A Mercè Figueres, 29 III 1937 (55)

55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?

 

A Màrius Torres, 23 III 1937 (54)

54

Xàtiva, dimarts 23 de març de 1937

Estimat Màrius:

El teu epigrama del xiprer m’ha fet molt feliç i el transcriuré a la Nuri però els teus poemes sobrerealistes em semblen de mala llei; per arribar a ser un bon sobrerealista cal haver llegit abans el  Criterio de Balmes i allò altre d’en Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado. Per altra banda Goethe s’hauria indignat que escrivissis versos tenint mal de queixal, ell que sempre recomanava de fer-ho només quan s’està eufòric. El que a mi em sembla interessant del sobrerealisme és la pintura i més exactament Salvador Dalí; potser de tot l’enrenou sobrerealista només quedarà ell. Ell és, per més esquírria que li tinguis, un gran pintor; jo el posaria entre els més grans que han donat al món les terres catalanes, al costat del Ribera per exemple. La poesia sobrerealista, en canvi, em deixa profundament escèptic; em fa l’efecte d’una màquina de fer versos (també me’l fa Góngora). Un cop agafat el tarannà se’n poden escriure a raig fet sense matar-s’hi, com si un arrossegués l’altre; me’n poso a escriure a continuació perquè ho vegis:

Jo enorme i cínic com un mamut imponent
em nodria de pedres de sal i de calç viva
per espai de mil anys com una fugitiva
o com un verm pelut per on passa la gent
i mentre tu t’obries com un molí de vent
tot xerricant les teves aspes a l’altra riba
entre tu i jo es movia l’ombra d’un gran serpent;
o fariseu, tu ho saps, i tu també, o escriba,
qui és Laocoont i d’on li bufa el vent.

Se’n podrien escriure així ad infinitum; només es tracta de posar-s’hi. És com un truc, que un cop descobert resulta inexhaurible; sospito que el famós gongorisme es basava en un automatisme semblant, reforçat per l’abundor de frases fetes i de mots buits i altisonants del castellà; de Madrid vaig dur unes obres completes de Góngora (bé ­l’havia de llegir ja que era a Madrid), les obro doncs a l’atzar i copio:

Los árboles que el bosque habían fingido,
umbroso coliseo ya formando,
despejan el ejido,
olímpica palestra
de valientes desnudos labradores.
Llegó la desposada apenas, cuando
feroz ardiente muestra
hicieron dos robustos labradores
de sus músculos, menos defendidos
del blanco lino que del vello oscuro.
Abrazáronse pues los dos, y luego
—humo anhelando el que no suda fuego—
de recíprocos nudos impedidos
cual duros olmos de implicantes vides,
yedra el uno es tenaz del otro muro…

Fa tot l’efecte que un cop agafada la sonsònia es podria continuar fins al dia del Judici.

El teu sonet de la música queda molt millor tal com l’has deixat. He escrit un Retorn a la pàtria però no m’agrada gaire:

He fet el meu retorn a la casa pairal.
Sento la voluptat d’un viatger malalt
quan s’ajeu en el llit dels avis i retroba
tots els somnis antics al sostre de l’alcova.

Ànima insaciable, delicada i feroç,
respira aquest perfum de fruites i de flors
mentre cauen les hores, lentes roses de plata
que esfullen les campanes de la Col·legiata.

Jo bec ara el meu vi com els vells vagabunds
que tenen aquells ulls famolencs i profunds:
tu, Pàtria, l’has piat i és per tu que a la gerra
bromereja la sang mística de la terra.

Ara, doncs, sobre el front dels teus fills fes volar
l’ocell meravellós de l’ahir i del demà
i prepara, Judith, pel dia de la festa
com un fruit monstruós la gegantina testa.

 

A Màrius Torres, 5 I 1937 (37)

37

Barcelona, 5 de gener de 1937

Estimat amic Màrius Torres:

T’agraeixo molt tot això que em desitges amb motiu de l’any nou. ¡Un Gran Caramany! ¿Com has endevinat que, en efecte, era precisament allò que més m’agradaria d’arribar a ser?

Te les emprens contra els professors de gramàtica catalana i em temo que amb tota la raó del món, almenys pel que respecta a alguns d’ells. Alguns dels meus col·legues de l’oficina d’ensenyament de català (encara m’hi deixo caure una estoneta cada dia tot esperant que em donin «destí» a l’Exèrcit de Catalunya) són realment adorables. No han llegit Bernat Metge ni Ausiàs March ni Ramon Llull; el seu clàssic és el senyor Jordana, a qui tenen per un mestre de l’estil. No arriben a concebre com és que Bernat Metge no escrivia amb l’ortografia oficial de l’Institut ni que Ramon Llull usés paraules que no es troben al diccionari de Pompeu Fabra. Si tu els diguessis: «Ramon Llull usava aquesta construcció» et replicarien: «El senyor Jordana l’evita sempre» i es pensarien haver-te deixat tapat. Són tan seràfics que, com altres amb un lliri, van sempre amb el fabra a la mà.

Em reafirmo en la meva atribució de les cireres i del gessamí a la Mercè i sàpigues que jo acostumo a apassionar-me per aquestes coses:

Car les bones cireres tenen un no-sé-què
d’ingenu i sorprenent com els nens; i en essència,
com tot el que és ungit de frescor i d’innocència,
per comprendre-les cal, jo no sé, cal haver

tastat de l’arbre antic l’amargosa ciència
de la Vida i del Bé i el Mal; i cal l’alè
de l’aura per commoure-les al capaltard serè.
Tal és de les cireres l’esplèndida existència.

¡I l’arbre que ens les dóna és un arbre tan bell!
Si de la seva fusta en fas corbades dogues
sap impregnar-se tota de generós vi vell

i quan el vent és fred i les fulles són grogues
brinda a la llar dels avis amb quieta unció
el tresor amagat de la seva escalfor.

I ara et diré el que penso i tot el que m’espleta
dels gessamins tan fins, cosins dels querubins.
Ells omplen de perfum els oblidats jardins
més que la rosa, tan seriosa i tan dreta.

Quan ve l’abril, tan bells són sempre els seus destins,
i torna al niu pairal l’errabunda oreneta,
són vora un mur antic, com vora un vell asceta,
un glop de neu per fora, un glop de mel per dins.

Jo estimo els gessamins d’ençà que els meus camins
tornen a ser bucòlics com els d’una noieta.
Us estimo perquè sou humils i divins,

no teniu res de pèrfids ni res de clandestins
i jo us lliuro el meu cor si el voleu, gessamins,
una mica beneit i una mica poeta.

En aquest moment arriba la Nuri del seu viatge. Sembla una tempestat. ¡Oh oh oh! Tot va d’aquí d’allà. El pis, que en quatre dies de no ser-hi ja semblava l’antre de l’home del sac (copes de brandy per aquí, botelles de rom per allà, papers en desordre, cendrers plens, llibres per terra), ja torna a estar regit per una mà de ferro. ¡Fins sap en quin lloc exacte cal desar els mitjons! Ara, quan vindrà l’Usall, ja no podrem posar els peus sobre la taula, ni renegar, ni explicar històries verdes; s’ha acabat la llibertat.

Liberté, liberté chérie!

M’ha dut de Madrid tres quadrets amb reproduccions, l’un de la Verge i el Nen amb sant Joan, l’altre de la Crucifixió, l’altre de Jesús caient sota el pes de la creu. Diu que en una edició mallorquina dels Evangelis, feta en el segle xviii, es pot llegir: «Jesús cau de morros per tercera vegada». Jo no l’he vista mai però m’ho han assegurat persones que em mereixen tot el crèdit. També m’ha portat cinc llibrets minúsculs, relligats qui en xagrí i qui en marroquí; l’un conté la Imitació de Crist o sigui el Kempis, els altres també són llibres de devoció. D’aquesta manera queda acrescuda en forma notable la quantitat de quadros i llibres religiosos que tenim a casa; això ve d’un escorcoll que ens van fer uns failangistes dies passats, poc abans d’anar-se’n la Nuri cap a la Villa y Corte. Els compañeros (ja que en efecte eren murcians) van arrufar el nas davant una reproducció d’una Verge amb el Nen, del Francia, que presideix el nostre estudi; tampoc no van merèixer la seva aprovació alguns volums de la nostra migrada biblioteca. A la Nuri se li acudí de dir-los que era molt més anarquista que no pas ells i que, com que n’era tant, «sempre feia el que li dava la gana sense donar-ne comptes a ningú». L’argument, per increïble que sembli, els va fer efecte; se’n van anar sense prendre’ns res i fins i tot excusant-se de la molèstia ocasionada.

Porta excel·lents notícies de Madrid i de València. La situació a la capital de la República ha millorat força; hi ha ordre, els rebels només hi ocupen algun edifici extrem. La població té pa, arròs, mantega i fruita en abundància. Al vespre, com que està prohibit d’encendre cap llum, els carrers es veuen plens de parelles d’enamorats. Durant els dies que elles hi han estat no hi ha hagut bombardeigs; només se sentien les peces de gran calibre dels republicans. Els soldats catalans tenen un humor magnífic; les van rebre a les trinxeres amb explosions, no de pólvora ni de trilita, sinó d’alegria:

—¡Tres mesos que no vèiem cap dona!

A cada trinxera les obligaven a quedar-se una estona per compartir amb ells els torrons i el xampany que els duien.

València li ha fet una enorme il·lusió. A cada edifici oficial, al costat de la bandera republicana, oneja la «se­nyera» de les quatre barres. Bé, si intentava explicar-te el devessall de coses que m’ha dit hauria d’omplir moltes pàgines i ja saps que sóc un home eixut i silenciós.

Sembla que un d’aquests dies l’Usall i jo firmarem la sol·licitud d’alta a Estat Català però si et digués que no ho faré, si és que ho faig, amb gaire entusiasme… Estic força d’acord amb els punts de vista que m’exposes a la teva carta; jo no tinc tampoc idees polítiques de cap mena, l’únic que em pot moure és l’interès de Catalunya. Tant me fa les dretes com les esquerres, els burgesos com els proletaris i fins i tot, políticament, els cristians com els marxistes. Em sento, a ben segur, molt més cristià que no pas marxista, però ja m’entens: simpatitzo amb tots aquells que desitgen sincerament el bé de la nostra terra i en conseqüència em sento més prop d’un marxista català que no pas d’un cristià anticatalà (i viceversa). Demano a Déu que no posi mai en el camí del meu deure haver de fer armes contra compatriotes, per més que s’hagin pogut passar a l’altra banda; si als meus ulls la lluita present no fos més que una guerra civil, desertaria. No em deturaria fins a París, on d’una o altra manera ja em guanyaria la vida. Et queixes que una malaltia importuna et tingui fora de combat; no et sàpiga gaire greu; tot és tan confús, hi ha tantes coses estranyes barrejades amb els nostres ideals, tantes banderes exòtiques al costat de l’única que té sentit als nostres ulls. L’únic que podem fer és seguir disciplinadament la bandera catalana allà on onegi, tot aclucant-los a tota la resta. El panorama de la nostra reraguarda és delirant i és vergonyós; els bascos, segons s’ha anat sabent, tot mantenint una resistència heroica i qui sap si desesperada contra un enemic molt superior, han sabut assegurar en tot moment l’ordre en el seu territori. L’Exèrcit basc té fins i tot capellans castrenses. Si els homes del Partit Nacionalista basc ho han aconseguit ¿és que no ho haurien pogut fer els de l’Esquerra Republicana de Catalunya? En els primers moments, tot Catalunya estava contra la militarada; com que la majoria de regiments no s’havien sublevat i el govern autònom tenia a les seves ordres directes els cossos d’ordre públic inclosa la guàrdia civil, hauria estat ben factible establir contacte amb els bascos a través d’Osca i Navarra; el desbordament anàrquic ho havia d’esguerrar tot. Ara els bascos han de recular pam a pam sense que els puguem ser de cap ajut; mentrestant hi ha diverses columnes catalanes defensant Madrid, que potser hauria estat millor abandonar als facciosos. No sóc pas jo que ho dic; és un dels nostres professors de l’Escola de Guerra —un dels més prestigiosos— que no és pas català sinó castellà però sap mirar-se les coses fredament, com a militar: el front de Madrid, ens deia, fa una bossa en territori facciós relligada a la resta del republicà per un estretíssim cordó umbilical, sempre amenaçat d’estrangulació; mantenir oberta aquesta comunicació costa rius de sang; cobrir els moltíssims quilòmetres del contorn de la bossa immobilitza milers de combatents. I tot aquest esforç ¿per què? Per carregar la República amb el deure, esclafador en aquests moments, de mantenir un milió de boques militarment i econòmicament inútils, essent així que la indústria que permet sostenir la guerra és a Catalunya i al País Basc. Diuen, afegia el nostre professor, que això es fa perquè si caigués Madrid en mans dels facciosos les potències estrangeres deixarien de reconèixer el govern de la República i establirien relacions amb la Junta de Burgos; però jo els asseguro, afirmava, que si mai, Déu no ho vulgui, caigués Barcelona, la guerra quedaria virtualment acabada a favor de Franco per més que no hagués caigut Madrid. La seguretat de Barcelona, veritable centre neuràlgic de la resistència republicana, requeria d’una banda l’enllaç amb els bascos, d’una altra la presa de Mallorca; és des de Mallorca, no pas des de Madrid, que l’enemic, bombardejant Barcelona, podria inutilitzar el seu port i la seva indústria.

Tot això ens deia el nostre professor i em torna ara a la memòria en ocasió del viatge de la Nuri a Madrid per dur torrons i xampany a aquests combatents catalans que hauria estat molt millor enviar a socórrer els bascos o a ocupar Mallorca; què hi farem.

Nosaltres —jo i els meus companys de l’Escola de Guerra— ens trobem ara com ara en una situació ben estranya: ja som alferes de l’Exèrcit de Catalunya, els nostres nomenaments han sortit al Diari Oficial, però van passant els dies i encara no sabem qui són els soldats que hem de manar ni els superiors a qui hem d’obeir. Se’ns diu, no pas oficialment sinó com un rumor que corre «sotto voce», que el govern de la Generalitat vol cridar una lleva (ja seria hora) i amb ella i amb nosaltres formar uns regiments de cap i de nou, animats ja des de la seva creació per l’esperit de disciplina militar i d’obediència al govern català legalment constituït. Això seria, en efecte, força millor que no pas enviar-nos, dispersats, a les «columnes» de voluntaris que cada una enarbora com a bandera la d’un partit diferent —tots renyits a mort— i on sembla que la disciplina militar serà molt difícil d’establir; però és una altra pèrdua de temps quan tant n’hem perdut ja —i quan tan fàcil hauria estat fer-ho des de bon principi a base dels regiments no sublevats que tan estúpidament el govern va dissoldre. Fa esgarrifar com hem anat passant setmanes i mesos en bestieses mentre l’enemic es feia fort i avançava.

Tornant a la teva carta ¡no s’hi val que se te’m rifis a propòsit dels ulls de l’Anna Badia! Hi ha coses que només es poden discutir en vers i és el que faig:

En els ulls d’una dona s’han trobat molt sovint
veritats més profundes que les de Zarathustra.
Convencen més que els ardus discursos de Lenín
i fins que les Estances del nostre Riba il·lustre.

Amadís, Llancelot, Tirant i Curial
per l’esguard d’una dona errant de nit i dia
van ser l’espill de l’orde de la Cavalleria.
Perquè el braç és robust quan el cor és lleial.

Van merèixer el dictat de forts, justos i estrenus.
Collien els llorers dels hòrrids camps de Mart
per guarnir-ne els altars de l’almíssima Venus.

¡I tot per un esguard i res més que un esguard!
Perquè tant si la bossa sona com si no sona
¿què hi ha com naufragar en els ulls d’una dona?