A Mercè Figueres, 8 V 1936 (2)

2

Barcelona, 8 de maig de 1936

 

Estimada amiga Mercè:

¿Què pensareu d’un home que us escriu una altra carta abans d’haver rebut resposta a la primera? Heu de saber que d’ençà que ens vam veure no he sabut res més de vós; la vostra germana Esperança, amb qui em trobo, com prou sabeu, cada dia a l’oficina d’ensenyament de català, no em diu més que «bon dia» i «adéu-siau». Després d’haver-me dut a veure-us a vós i a la Dolors em comentava: «Ens deveu tenir a totes tres germanes per tres esbojarrades». És una de les poques coses que s’ha dignat dir-me en els quatre anys que fa que la conec, de manera que més que no pas per una esbojarrada la tinc per una de les més autèntiques lleones que hagin criat mai els deserts de Numídia.

A part d’això, vet aquí que avui hi ha grans notícies a comunicar-vos: la meva filla ja va a col·legi i es dóna tanta importància que no s’hi pot tenir tractes. Pel que fa a l’oficina d’Ensenyament de Català per Correspondència de la Generalitat de Catalunya, també hi passen fets de la més alta transcendència: hem dut a terme l’enquesta número 6. Havíem fet una llista de mots: esfinx, Sòfocles, simitarra, rossinyol, nàiade, canyella, abnegació, Assurbanipal, roser de bardissa, mastodont, Botticelli, cafè amb llet, ectoplasma, pluralitat, dièresi, i al costat de cada un calia posar el nom del col·lega que el mot us suggeria. Cada un ignorava què escrivien els altres; doncs bé, a desgrat que entre tots som una dotzena llarga comptant-hi professors i administratius, les respostes han estat coincidents: a la vostra germana Esperança li ha tocat el roser de bardissa i a mi ¿és que caldria dir-ho? l’ectoplasma.

A Mercè Figueres, 28 II 1936 (1)

1

Barcelona, 28 de febrer de 1936

Distingida amiga:

El gust i l’honor han estat meus; no podeu imaginar amb quina simpatia he llegit la vostra carta. És la primera vegada a la vida que en rebo d’una persona que no conec i tot seguit m’ha guanyat el cor amb les seves faltes d’ortografia; sempre he cregut que l’únic defecte de la vostra germana era no fer-ne. Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent, però ja que em demaneu d’intercanviar-ne essent així que no ens coneixem com qui diu de res, us vull advertir amb tota lleialtat que tinc el vici d’escriure’n d’inacabables. Una amistat per correspondència presenta l’avantatge de poder-vos imaginar el vostre corresponsal com més us agradi; em dieu que us imagini de pèl roig i obeeixo. Us imagino, doncs, de pèl roig. Imagineu-me al vostre torn, us ho prego, com un monstre:

 

La boca, les orelles, els ulls i el nas, enormes;
enfonsades les galtes, fugitiu el mentó.
La silueta dubta entre tigre i moltó;
la Natura el té al nombre dels seus fills més deformes.

Pinteu això d’un groc de sofre, antic color
de l’horror, i vestiu-me’l com un Llàtzer de Tormes
amb robes malgirbades i d’impossibles formes;
doneu-li aquella veu fosca del vell Caró.

És la mòmia vivent, l’horripilant fantasma,
el pare dels terrors glaçats i de l’espasme,
nascut sota el senyal fatídic de Saturn.

Quan no el veuen adopta les més absurdes poses
i sota el seu esguard de gran ocell nocturn
com colpides d’un mal sobtat moren les roses.1

 

D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor». Fetes doncs les nostres respectives descripcions m’entra aquest dubte: ¿de què parlarem a les nostres cartes? ¿De bandolers i pirates, de castells i fantasmes, de lírica, de gastronomia, d’economia política, de paleontologia o de metafísica? A mi el que em tira més són les vides de sants, potser per reacció després d’haver-me empassat el Capital de Marx que és una indescriptible lata; també sóc pare de família, cosa que m’omple de legítima satisfacció però sense fer-me sentir superior als que no en són; em mereixen, ben al contrari, tots els respectes —i majorment tractant- se, com és el cas, «d’une jeune fille». Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» no els està bé de ser-ho.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. La data de l’original (27 gener 1936) no coincideix amb la de l’edició (28 febrer 1936), i no deixa de ser interessant de saber què degué portar a aquest canvi de dates. D’altra banda, les correccions, no pas menors, observables entre l’original i la versió definitiva parlen d’una revisió, de la qual ignorem la data. []

Davant «Cartes a Màrius Torres»

Entre aquestes que intitulo Cartes a Màrius Torres n’hi ha tantes, sobretot al començ, de dirigides a la Mercè, que en rigor haurien de dir-se Cartes a la Mercè i en Màrius. Però com que és sobretot l’interès del públic pel poeta allò que em feia sentir, cada cop més a mesura que els anys passaven, l’obligació de donar-les a conèixer, i com que el públic, que sap qui era en Màrius, ignora en canvi qui era la Mercè, m’ha semblat que el títol més senzill i més orientador fóra aquell; majorment que es dóna el cas que fou a través de la meva correspondència amb la Mercè, com veurà el lector, que vaig lligar-ne amb en Màrius. Les meves cartes a l’un i a l’altra formen un tot inseparable i ell mateix ho devia sentir així ja que les guardava, com després explicaré, totes juntes.

A la 4a edició de les seves Poesies ja vaig publicar totes les que conservo d’ell, que malauradament només són les que m’havia dirigit a l’exili i encara no ben bé totes, alguna havent-se’m extraviat en el transcurs de la nostra accidentada odissea de vençuts. Les anteriors, totes perdudes, eren moltes més i molt més extenses que no pas les publicades; a partir de la invasió de Catalunya la nostra correspondència hagué de ser molt espaiada a causa de la anormalitat dels correus i quan aquests haurien començat a regularitzar-se esclatà la guerra general i es produí la nostra  anada a Amèrica: les cartes entre Europa i Amèrica o viceversa trigaven de vegades més d’un parell de mesos a arribar al seu destinatari.

Tornat a la pàtria el 1948 vaig trobar en canvi, al sanatori de Puig d’Olena, curosament  conservades les meves; ell les havia aplegades en un lligall abans de morir amb l’encàrrec de donar-me-les. Hi havia juntes, repeteixo, les dirigides a ell i les dirigides a la Mercè, com també alguna a l’Esperança, i barrejades entre les meves algunes de la meva dona. Aquesta correspondència resultaria poc comprensible si no es llegís sencera; sencera, doncs, la dono, sota el títol únic de Cartes a Màrius Torres. Ell n’era en definitiva el centre, ell ens lligava tots entorn seu i fins gosaria a dir que, en certa manera, escriure a la Mercè era com escriure a en Màrius.

Si es compulsen amb les seves, que al seu torn, com ja he dit, no són tampoc totes les que m’escriví a l’exili, es nota que també n’ha de faltar alguna; l’estrany seria el contrari ja que res de tan fàcil com que una carta s’extraviï quan, com passava en aquells anys amb les dels exiliats, circula de mà en mà entre un cert nombre de persones relativament escampades.

Per publicar-les hi suprimeixo el que no tindria interès, sobretot aquella mena de coses, sempre les mateixes o molt semblants, que solen trobar-se al començ o al final, i restitueixo al català les escrites aparentment en francès, que són totes les de l’exili. El 1948 les vaig rellegir amb l’emoció de tot allò que m’evocaven; en aquell moment només en feia nou de l’acabament de la guerra i com que tenia encara ben presents molts detalls que havia callat per motius diversos (la censura de guerra com és ara) els vaig anotar al peu de les cartes corresponents preveient que amb el temps se m’esborrarien de la memòria. El lector trobarà aquests Afegits entre claudàtors i en lletra distinta, de manera que no es puguin prestar a cap confusió. Crec que ajuden a un altre aspecte de l’interès que puguin oferir avui aquestes cartes esgrogueïdes pel temps, en tant que contribució al coneixement d’un ambient i d’uns esdeveniments que la llunyania ja ens fa mirar com a històrics.

Potser alguns s’estranyaran que les publiqui; d’altres, al contrari, em retrauran que no ho hagi fet fins ara. Només sabria respondre a aquells que són ben lliures de no llegir-les si no els interessen; a aquests, i amb tota cordialitat, que no hauria gosat fer-ho en vida d’aquella a qui van dirigides tantes d’elles. La seva mort, el dia 5 d’aquest maig passat, prop de trenta-quatre anys després de la d’en Màrius a qui servà una fidelitat tan exemplar, treu a la publicació d’aquesta correspondència allò que hauria pogut tenir d’indiscreció barroera mentre ella vivia.

Si amb la seva publicació, i amb la modèstia que em pertoca, ajudo una mica més a fer conèixer la vida del meu gran amic al mateix temps que alguns aspectes de la tragèdia més incoherent que hem hagut de viure els catalans en tota la nostra infortunada història, cregueu que ja em donaré per ben pagat del risc que assumeixo publicant-les. 

Després de les Cartes publico, com veurà el lector, una nova edició del Viatge d’un moribund, cosa que pot fer estrany si no s’explica. La primera, apareguda fa quasi un quart de segle, es trobava exhaurida; calia procedir, doncs, a la segona, però havent-me decidit entretant a la d’aquestes Cartes m’ha semblat que era precisament a continuació d’elles el lloc més adequat. Els meus versos i els seus formaven part, en efecte, de la nostra correspondència habitual i durant molt de temps (per a ell fins després de la seva mort) no tingueren gaire més difusió que aquesta; molts d’ells foren, doncs, en un cert sentit, altres tantes Cartes a Màrius Torres mentre ell visqué. D’altra banda a les Cartes s’hi fa sovint referència i per això —i per altres raons— les completen.

 

Joan Sales
Siurana, 19 de juliol de 1976

————————————————————————————

Llegiu també la presentació a aquesta edició de les Cartes a Màrius Torres.