A Mercè Figueres, 14 VII 1937 (85)

85

Esterqüel, dimecres 14 de juliol de 1937

Estimada Mercè:

És absolutament cert que el primer dia de ser a Alcanyís vaig començar a escriure a la teva germana i que quan ja tenia set quartilles plenes em van caure a l’aigua mentre bevia en una font que hi ha arran del Guadalop. L’aigua se les va emportar per la senzilla raó que, veient-les xopes i amb la tinta deixatada, no vaig tenir esma de recollir-les. El fet és rigorosament històric i em sap molt de greu que l’Esperança el posi en dubte; si bé ¿què es pot esperar d’una lleona de Numídia? S’equivoca molt si es pensa que a Aragó no hi ha rius amb prou aigua per endur-se’n totes les cartes hagudes i per haver; en primer lloc, si examina atentament un mapa, veurà una ratlla força gruixuda que fa a Aragó com de cintura i potser fins i tot n’haurà sentit a parlar: és un riu que respon per Ebre i que ofereix la particularitat de ser el nostre riu màxim, el patriarca dels rius catalans. A part de l’Ebre ja he vist, sense comptar els petits, la Noguera Ribagorçana, que fa de límit actual amb Catalunya, el Cinca, que era el límit antic, el Matarranya, que passa tot ell per terra de llengua catalana, el Guadalop i el Martín. Si l’Esperança hagués estat a Alcanyís se li esvairia l’estrambòtica idea que es fa d’Aragó (potser a través de les meves descripcions dels Monegres, però aquests no són pas tot Aragó). Hi veuria una font antiga de pedra amb setanta aixetes, totes d’aram i en forma de caps de lleó, abocant de dia i de nit un raig d’aigua cada una que és un bé de Déu. El Guadalop passa al peu de la ciutat sota dos ponts magnífics, l’un de medieval i l’altre de neoclàssic, tots dos de nobles carreus que han pres una pàtina vermellenca preciosa; el riu és ample i fondo i és deliciós de nedar-hi perquè les aigües són claríssimes —sempre es veu el fons— si bé cal anar amb compte que no t’arrosseguin avall de tan furients com corren. Els dies que hi era no me’n movia; no recordo haver vist mai a Catalunya cap riu amb tanta aigua fora de l’Ebre i del Segre. Si m’estava ben quiet, podia veure alguna llúdria tallant el corrent i amb un peix cuejant a la boca; són precioses amb el seu pelatge blanc i la seva forma afuada. Pertot arreu se sentia el dringar de les fonts o el glu-glu de les sèquies i el murmuri més fosc del riu. Les hortes d’Alcanyís, que són magnífiques, en comptes de tenir les tanques de maons o de pedra seca les tenen de carreus ben escairats de manera que semblen muralles de jardí reial. Però si em posés a cantar les glòries del Guadalop, el noble riu que besa les plantes de Calanda, Alcanyís i Casp, no acabaria mai. Les seves aigües d’un verd transparent tan aviat escumegen i ronquen entre altes roques com es regolfen per formar gorgs tranquils que arriben a tenir fins i tot platges d’arena finíssima; hi ha alguna vegada un ull-de-riu que arriba a fer basarda de tan tenebrosa que és la seva fondària, però la basarda et passa veient travessar en la fosca com un llampec els grassos barbs, les madrilles argentades, les carpes esmunyedisses.

El Martín, que rega Martín del Río, Montalban i Híjar, no és pas tan abundós ni de lluny i no llisca entre roques i arenes sinó per una ribera on els xops centenaris formen triples i quàdruples rengleres. Els nostres soldats hi han construït, amb sacs de trinxera plens d’argila, algunes rescloses, de manera que també s’hi pot nedar a cor què vols.

Digues, doncs, a la lleona que no sigui incrèdula sinó creient i que no posi en dubte de cap manera que vaig estar a punt d’escriure-li una carta d’allò més llarga; digues-li també que estigui certa que a Aragó hi ha rius i que no el confongui amb els deserts esglaiosos de la seva Numídia natal, que només crien lleones.

Els habitants del país mengen sense forquilla, amb les mans, i tots els d’una família en un sol plat, que és molt gran i fondo i es posa al mig de la taula; beuen tots, així mateix, amb un sol vas. Les seves menges són autèntics guisots que exhalen un tuf com per treure la gana al més pintat, sobretot el que ells consideren com el plat nacional aragonès, que és «la mortaja» (o «el mortajo»), nom macabre si n’hi ha, que consisteix en una panxa de be farcida amb les tripes i els menuts del propi desgraciat i després cosida. Quan a taula l’obren, el baf calent que en surt tapa els esperits.

Els homes mengen asseguts i les dones dretes. Els primers temps, astorats, els nostres s’alçaven i volien fer seure les dones però ho hagueren de deixar córrer ja que elles s’ho prenien com un insult: invitar-les a seure a taula és prendre-les pel que no són ja que només ho fan les barjaules notòries. També el vi té els seus ritus, que cal saber per no fer planxa: només en beuen els homes. Elles beuen aigua; si de cas tenen ganes de vi s’han de retirar a la cuina perquè no les vegi cap home. No tractis de convidar-les a beure perquè ho interpretaran com una invitació a una altra cosa i t’estampiran en conseqüència una d’aquelles bufetades que de tan virtuoses et fan veure totes les estrelles i algunes més. Una altra cosa amb la qual no valen bromes són els banys: ens han contat d’una noia que havia servit a Barcelona, on s’hi havia avesat, i que en tornar al poble volgué banyar-se al riu. Els seus pares la van treure de casa: als seus ulls era ja una perduda perquè a Aragó només aquestes ho fan. Les honrades es reconeixen per la fortor ¿qui sap si té alguna cosa a veure amb aquella «olor de santedat» de què de vegades es parla? T’asseguro, en tot cas, que no té res d’embriagadora i que no m’estranya el que expliquen les velles d’Esterqüel relativament a les escapades que els seus homes feien a Saragossa (quan s’hi podia anar). ¿Com no se’ls ha ocorregut de fer la competència a les flàvies saragossanes a base de ser tant o més netes que elles? Però m’he fixat que les idees, com més bèsties, més arrelades estan en el poble. Com és ara: ¿per què beuen tots amb el mateix vas, passant-se les baves de l’un a l’altre, en comptes d’adoptar el porró que està en ús, des de temps immemorials, a quatre passes d’aquí, al principat de Catalunya i reialme de València? No tot s’explica per la misèria: un porró no val gaire més que un vas i a més no n’hi ha pas tanta com això; però aquesta bona gent és molt aferrada a la rutina. Nosaltres, per exemple, fem torrades ¿vols cosa més senzilla? Ells no ho havien vist mai. Passi que en tants segles, i malgrat que el país és productor de blat, no hagin inventat encara la torrada; però nosaltres els donem a conèixer aquest invent, prodigiós als seus ulls; els fem tastar una torrada untada amb oli i fregada amb un gra d’all, reconeixen que la cosa és exquisida… i continuen negant-se en rodó a imitar-nos: «Nunca se ha hecho en nuestro pueblo». Veuràs també que malgrat que alguns d’aquests «pueblos» es troben arran del camí ral —l’ampla carretera de Madrid—, per a ells encara no s’ha inventat la roda; transporten les càrregues a llom d’animals com si carros no fossin al món. Són molt treballadors, són honradíssims, són greus i austers, són sobris; però són molt bèsties. Les dones treballen igual que els homes; en aquest temps de l’any les veuries anar a segar sota un sol criminal. Això les marceix de pressa; qui no en sabés la causa quedaria estupefacte en veure que no hi ha dones joves, fora de les noietes de catorze o quinze anys; ¡i podrien ser tan atractives! Perquè la raça és bona; són altes, ben plantades, de faccions regulars i nobles. N’hi ha moltes de rosses, més que no pas a Catalunya i a València; no és pas que jo cregui com els nazis d’Alemanya que ser ros sigui una superioritat (i el cas que ara ens ocupa denotaria més aviat el contrari), però el fet crida l’atenció degut a la falsa idea que d’Aragó ens fem els seus veïns, que no sospitem que el tipus general hi pugui ser més nòrdic. Són més nòrdics i més bèsties; una bona injecció de sang mediter­rània els aniria de primera. És cosa demostrada per la història que Aragó no ha fet res de bo més que quan va estar unit a Catalunya i governat pels nostres reis: encara avui salta a la vista, fins als menys observadors, que no hi ha en aquests pobles altres edificis notables que els d’aquella època.

Aragó, com es pot veure consultant qualsevol mapamundi, es troba entre Catalunya i Castella; la geografia el predestinava a ser català ja que és al nostre mar que envia les seves aigües i que la seva gran plana central és la continuació de la de Lleida. La història també; a l’època romana formava part de la Tarraconense i des del segle xii tingué per reis els nostres comtes. Pel que fa a la raça, jo diria que és així mateix la nostra amb poques diferències. Queda només el problema de la llengua, que és molt fosc i que crec que ha estat, no pas la causa, sinó la conseqüència de l’estranya involució que Aragó ha fet en aquests darrers segles girant-se d’esquena al Mediterrani per obrir-se a la «meseta» castellana. És tant més incomprensible aquest canvi de jeia que de la «meseta» el separa una serralada, la del Montcaio, quasi tan abrupta com els Pirineus mentre de Catalunya no el separa res. Avui, a Saragossa, es parla el castellà, però aquest no és pas la llengua d’Aragó; menys ho era encara a l’època de la seva unió amb Catalunya. En aquell moment la parla aragonesa era un dialecte de transició, que tant hauria pogut decantar-se cap al català com cap al castellà; sense perdre de vista que en una part considerable de les terres actualment aragoneses, uns cinc o sis mil quilòmetres quadrats, es parla simplement català. Donada l’excel·lent qualitat humana dels seus habitants, estic cert que si hagués prosseguit pel camí a què tants factors (geografia, història, raça) el cridaven, si hagués volgut ser mediterrani, és a dir català, avui tindria tot un altre aire, més obert, més alegre, més europeu. La influència de la «meseta» amb les seves «parameras» desolades no li han fet més que mal; avui en sembla una continuació, quan tot el cridava a ser-ho de Catalunya. El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos; convertint Aragó en un annex de l’interior de la península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrera tot país marítim que vulgui ser militarment viable. La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és de no haver-la sabut impedir.

Tornant a les malicioses preguntes de l’Esperança sobre la meva carta frustrada, que a hores d’ara deu haver anat a parar al mar després de navegar al llarg del Guadalop i de l’Ebre, i en particular sobre si les meves butxaques són tan balderes que les cartes que hi duc em caiguin amb tanta facilitat quan bec en una font, només li sabria respondre que no n’ha de fer res. Balderes o no, són les butxaques de l’uniforme de l’Exèrcit de Catalunya (així ho seguim dient per més que ara oficialment sigui de l’Est), uniforme que duc amb molt d’orgull. Que les butxaques siguin balderes no és, en tot cas, un motiu per passar-se a l’altra banda, on qui sap si les duen més balderes encara. I és un fet, insisteixo, rigorosament històric que jo li havia escrit, o començat a escriure, una carta llarguíssima per més que ella no s’ho cregui.

Però ¿de què em valdrien laments ni juraments
ni que amb les meves queixes fatigués tots els vents
si la incredulitat, germana de la insídia,
és sempre el fort de les lleones de Numídia?

Respecte a la meva falta de companys per sortir a voltar pel terme, sàpigues que per fi he resolt el problema. He trobat una amiga simpatiquíssima que és a més una beutat; té una estampa incomparable. ¡Una amiga encisadora, amb uns ullassos negres de mirada humida plens de lleialtat i de profundes tendreses! Encara que de poble, és elegant i esportiva com una dama perquè és filla del castell; aquell castell de maons negrencs que domina Esterqüel des del cim del turó. Cada dia hi pujo a buscar-la i ens en anem a passejar tots dos. La seva conversa és tan discreta que no cal pas recomanar-li «sois charmante et tais-toi»; ja ho fa sense que l’hi diguin. És bruna; i la seva crinera, llustrosa i d’un castany fosc, que li cau superbament sobre el coll i les espatlles, crepita al tacte com la seda. Ella i jo errabundegem per aquests camins solitaris, tan ben avinguts que no discutim mai ja que sempre estem d’acord; avui hem anat i vingut dues vegades del convent, una al matí i una a la tarda. Puc assegurar-te que és un ésser angelical; la crec incapaç de mals pensaments (si bé sospito que també de bons) però, per bé que en el fons és dòcil i tendra, a moments es torna fogosa i nerviosa. Té unes anques magnífiques i res no li agrada tant com rebolcar-se en el riu, de manera que quan ens acostem al gual l’haig de posar al galop perquè passi distreta i furient; si bado, ja em tens de cap a l’aigua a rebolcar-m’hi amb ella. Ara m’adono que no t’he dit que es tracta d’una egua ¡i qui sap què estaves pensant!

Tal és la vida del «tiniente don Juanico», com em diu la vella de la casa on visc amb alguns companys. Jo m’ho deixo dir, fidel al lema liberal: «laissez faire, laissez passer»; a més, en el fons, que aquesta bona vella em digui «don Juanico» em fa caure la bava.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>