147

Barcelona, dissabte 29 d’octubre de 1938

Estimat Màrius:

Dilluns al matí la nostra nena se’n va a Berga, a la colònia escolar que hi té l’ajuntament de Barcelona. Aquell mateix dia o l’endemà me n’aniré també jo cap al XVIII cos d’exèrcit, on em diran per fi si m’haig de reintegrar a la meva brigada, com jo voldria, o si em destinen en una altra. Ara ja estic en llibertat definitiva, en virtut d’una absolució pronunciada en tota regla pel tribunal militar. Hi contribuí moltíssim el meu «full de serveis» despatxat per la brigada i sobretot l’informe entusiasta del comandant Gordó, que Déu l’hi pagui. De tot això me n’haurà quedat almenys una satisfacció: la de no pertànyer al Cos Jurídic. ¡Beneïda sigui la infanteria!

Em dius que has enviat els teus tannkas a Carles Riba, en homenatge a qui els introduí en la poesia catalana. Em sembla molt bé; és un gest de cortesia que t’honora. Dels tres poemes nous que m’envies, el sonet és admirable; no t’enganyaves en creure que seria del meu gust. Aquest tema de la poquesa de l’home, que en esdevenir conscient és la nostra grandesa, és «molt Màrius» com diria la Nuri. Els tres versos finals són una meravella de justesa, un model d’estil:

si cap en una gota d’aigua límpida i blava
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba.

Aquest és el millor Màrius, el que jo estimo més.

El poema fragmentari al qual has posat per títol Lorelei queda incoherent, com ja era de preveure; així i tot m’agrada més que no pas en la seva primera versió en set sonets, quan li volies donar una il·lació forçada.

Pel que fa al Bon dia d’octubre el seu tema és intensament poètic i en general la lluita per donar-li un estil queda airosa. Aquests poemes «tan Màrius», de mètrica tan impensada i lleugera, ja saps que fan les meves delícies. Molt més que no pas els tannkas amb què et disfresses de japonès.

A La Vanguardia del dia 16 aparegué un gravat de Picasso, al·lusiu a la guerra, que feia pensar en Dührer i en Goya. M’ha inspirat uns versos, que no m’agraden gens; volen ser la descripció del gravat i diuen així:

És la Bella Dorment que no sap que el cavall
vessa salvant-la els intestins en la carrera.
Sols es somnia a si mateixa, estrany mirall,
i el Monstre aspira amb voluptat el devessall.

Un mur asfixiant ens treu de l’atmosfera.
Un torero, tot nu com si fos de cristall,
combat, l’espasa al puny, i el seu peu persevera
clavat en el llindar de l’aquàtica esfera.

¡Dolç infant! ¿Què pretens amb el llum i amb les flors?
¿Per què observa el teu ull la flor obscena i feroç?
¡Ah, també la puresa combat! Les prostitutes

ocupen un infame mirador, absents i eixutes.
Crist se’n puja de nou, escèptic i cansat,
a la creu com dient: ¿per què n’hauré baixat?