atzavares amb uns “ballarins” molt alts…»

¿Posareu mai més en dubte que sóc capaç d’escriure-us una carta llarga? Per cert, ja que som col·legues de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat, m’han dit que a la Codonyera ja es parla, si no ben bé català, alguna cosa que s’hi assembla; m’agradaria d’arribar-m’hi però queda massa lluny i el servei, si no em mata, de tota manera em lliga. Val a dir que en totes aquestes comarques el parlar popular està empedrat de catalanismes i que el català és entès, ja que no parlat, pertot arreu, a causa del contacte constant amb les de llengua catalana del mateix Aragó i amb Lleida.

 

 

 

A Mercè Figueres, 14 VII 1937 (85)

85

Esterqüel, dimecres 14 de juliol de 1937

Estimada Mercè:

És absolutament cert que el primer dia de ser a Alcanyís vaig començar a escriure a la teva germana i que quan ja tenia set quartilles plenes em van caure a l’aigua mentre bevia en una font que hi ha arran del Guadalop. L’aigua se les va emportar per la senzilla raó que, veient-les xopes i amb la tinta deixatada, no vaig tenir esma de recollir-les. El fet és rigorosament històric i em sap molt de greu que l’Esperança el posi en dubte; si bé ¿què es pot esperar d’una lleona de Numídia? S’equivoca molt si es pensa que a Aragó no hi ha rius amb prou aigua per endur-se’n totes les cartes hagudes i per haver; en primer lloc, si examina atentament un mapa, veurà una ratlla força gruixuda que fa a Aragó com de cintura i potser fins i tot n’haurà sentit a parlar: és un riu que respon per Ebre i que ofereix la particularitat de ser el nostre riu màxim, el patriarca dels rius catalans. A part de l’Ebre ja he vist, sense comptar els petits, la Noguera Ribagorçana, que fa de límit actual amb Catalunya, el Cinca, que era el límit antic, el Matarranya, que passa tot ell per terra de llengua catalana, el Guadalop i el Martín. Si l’Esperança hagués estat a Alcanyís se li esvairia l’estrambòtica idea que es fa d’Aragó (potser a través de les meves descripcions dels Monegres, però aquests no són pas tot Aragó). Hi veuria una font antiga de pedra amb setanta aixetes, totes d’aram i en forma de caps de lleó, abocant de dia i de nit un raig d’aigua cada una que és un bé de Déu. El Guadalop passa al peu de la ciutat sota dos ponts magnífics, l’un de medieval i l’altre de neoclàssic, tots dos de nobles carreus que han pres una pàtina vermellenca preciosa; el riu és ample i fondo i és deliciós de nedar-hi perquè les aigües són claríssimes —sempre es veu el fons— si bé cal anar amb compte que no t’arrosseguin avall de tan furients com corren. Els dies que hi era no me’n movia; no recordo haver vist mai a Catalunya cap riu amb tanta aigua fora de l’Ebre i del Segre. Si m’estava ben quiet, podia veure alguna llúdria tallant el corrent i amb un peix cuejant a la boca; són precioses amb el seu pelatge blanc i la seva forma afuada. Pertot arreu se sentia el dringar de les fonts o el glu-glu de les sèquies i el murmuri més fosc del riu. Les hortes d’Alcanyís, que són magnífiques, en comptes de tenir les tanques de maons o de pedra seca les tenen de carreus ben escairats de manera que semblen muralles de jardí reial. Però si em posés a cantar les glòries del Guadalop, el noble riu que besa les plantes de Calanda, Alcanyís i Casp, no acabaria mai. Les seves aigües d’un verd transparent tan aviat escumegen i ronquen entre altes roques com es regolfen per formar gorgs tranquils que arriben a tenir fins i tot platges d’arena finíssima; hi ha alguna vegada un ull-de-riu que arriba a fer basarda de tan tenebrosa que és la seva fondària, però la basarda et passa veient travessar en la fosca com un llampec els grassos barbs, les madrilles argentades, les carpes esmunyedisses.

El Martín, que rega Martín del Río, Montalban i Híjar, no és pas tan abundós ni de lluny i no llisca entre roques i arenes sinó per una ribera on els xops centenaris formen triples i quàdruples rengleres. Els nostres soldats hi han construït, amb sacs de trinxera plens d’argila, algunes rescloses, de manera que també s’hi pot nedar a cor què vols.

Digues, doncs, a la lleona que no sigui incrèdula sinó creient i que no posi en dubte de cap manera que vaig estar a punt d’escriure-li una carta d’allò més llarga; digues-li també que estigui certa que a Aragó hi ha rius i que no el confongui amb els deserts esglaiosos de la seva Numídia natal, que només crien lleones.

Els habitants del país mengen sense forquilla, amb les mans, i tots els d’una família en un sol plat, que és molt gran i fondo i es posa al mig de la taula; beuen tots, així mateix, amb un sol vas. Les seves menges són autèntics guisots que exhalen un tuf com per treure la gana al més pintat, sobretot el que ells consideren com el plat nacional aragonès, que és «la mortaja» (o «el mortajo»), nom macabre si n’hi ha, que consisteix en una panxa de be farcida amb les tripes i els menuts del propi desgraciat i després cosida. Quan a taula l’obren, el baf calent que en surt tapa els esperits.

Els homes mengen asseguts i les dones dretes. Els primers temps, astorats, els nostres s’alçaven i volien fer seure les dones però ho hagueren de deixar córrer ja que elles s’ho prenien com un insult: invitar-les a seure a taula és prendre-les pel que no són ja que només ho fan les barjaules notòries. També el vi té els seus ritus, que cal saber per no fer planxa: només en beuen els homes. Elles beuen aigua; si de cas tenen ganes de vi s’han de retirar a la cuina perquè no les vegi cap home. No tractis de convidar-les a beure perquè ho interpretaran com una invitació a una altra cosa i t’estampiran en conseqüència una d’aquelles bufetades que de tan virtuoses et fan veure totes les estrelles i algunes més. Una altra cosa amb la qual no valen bromes són els banys: ens han contat d’una noia que havia servit a Barcelona, on s’hi havia avesat, i que en tornar al poble volgué banyar-se al riu. Els seus pares la van treure de casa: als seus ulls era ja una perduda perquè a Aragó només aquestes ho fan. Les honrades es reconeixen per la fortor ¿qui sap si té alguna cosa a veure amb aquella «olor de santedat» de què de vegades es parla? T’asseguro, en tot cas, que no té res d’embriagadora i que no m’estranya el que expliquen les velles d’Esterqüel relativament a les escapades que els seus homes feien a Saragossa (quan s’hi podia anar). ¿Com no se’ls ha ocorregut de fer la competència a les flàvies saragossanes a base de ser tant o més netes que elles? Però m’he fixat que les idees, com més bèsties, més arrelades estan en el poble. Com és ara: ¿per què beuen tots amb el mateix vas, passant-se les baves de l’un a l’altre, en comptes d’adoptar el porró que està en ús, des de temps immemorials, a quatre passes d’aquí, al principat de Catalunya i reialme de València? No tot s’explica per la misèria: un porró no val gaire més que un vas i a més no n’hi ha pas tanta com això; però aquesta bona gent és molt aferrada a la rutina. Nosaltres, per exemple, fem torrades ¿vols cosa més senzilla? Ells no ho havien vist mai. Passi que en tants segles, i malgrat que el país és productor de blat, no hagin inventat encara la torrada; però nosaltres els donem a conèixer aquest invent, prodigiós als seus ulls; els fem tastar una torrada untada amb oli i fregada amb un gra d’all, reconeixen que la cosa és exquisida… i continuen negant-se en rodó a imitar-nos: «Nunca se ha hecho en nuestro pueblo». Veuràs també que malgrat que alguns d’aquests «pueblos» es troben arran del camí ral —l’ampla carretera de Madrid—, per a ells encara no s’ha inventat la roda; transporten les càrregues a llom d’animals com si carros no fossin al món. Són molt treballadors, són honradíssims, són greus i austers, són sobris; però són molt bèsties. Les dones treballen igual que els homes; en aquest temps de l’any les veuries anar a segar sota un sol criminal. Això les marceix de pressa; qui no en sabés la causa quedaria estupefacte en veure que no hi ha dones joves, fora de les noietes de catorze o quinze anys; ¡i podrien ser tan atractives! Perquè la raça és bona; són altes, ben plantades, de faccions regulars i nobles. N’hi ha moltes de rosses, més que no pas a Catalunya i a València; no és pas que jo cregui com els nazis d’Alemanya que ser ros sigui una superioritat (i el cas que ara ens ocupa denotaria més aviat el contrari), però el fet crida l’atenció degut a la falsa idea que d’Aragó ens fem els seus veïns, que no sospitem que el tipus general hi pugui ser més nòrdic. Són més nòrdics i més bèsties; una bona injecció de sang mediter­rània els aniria de primera. És cosa demostrada per la història que Aragó no ha fet res de bo més que quan va estar unit a Catalunya i governat pels nostres reis: encara avui salta a la vista, fins als menys observadors, que no hi ha en aquests pobles altres edificis notables que els d’aquella època.

Aragó, com es pot veure consultant qualsevol mapamundi, es troba entre Catalunya i Castella; la geografia el predestinava a ser català ja que és al nostre mar que envia les seves aigües i que la seva gran plana central és la continuació de la de Lleida. La història també; a l’època romana formava part de la Tarraconense i des del segle xii tingué per reis els nostres comtes. Pel que fa a la raça, jo diria que és així mateix la nostra amb poques diferències. Queda només el problema de la llengua, que és molt fosc i que crec que ha estat, no pas la causa, sinó la conseqüència de l’estranya involució que Aragó ha fet en aquests darrers segles girant-se d’esquena al Mediterrani per obrir-se a la «meseta» castellana. És tant més incomprensible aquest canvi de jeia que de la «meseta» el separa una serralada, la del Montcaio, quasi tan abrupta com els Pirineus mentre de Catalunya no el separa res. Avui, a Saragossa, es parla el castellà, però aquest no és pas la llengua d’Aragó; menys ho era encara a l’època de la seva unió amb Catalunya. En aquell moment la parla aragonesa era un dialecte de transició, que tant hauria pogut decantar-se cap al català com cap al castellà; sense perdre de vista que en una part considerable de les terres actualment aragoneses, uns cinc o sis mil quilòmetres quadrats, es parla simplement català. Donada l’excel·lent qualitat humana dels seus habitants, estic cert que si hagués prosseguit pel camí a què tants factors (geografia, història, raça) el cridaven, si hagués volgut ser mediterrani, és a dir català, avui tindria tot un altre aire, més obert, més alegre, més europeu. La influència de la «meseta» amb les seves «parameras» desolades no li han fet més que mal; avui en sembla una continuació, quan tot el cridava a ser-ho de Catalunya. El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos; convertint Aragó en un annex de l’interior de la península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrera tot país marítim que vulgui ser militarment viable. La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir.

Tornant a les malicioses preguntes de l’Esperança sobre la meva carta frustrada, que a hores d’ara deu haver anat a parar al mar després de navegar al llarg del Guadalop i de l’Ebre, i en particular sobre si les meves butxaques són tan balderes que les cartes que hi duc em caiguin amb tanta facilitat quan bec en una font, només li sabria respondre que no n’ha de fer res. Balderes o no, són les butxaques de l’uniforme de l’Exèrcit de Catalunya (així ho seguim dient per més que ara oficialment sigui de l’Est), uniforme que duc amb molt d’orgull. Que les butxaques siguin balderes no és, en tot cas, un motiu per passar-se a l’altra banda, on qui sap si les duen més balderes encara. I és un fet, insisteixo, rigorosament històric que jo li havia escrit, o començat a escriure, una carta llarguíssima per més que ella no s’ho cregui.

Però ¿de què em valdrien laments ni juraments
ni que amb les meves queixes fatigués tots els vents
si la incredulitat, germana de la insídia,
és sempre el fort de les lleones de Numídia?

Respecte a la meva falta de companys per sortir a voltar pel terme, sàpigues que per fi he resolt el problema. He trobat una amiga simpatiquíssima que és a més una beutat; té una estampa incomparable. ¡Una amiga encisadora, amb uns ullassos negres de mirada humida plens de lleialtat i de profundes tendreses! Encara que de poble, és elegant i esportiva com una dama perquè és filla del castell; aquell castell de maons negrencs que domina Esterqüel des del cim del turó. Cada dia hi pujo a buscar-la i ens en anem a passejar tots dos. La seva conversa és tan discreta que no cal pas recomanar-li «sois charmante et tais-toi»; ja ho fa sense que l’hi diguin. És bruna; i la seva crinera, llustrosa i d’un castany fosc, que li cau superbament sobre el coll i les espatlles, crepita al tacte com la seda. Ella i jo errabundegem per aquests camins solitaris, tan ben avinguts que no discutim mai ja que sempre estem d’acord; avui hem anat i vingut dues vegades del convent, una al matí i una a la tarda. Puc assegurar-te que és un ésser angelical; la crec incapaç de mals pensaments (si bé sospito que també de bons) però, per bé que en el fons és dòcil i tendra, a moments es torna fogosa i nerviosa. Té unes anques magnífiques i res no li agrada tant com rebolcar-se en el riu, de manera que quan ens acostem al gual l’haig de posar al galop perquè passi distreta i furient; si bado, ja em tens de cap a l’aigua a rebolcar-m’hi amb ella. Ara m’adono que no t’he dit que es tracta d’una egua ¡i qui sap què estaves pensant!

Tal és la vida del «tiniente don Juanico», com em diu la vella de la casa on visc amb alguns companys. Jo m’ho deixo dir, fidel al lema liberal: «laissez faire, laissez passer»; a més, en el fons, que aquesta bona vella em digui «don Juanico» em fa caure la bava.