145

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dissabte 8 d’octubre de 1938

Estimada Mercè:

La teva carta absurda em té submergit en un mar de confusió. L’hauria de respondre però ¿com es respon una carta així? ¿Per on se l’ha d’agafar, aquesta carta? Cap al final hi ha un passatge particularment patètic: «Conserva la bona amistat d’en Màrius; estic orgullosa que indirectament jo hagi servit d’enllaç entre vosaltres dos. En mi ni hi pensis, perquè sempre m’ha ferit la idea d’inspirar llàstima». Això és un galimatias. Això és un drama del Duque de Rivas. Això és un addio alla vita més escabellat que el de Tosca.

¡I tot perquè em vaig permetre de fer broma a costa de l’Empordà i de les sardanes! Et juro de no fer-ho mai més. Suposo que en Màrius, que t’estima molt més que no sospites (a mi que no em vingui amb la falòrnia que la Mahalta és un «personatge imaginari»), es deu haver divertit moltíssim amb la teva enrabiada contra un servidor. Hi haurà rigut per sota el nas: me’l sé de memòria ¡s’hi haurà fet un pam de greix! Com que a ell, d’altra banda, la sardana i l’Empordà no li van ni li vénen; altra cosa fóra si es tractés de la moixiganga lleidatana. Però, Mercè, ¿és que no comprens que una amistat, i sobretot entre persones «de diversos sexes» com deia l’altre, seria ensopidíssima sense alguna discussió que de tant en tant l’animés? «Barallem-nos i anem tirant» és el meu lema; que d’altra banda també podria ser el de la història universal.

M’hauria fet moltíssima il·lusió pujar amb la Nuri el dia del teu sant al sanatori i fer les paus cara a cara; potser podrem fer una escapada abans no em reintegri al front a estrenar-me de capità.

Aquest vespre tornem a Barcelona i dimarts o dimecres, si no hi ha novetat, m’arribaré a la meva antiga brigada a buscar uns documents que necessito de cara al meu procés. En un cert moment, amb la bona intenció d’ajudar-nos, el jutge instructor, que és un antic company meu de facultat, ens suggerí en veu baixa que declaréssim «que si haguéssim sabut que els nostres germans eren desertors els hauríem denunciats». «Si ho declareu així» ens digué, «us podríem absoldre ara mateix; d’altra manera la llei actual preveu càstigs severíssims.» Tant en Francesc com jo ens vam negar, indignats, a declarar semblant mentida; se’n poden dir de grosses per sortir de situacions empipadores, però no d’infamants per a un mateix com seria aquesta. És per això que ell i jo anem ara a buscar a les brigades respectives uns certificats de les nostres actuacions, única arma que ens queda per defensar-nos.

És probable que enviem la nena a una colònia escolar a França; potser a París o potser a Banyuls de Mar. Ens agradaria més a Banyuls, que és Catalunya; no som pas nosaltres qui podem triar. La sola idea de separar-nos-en ens té contristadíssims, però els temps són dolents. Per la meva banda ¿és que no me’n tornaré a separar de tota manera incorporant-me altra vegada al front?