A Màrius Torres, 3 I 1941 (171)

171

San Pedro de Macorís, 3 de gener de 1941

Estimat Màrius:

¿Saps que s’escau el primer centenari del Gayter del Llobregat? Jo tenia, ai las, a Barcelona un exemplar de la primera edició ¿vols creure que de tot el que hem perdut és, en aquest moment, el que més em reca? El seu vell paper de fil tenia un perfum tan d’època, la seva tipografia romàntica era tan deliciosa. Haig de confessar que el meu amor no arribava pas fins a l’extrem d’haver-me’l llegit; no es poden exigir sacrificis tan excessius als patriotes. Però me n’han quedat a la memòria algunes estrofes d’un dels primers poemes ¿potser el primer que aparegué al Diario de Barcelona l’any 1839? i avui, per celebrar el centenari, se m’ha acudit de traduir-les al francès; no pas amb cap propòsit determinat ¿quin podria tenir en aquestes circumstàncies? sinó simplement per matar l’estona —¡m’ensopeixo tant!— i per veure quin efecte farien en francès aquestes estrofes que en el seu original són tan maltraçudes però tan amerades d’amor a una pàtria desventurada; si sabessis quina estranya ressonància tenen ara per a mi, quin prestigi els confereix als meus ulls la doble llunyania del temps i de l’espai:

 

Si avec mes chants si humbles, ma Patrie,
terre sacrée où, en chantant des ballades
mélancoliques, autrefois une mère
…. berça mon très pauvre berceau

si avec mes chants je pouvais te refaire
la couronne royale que les siècles
ont dispersée sur tes plaines fleuries
…. et sous ton ciel qui est toujours beau;

j’arracherais, des humides sépulcres
des troubadours, leur lyre qui s’est tue;
j’invoquerais en pleurant le Génie
…. qui rôde autour de leurs tombeaux

et reveillant les ombres sacrosaintes
dont l’univers a vénéré la gloire,
je chanterais nos anciens rois et comtes
…. et leurs étendards triomphaux…

La teva carta ens fa saber la crisi gravíssima de la teva salut durant l’any 1940. No n’havíem endevinat res a través de la teva correspondència; estàvem segurs, al contrari, que tot anava per bon camí. El teu pare, a més, ens havia escrit a començos de l’any passat confirmant-nos en la nostra bona impressió. Tu ens has estalviat a ell i a nosaltres de passar angúnia no dient-nos-en res fins que la cosa ja està superada; però et demanaríem que d’ara endavant ens enviessis cada vegada un butlletí exacte de la marxa de la teva malaltia. No et pensis pas que de tu només ens interessa l’esperit; no som pas tan idealistes. Tingues en compte, en redactar el butlletí, que no som metges i que per tant no entenem gaire el vostre argot. Ens havies dit que tenies una «pleuritis serofibrinosa» però això no ens deia res; ara hem comprès que podia ser greu.

És doncs amb molta emoció que hem llegit Així un núvol es fon, sabent que era un adéu a la vida. Per sort l’adéu no ha estat definitiu però admirem la teva serenitat. Ets el més fort de tots nosaltres. En certs moments que em sento descoratjat davant la inutilitat d’aquest exili —absurd de cap a peus ¿a què haver-nos exiliat si no era per prosseguir el combat d’una manera o altra?—, en certs moments que arribo a murmurar-me a mi mateix en el secret de la consciència coses desenganyades i cíniques, sento una veu que em diu: «¿Què en pensaria en Màrius?» i això dissipa el «noir vol de blasphèmes». El teu exemple em retorna el coratge.

No aconseguim de desxifrar el tercer vers de la segona estança de Dispars de caçadors. El desxiframent, fins ara, dels teus poemes nous no ens costava cap esforç; com si sota cada mot francès hi hagués el mot estonià corresponent. En aquest comencem per no entendre els mots francesos a causa de la cal.ligrafia; o sigui de la mala lletra —i perdona.

El poema em sembla bell, sobretot el primer vers que em transporta a records meravellosament exactes. Sovint en els teus hi ha una claror com de posta, molt transparent, que fa pensar en la dels celatges de les pintures italianes del segle xv. Els teus colors sempre són tendres i tu els precises sempre: bruc rosa, oms grocs, el primer fred tot blau. També la música dels teus versos és com de posta; té un tritlleig suau, com de campanades de l’àngelus del vespre sentides al lluny. Però Així un núvol es fon és molt més que tot això; se n’exhala un perfum com d’humanitat sofrent massa delicat perquè gosi parlar-te’n. La meva primera noció de la teva existència «in hac lacrymarum valle» em vingué amb un poema semblant, el Dolç Àngel de la Mort, que per a nosaltres ha conservat ja per sempre més el seu poder commovedor.

Parles de la mort com d’una amiga molt jove i molt íntima, amb qui un es pot expansionar en tota confiança, amb tota naturalitat. Tinc ganes d’escriure amb calma un altre comentari al conjunt dels teus versos; m’he adonat que molts d’ells fan tot un altre efecte rellegits al cap d’un temps, com si haguessin de reposar en l’esperit del lector a la manera que certs vins ho han de fer a la bóta. A mesura que el temps passa el lector hi descobreix fondàries que a la primera lectura li havien passat desapercebudes, com camuflades sota l’enganyosa simplicitat de l’estil. Vull rellegir-los a fons una vegada més; no vull ser-ne un lector superficial, però vull esperar per fer-ho que m’enviïs tots els que has escrit durant el 1940. El Dispars de caçadors porta data del 4 d’octubre; cal creure que n’has escrit més fins a la fi de l’any. L’Així un núvol es fon, per la seva banda, és datat del mes de març ¿no havies escrit altres coses? Jo faria diverses còpies a màquina del conjunt, com abans de guillar d’Europa, per enviar-les, com aleshores, a diverses persones molt escampades i assegurar-ne la conservació en totes les contingències.

Les remarques que fas als meus Cinc planetes em semblen molt justes i d’altra banda coincideixen amb les que ja m’hi havia fet la Nuri; esmenaré aquest poema de cap a peus. Comprenc, pel que me’n dieu tots dos, que he fallat el blanc que em proposava. I és que escriure poemes és un ofici infernal: un no arriba a dir mai el que voldria. Un ho veu amb una precisió extraordinària però en tractar d’explicar-ho no encerta les paraules. Em preguntes qui és l’ella del poema; potser una dona ¿per què no? però ni tan sols d’això estic segur; potser una al·legoria tan bella com una dona. Era tan clara als meus ulls i en definitiva ¿què m’importava qui era? M’hauria semblat ridícul preguntar-l’hi. El que em sap greu és que el lector no l’arribi a veure amb tanta precisió com jo la veia; si la veiés així ja no li importaria, com no m’importava a mi, saber qui era: Demèter, la Verge Maria ¡vés a saber!

Tractaré d’explicar-ho en un estil més estricte i més exacte. Un altre dia t’enviaré altres poemes meus; no n’he escrit pas gaires.

Repassant el quadern dels teus de 1939 noto una irregularitat en la cronologia. Tu poses únicament el mes, sense l’any, al peu de cada poema; suposo que els cinc primers, datats del desembre, corresponen al 1938; els tres finals, datats de gener a març, deuen ser de 1940. ¡Que el 1941 et sigui molt millor!