169

San Pedro de Macorís, 2 de gener de 1941

Estimada Mercè:

L’endemà de Nadal ens arribava, per fi, la teva carta al mateix temps que la d’en Màrius. L’he llegida i rellegida: cada paraula em fa l’efecte d’un follet entremaliat que s’escapa del full de paper per posar-se a ballar i fer-me pam-i-pipa. Ets incorregible.

Vet aquí, amb aquest, tres caps d’any consecutius que ens troben cada un en un continent distint: 1939 Europa, 1940 Àfrica, 1941 Amèrica… ¿on ens trobarà el vinent? Hi ha uns parents de la Nuri (la Nuri té parents pertot) que viuen a les Filipines i sembla que allà voldrien un capatàs europeu per vigilar unes plantacions de no sé què; el sou seria mirífic i tindríem els viatges pagats però ¿em veieu fent de capatàs? L’únic que em pot atreure d’una tal perspectiva és la idea que així el cap d’any de 1942 ens trobaria a l’Àsia.

En aquesta illa, on de moment continuem, no ens queda ni el consol de guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front; en primer lloc, perquè no és pas solament el front el que sua en aquestes latituds paradisíaques i no goso dir «sinó tot el contrari» perquè ja saps que no dic mai procacitats; i en segon lloc perquè el pa és tan car que només en mengem els diumenges. Els dies feiners ens hem d’acontentar amb llagostes, ostres, ous de tortuga, pinyes d’Amèrica, mangos, aguacates i altres misèries.

Jo m’hi ensopeixo tant que, per matar l’estona, m’he posat a fer els mobles de casa; d’altra banda no en teníem cap i si els has de comprar són caríssims. Ja he fet una taula, dues llibreries i fins i tot una mena de gran bufet que m’omple de legítim orgull. Has de saber que fins ara havíem fet servir de taula el bagul de viatge i que teníem els llibres apilotats per terra.

Voldríem guillar però ¿com? No hi ha manera d’obtenir el visat d’entrada a cap altre país i d’altra banda, encara que l’obtinguéssim, ¿com pagaríem el viatge? L’únic que estaria al nostre abast és la travessia del Caribe en goleta i és una perspectiva que no descartem del tot. A moments em fa l’efecte com si ens haguessin baixat al fons d’un pou amb una corda i després l’haguessin retirada. El vinent dia 12 farà un any de la nostra arribada a San Pedro de Macorís, ciutat de 20.000 habitants dels quals 15.000 són negres i la resta «de la alta sociedad» —o sigui botiguers, empleats de banca o del govern i persones en general que, per contrast amb la negror del fons, poden passar per blancs o almenys per «indios». Ni cal dir que d’indi no en va quedar ni un per mostra en aquesta illa un cop conquerida pels castellans; no importa. Es diuen «indios» tots aquells que es distingeixen prou dels negres sense, però, arribar a poder-se fer passar per blancs, que fóra l’ideal de tots. Com que la lògica no és gaire el fort dels «morenos» (aquests són els negres-negres), un d’ells ens deia una vegada amb recança: «Pensar que sin la venida de los españoles seríamos todos indios…»

Sobre les il·lusions que un moment ens havíem fet d’una vida interessant a base d’exploracions a l’interior de la manigua… més val que no en parlem. La calor i els mosquits ens en han tret les ganes després d’algunes provatures més aviat desafortunades.

Com que la Nuri petita ens sent a parlar de com podríem ser feliços en un mas del nostre país —és en efecte un tema que ens ve sovint a la conversa en ales de la melangia—, un dia ens digué que quan fos gran tindria un mas «amb una cabra per la llet, una gallina pels ous i una abella per la mel». Un altre dia descobrí uns ous de sargantana en una clivella de la soca d’un arbre del jardí; els tenia al palmell per examinar-los quan de l’un sortí la sargantaneta. ¿Com no considerar-se’n «la mamà»? Li volia ensenyar de parlar però la bestiola morí al cap d’unes hores ¡que aviat vénen les penes en aquesta vall de llàgrimes! Ara tenim un gat, que es diu Mix, i un gos, que es diu Pucci en record del Puccinolla; és ella que l’ha batejat d’aquesta manera i per aquest motiu. Per poder criar ànecs a més de gallines la Nuri gran ha fet amb molta traça una basseta de ciment on neden molt cofois; pots comptar doncs com aquesta casa —i ser de fusta ajuda a la il·lusió— s’assembla a l’arca de Noè i més encara si hi afegeixes els personatges que no són de la família però que ens honoren amb les seves visites: sobretot un enorme gripau (un «maco» en la gerga del país), que cada vespre puja a saltirons els quatre graons de la verandah per extasiar-se amb la resplendor del quinqué mentre sopem, i uns crancs no menys enormes i també nocturns que mentre dormim es passegen pel trespol de fusta fent-hi molta fressa.

Els crancs, però, han estat els causants d’una horrorosa tragèdia i d’ençà de llavors els considerem uns éssers odiosos, no com el pobre «maco» que només menja mosquits (cosa que li agraïm amb tota l’ànima). Un dels crancs, el més gros, un cranc immens —posem-hi gros com la mà ben estesa—, atrapà amb les pinces un pollet d’ànec i se l’endugué cap al seu cau amb tanta rapidesa que no fórem a temps de salvar-lo; el cau del cranc és un forat vertical que hi ha en un racó del jardí, tan fondo que ni amb un llarg filferro arribàvem a sondar-lo. Sentíem el piular de l’aneguet, cada vegada més feble; després el silenci. Pots comptar quina impressió va fer a la nena; ara es mira els crancs com uns monstres de maldat i entre tots tres els fem una guerra implacable: cranc que veiem, cranc que esclafem sense misericòrdia.

I ja que de jardins parlem, veig que el teu de Girona, que jo em pensava que no existia, existeix. En Màrius me l’havia descrit d’una manera «tan Màrius» que em feia sospitar que entre tu i ell us em rifàveu. Em dius que dóna sobre aquella vall de Sant Daniel on, segons els gironins, tindrà lloc el Judici final. Déu me’n guard de posar en dubte una cosa que asseguren tots els gironins; no voldria indisposar-me per res del món amb tu i la teva germana només que per estar d’acord amb la resta dels humans, que asseguren que és a la de Josafat on tindrà lloc el tal judici. Us estic doncs molt agraït a totes dues que em reserveu un lloc al vostre jardí (que pel que es veu és de totes dues i no pas de tu sola), magnífica llotja natural per assistir-hi amb tota comoditat com a una òpera del Liceu; no em descuidaré pas de dur el parell de fèmurs que em dius que seran la contrasenya. ¿Vols creure que aquell dia em divertiré com un lladre? És que tots els indicis em fan suposar que serà l’obra mestra del «diví Pare de la ironia» (Màrius dixit); no estic gaire cert que a mi no m’enviï a rostir «in aeternum», que prou m’ho mereixeria, però almenys tindré la satisfacció que amb mi hi vingui també una colla de gent que no em puc empassar —com és ara certs bisbes importantíssims de certs països imperialíssims que parlen del «bon Déu» com d’un parent pobre a qui cal protegir, pobret, amb canons i avions, tancs i metralladores, perquè el desventurat no se sap defensar tot sol.

I ara que sé que el «jardí de la Mercè» existeix, confesso que no ets tan mentidera com em pensava; sempre havia cregut que era pura falòrnia. La teva carta respira una eufòria que ens fa suposar el millor respecte a la teva salut. Imaginem a través d’ella que has hagut de millorar moltíssim d’ençà del darrer cop que ens hem vist; sobretot m’ho fa pensar la inspirada i entusiasta descripció que em fas de la pesca del «calamar sentimental». ¡Si sabies com jo mateix em sento a moments un «calamar sentimental »! A París vam descobrir que de calamars només ens en cruspim els pobles mediterranis i encara amb l’excepció dels jueus, que els compten entre els «menjars immunds»; la gent del nord, sense arribar a tant, se’ls mira també amb repugnància. En altre temps jo no els podia sofrir però d’ençà que sé que són característics de la nostra cuina catalano-occitano-italiana me’ls miro de tota una altra manera i em proposo fermament d’endrapar-ne en quantitats prodigioses així que tornaré a la pàtria.

Tu no pots imaginar el que és una illa del mar Caribe. Sempre els mateixos cocoters ¡i si en pot ser d’imbecil aquest arbre!, la mateixa calor, els mateixos mosquits, els mateixos negres; cap canvi d’escenari en aquesta natura, que ignora les estacions i els crepuscles; paisatges que recorden aquelles «pinturas al minuto» que els pintamones et venien per un ral als cafès de la Rambla. Enyorem, ni cal dir-ho, la pàtria, però ¿vols creure que també enyorem París? Les circumstàncies no ens hi van deixar viure ni tan sols un any sencer, és doncs curiós com el seu aire se’ns havia fet ja tan familiar. En canvi podríem viure un segle en aquesta illa i sempre tindríem la sensació d’acabar-hi d’arribar; i és que Europa és una gran pàtria, que té per capital París. Pobra París, ara ocupada, pagant les culpes que els europeus no tinguem consciència de pàtria —els francesos menys que ningú— i ens destrossem els uns als altres en guerres fratricides. Si tots els europeus haguessin viscut un any a les Antilles com nosaltres, sabrien què vol dir «Europa» i es considerarien germans. Però d’europeus n’hi ha de tan pàmfils; a París vam fer amistat amb una colla de joves, parisencs tots ells i tots ells poetes, que publicaven una d’aquestes revistes de poesia d’avantguarda que tiren tres-cents exemplars i quan ve el retorn de quioscos i llibreries se’n troben quatrecents com si haguessin criat; una revista d’aquestes com tantes en fan els poetes joves de pertot arreu i que solen durar mig any si és que hi arriben. Aquests, doncs, com tots, es proposaven fer trontollar el món amb la seva revista i estaven estranyadíssims quan jo els deia que allà a Estònia els poetes escriuen en estonià en comptes de rus; ¿com fareu trontollar mai el món, demanaven perplexos, escrivint en estonià? Per fer-los-ho entendre, els vaig preguntar si és que ells es posarien a escriure en alemany si de cas els alemanys conquerissin París. La seva reacció fou una riallada unànime: «Mais cela est impossible!»

Vam celebrar el Nadal tots cinc (pare, mare, filla, gat i gos) donant l’exemple de la més tendra unió familiar i del respecte a totes les santes tradicions hagudes i per haver, amb pessebre i tió i cantant el «Fum, fum, fum». La Nuri petita obria uns ulls com unes taronges davant el prodigi d’aquell tió que anava rajant nines, joguines, llaminadures i moltes altres coses (torrons no, que aquí no n’hi ha). En el prodigi han tingut una part considerable sir Archibald Henry Beer, el senyor Rabassa i míster Ford, que són les nostres principals —i quasi úniques— amistats.

«La alta sociedad» dominicana celebra el Nadal com una «fiestesita» de tantes; totes són iguals, de la mateixa manera que tots els dies de l’any fora de la diferència entre estació seca i època de les pluges. Van en colles per les cases a la manera dels nostres «assalts» de carnaval, «toman » fins a emborratxar-se, ballen «merengues», fan explotar traques i es van dient els uns als altres «merry Christmas!» A cada casa han posat un arbre d’una mena que creix a Playa de Muertos, retallat de manera que recordi vagament els nostres avets; li pengen tot de bombetes elèctriques i les criatures troben joguines a sota, tot tal com ho han vist fer a les pel·lícules nord-americanes.

Amb vistes al Nadal, les noietes del curs de la meva dona van organitzar una «Fiesta del Niño»; volien aprendre poesies «ad hoc» per recitar-les i la Nuri els donà La queja del establo, un poema nadalenc de Rubén Darío; vingut el moment no van recitar pas aquest sinó uns quants d’eròtics d’un verd pujadíssim, que són els que els agraden. Sobretot aquells tan verds i tan famosos que jo, que tanmateix vaig ser «in illo tempore» tinent de fusellers-granaders, no puc llegir sense que em pugin els colors a la cara:

Yo que me la yevé al río
creyendo que era mosuela
pero tenía marío…

Amb allò altre de

Toqué sus pechos dormíos
que se me abrieron de pronto
como ramos de jasintos.

Per acabar, com era fatal,

montao en potra de nácar
sin bridas y sin estribos.

¡Santa nit de Nadal! Feia tanta calor que ens estàvem al jardí en pijama prenent la fresca quan vet aquí que passa un fiacre per l’avenida Bolívar i es detura prop de casa. Aquí de fiacres n’hi ha molts perquè tant els cavalls com els cotxers són baratíssims; un automòbil, en canvi, es considera un article de gran luxe. Dues parelles baixen del fiacre, borratxos perduts tant ells com elles, tots mulatos. Els dos homes comencen a pegar a les dues dones; aquestes s’hi tornen, barrejant blasfèmies i cops de puny. El menys que deien era el mot de Cambronne. Això va durar una bona mitja hora. Una de les dues, per expressar-li el seu menyspreu, es girà d’esquena al seu galant i ajupint-se s’arromangà les faldilles per ensenyar-li el que ja m’excusaràs d’anomenar, que em faria vergonya ja que sóc un lliri; hi havia prou clar de lluna per veure sense lloc a dubtes que no duia cap mena de roba interior. Mentrestant el cotxer no es movia del pescant; esperava que s’acabés la baralla sense dignar-se escoltar ni mirar. Per fi les dues parelles van tornar a pujar al cotxe com si res, el cotxer fustigà el penco i adéu-siau. La Nuri i jo ens miràvem l’un a l’altre amb una sensació impossible de definir; una «escena nadalenca» com aquella superava tot el que hauríem pogut imaginar-nos. Perquè el més bo de tot plegat és això: aquelles dues parelles celebraven el Nadal.

Però ¿de què ens queixem? Si no fossin coses així, que de tant en tant trenquen la monotonia, ja ens hauríem mort d’ensopiment. I prou per avui; ja us he dit prou pestes d’aquesta illa, el crim més gran de la qual és d’haver-nos acollit quan no ens volien enlloc més del món. Aquí acabo la carta, que com pots veure és immensa, i poso el meu «firmasso» per dir-ho com els dominicans. Ja hem donat la teva a la vostra cosina la senyora Gómez; diu que us escriurà.