116
Santa Creu de Nogueres, dimecres 1 desembre 1937
Estimada amiga Esperança:
Us escric ple de confusió de no haver-ho fet en tant de temps; voldria que comprenguéssiu que oblidar-me d’escriure-us no és pas oblidar-me de vós.
Pel que a mi respecta, al present em trobo en aquest poblet abandonat on per fi he realitzat el somni de tota la meva vida: viure en un poble sense habitants. Almenys, vull dir, permanents; civils. Els militars i de pas, que som nosaltres, ocupem les poques cases que queden més o menys en peu. Si no tinc la Castanya, que a Esterqüel em procurà hores d’una felicitat tan pura, tinc en canvi un xarret i un mul; el mul no es deixa muntar però tira del xarret com els bons. D’aquesta manera, per camins de carro, puc fer expedicions per tot aquest país devastat, on tots els pobles són sense habitants com el nostre. Hi ha en especial una carretereta que passant per Nogueres —un altre poble-fantasma— va al Villar i a Herrera seguint sempre el curs d’un riu molt alegre i abundós que en els mapes d’Estat Major figura amb el nom de Cámaras, ben estrany per a un riu. Els paisans no saben res d’aquest nom ni n’hi donen d’altre que «el río», o bé «el río de Nogueras» si els feu precisar més; ¿seria una altra Noguera, pariona de la Pallaresa i la Ribagorçana? ¿O bé, en altre temps, per aquí es deia «noguera» de l’arbre, com en català, en comptes de «nogal»? Qüestions són aquestes que sotmeto a la vostra consideració, no pas en tant que lleona de Numídia, sinó de col·lega de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat de Catalunya. Naturalment es tracta dels paisans del Villar o d’Herrera, ja que a Santa Creu i a Nogueres no en queda ni rastre; hauríeu de preguntar el nom del riu als ratolins, únics indígenes que han quedat a les ruïnes de les cases.
Aquesta carretereta i aquest riu van de nord a sud. A ponent queda la serra d’Herrera, en el cim més alt de la qual, la cota 1.346 dels nostres plànols, hi ha un santuari dedicat a la Verge on vaig viure uns quants dies quan encara manava la 4a companyia de fusellers-granaders. És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.
Aleshores de la nostra arribada el safrà era florit i les camperoles sortien abans de trenc d’alba a collir-lo. Les flors en aquella hora encara no havien desclòs el calze; són flors que dormen de nit, com les persones, i convé collir-les mentre estan closes. És un conreu tan bonic que m’agradaria veure’l introduït a Catalunya, on no sé que s’hi dediqui ningú. Mentrestant vols de cigonyes anaven passant a gran alçària, pel cel quasi sempre cobert de núvols, seguint totes elles un rumb invariable, cap al sud-oest; ara ja fa molts i molts dies que no n’hem vistes, totes deuen ser a Andalusia o a l’Àfrica. Ja no les tornarem a veure fins les acaballes de l’hivern, quan tornaran a passar seguint el rumb contrari. Aleshores la guerra reprendrà de debò i potser començarem a entreveure’n la fi, que ja seria hora; però a les cigonyes no és pas això el que els preocupa. No els interessen les nostres guerres absurdes ¿i qui sap si fan bé?
Ara als camps de safrà només queden els brins minúsculs, sense les flors que feien tan bonic. Sobre els olivars de la plana passen grans voladúries d’estornells; en vénen a milers. Les olives ja són grosses i negres i no hi ha ningú per collir-les; se les podran cruspir en pau. Els dies i les nits, ara, solen ser rasos, fora d’algun matí que encara es lleva rúfol; cap a les deu del vespre ja veiem Sírius espurnejant desesperadament damunt l’horitzó i recordant-nos que l’hivern se’ns tira a sobre a passes de gegant.
Passem les vetlles vora una llar enorme on fem cremar boscos sencers de coscolls i troncs de pi. Aquests no cal que els anem a tallar al bosc; són simplement els cabirons de les cases caigudes i mig socarrimades. De coscolls en trobem a feixos ben apilotats a totes les cases; eren la provisió de llenya d’aquesta pobra gent, a qui la guerra ha dispersat lluny de la seva terra, qui sap a on. A jutjar per la quantitat de cases totes negres de fum, el poble, a més dels bombardeigs, degué sofrir un incendi. ¿Com el retrobaran els seus habitants quan hi tornin amb la pau?
Nosaltres, que no hi podem fer res, ens donem mentrestant bona vida; durant les llargues vetlles fumem en pipa vora el foc; tenim bon vi (n’hi ha a totes les cases), no ens falten perdius, tudons, conills ni llebres, que cacem facilíssimament sense perdigons (amb bales de fusell) perquè s’han multiplicat d’una manera prodigiosa a causa d’aquest abandó en què es troba la comarca. Tenim un cuiner de primera, el Cisco; els seus guisats són altres tants poemes (i no precisament dels llorejats al «premi Folguera»). La seva especialitat, com ja ho era quan treballava al <i>Majestic</i> de Barcelona, és el civet de llebre; el vi ranci necessari el trobem, com l’altre vi, als cellers abandonats. Els dies que ens en fa exclamem: ¡que no vingui mai la pau si això és la guerra!


—glacial a l’hivern i de foc a l’estiu—, creu-me que emociona enfrontar-se de nou amb la natura vivent i canviant, trobar que la fronda s’ha esgrogueït, que els rius han revingut, que el safrà ha florit, que la tardor ho treballa tot per dins amb les seves subtils maquinacions. També els pobles són més alegres en aquesta ribera de la Huerva (encara que sigui un riu i dels grossos, els aragonesos diuen la Huerva com els rossellonesos la Tet). Les esglésies són mudèixars, de maons, amb alts i robustos campanars; el sol les ha torrades al llarg dels segles i els seus maons s’han anat tornant d’un roig molt fosc, quasi negrós. Les cases solen ser emblanquinades per dins com a Catalunya i fins i tot hi ha alguns arbres a la plaça, acàcies o plàtans, cosa que encara no havíem vist en cap altre poble d’aquesta banda d’Aragó. El d’Herrera, que ens queda a un quart, té un riu que el travessa. Als marges del riu creixen uns oms enormes que emmirallen les seves fulles, ara grogues, a l’aigua tranquil·la, ampla i soma. Com que ara és el temps de la collita del safrà, pertot es troben escampats els pètals d’aquesta flor tan bonica; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall i pertot se sent el seu perfum, que no és tan intens però recorda el de la rosa amb un punt picant com d’espècies. Ara tota la població s’ocupa en aquesta feina; vells i criatures, homes i dones, però més que res les noies, s’estan asseguts a les entrades o a les golfes de les cases arrabassant a les flors els seus pistils vermells i tirant els pètals violats. Els pistils després es torren i és el safrà.
el seu caprici, només prometent un premi a la que em semblarà millor. Per ara la que m’agrada més és una «cabana de carboner» que s’estan fent uns soldats de la Garrotxa a la manera dels llenyataires del seu país; és una construcció tan simple com enginyosa a base de troncs de pi apuntats uns contra els altres a la manera d’un arc ogival i recoberts de fullatge, també de pi, imbricat com les teules d’una teulada de manera que escupi enfora tota l’aigua de pluja; degut a la forta inclinació dels dos vessants, també pot aguantar impàvidament les més fortes nevades. D’altres s’estimen més la cabana subterrània, excavada a força de pic i pala, que té l’avantatge de ser més calenta (i a cobert de bombes si ve el cas); d’altres se les fan de volta de pedra amb molta habilitat, a la manera de les que se solen veure cap a la meva banda de Catalunya. Tothom hi treballa activament i amb il·lusió; diria que els surt l’instint constructor de la raça, una de les qualitats que ens queden encara després del naufragi de tantes altres al llarg de la decadència; aquestes «xaboles» seran la nostra única llar durant qui sap quants mesos.
Entre el paisatge de Puig d’Olena i el de la Pobla d’Alvortó un viatger sagaç observaria alguna diferència. En comptes de boscos d’alzines i de gemades valls trobaria una gran planúria grisa i sense cap arbre, limitada per unes serres nues i d’unes formes que recorden les figures còniques o piramidals de la classe de geometria. Com que l’aire de l’estepa és tan transparent, la llum projecta unes ombres crues, tallants, com per acabar de donar una fascinació geomètrica a les perspectives. Però n’hi ha prou amb enlairar els ulls una nit rasa i sense lluna per veure tantes o més estrelles que a Catalunya. L’óssa major i Cassiopea giren calmosament entorn de la menor, el quadrat de Pegàs s’enfonsa a poc a poc cap a ponent mentre a llevant s’alcen les Plèiades seguides d’Orió i els dos Cans. Sírius espurneja com un diamant blavós en aquest cel transparentíssim i Betelgeuse sembla un carboncle de color de sang; tota aquesta màgica pedreria va fent el seu camí amb una regularitat meravellosa, sense cap pressa, exactament igual que a Catalunya ¿per què m’enyoraria, doncs? No sé pas què hauré pogut dir-te per fer-te pensar que les teves cartes «m’ofenen»; les espero amb il.lusió, quan les rebo deixo tota altra cosa per llegir-les, la teva correspondència és per a mi una de les coses més agradables que m’ha procurat la vida ¿o potser és que m’he anat tornant cada vegada més bestiota i les meves et semblen brusques i cantelludes? Si fos així, et prego que em perdonis; no sóc jo sol, som tots plegats que ens hi anem tornant degut a les circumstàncies però encara sabem mirar enlaire, cap al cel; fins molts que abans no el miraven ara ho fan i en tot cas els qui ja de sempre ho fèiem ara ho fem més que mai.