Arxiu de la categoria: General

A Mercè Figueres, 14 V 1936 (3)

Publicat el per
Respon

3

Barcelona, 14 de maig de 1936

Estimada amiga:

M’heu escrit l’elogi de l’amistat i no calia; el millor elogi en sou vós. Em fa l’efecte com si ja us conegués de fa molts anys, essent així que hi ha persones amb qui em faig des de qui sap quan i és com si no en sabés res o a penes. Em parleu del vostre fons de melangia i de pessimisme, vós, que teniu la sort de ser creient; si mai haguéssiu passat la pitjor de les desgràcies, que és l’ateisme, i haguéssiu llegit com si el descobríssiu de nou aquest petit llibre que és l’evangeli ¡quina impressió us hauria fet! Jesús ens hi fa a les ovelles esgarriades unes prometences tan engrescadores; cap desig noble no deixarà de realitzar-se. I ¿què sabem dels nostres destins si no som déus? Fa deu anys, jo volia ser frare; en fa sis, era del Partit Comunista Català. Vet aquí que amb la proclamació de la república va deixar de ser clandestí i ja no tenia gràcia, però ¿qui sap on havien volat entretant les meves ganes de fer-me frare? Ara exerceixo de pare de família i trobo que és una cosa que no està gens malament si bé en definitiva no ho crec pas obligatori i no oblido mai que «otros más brutos que yo lo han sido».

La vostra malaltia, d’altra banda, és passatgera, temps a venir no serà més que un record esborradís com ho és per a mi la temporada que em vaig sentir temptat de fer-me frare. Era quan vivia a Lleida; al convent de la Mercè hi havia un novici de la meva edat, per cert aragonès i que es deia Liborio; ens havia lligat una amistat d’adolescència, d’aquelles que s’esfumen tan fàcilment com es lliguen. Tot això ara em fa somriure, em sembla tan remot. Com m’ho sembla també el Partit Comunista Català i tanmateix quan n’era em feia l’efecte que faríem trontollar el món; ara no us sabria pas dir on em sentiria més desplaçat. Mal per mal (i permeteu-me que us ho digui en vers)

en el meu esperit, en el fons clerical,
sempre hi ha un no-sé-què de Ritu i de Misteri;
jansenista potser i no gaire com cal,
sempre, sempre m’ha atret aquell suau imperi

dels vells racons ungits de molsa monacal
i els llibres plens de pau, ai las, i de senderi
on troba el cor cansat tot el que pot haver-hi
d’auster i reposant, de sòlid i moral.

El Somni, l’Aventura, l’Engany i la Follia
vindrien a torbar sovint l’ànima mia;
jo fóra inexpugnable sols que pogués tenir

una ermita allà lluny i un xiprer malencònic,
una sotana usada, un Kempis en llatí
i un polsim de rapé per al meu nas canònic

A Mercè Figueres, 8 V 1936 (2)

Publicat el per
Respon

2

Barcelona, 8 de maig de 1936

 

Estimada amiga Mercè:

¿Què pensareu d’un home que us escriu una altra carta abans d’haver rebut resposta a la primera? Heu de saber que d’ençà que ens vam veure no he sabut res més de vós; la vostra germana Esperança, amb qui em trobo, com prou sabeu, cada dia a l’oficina d’ensenyament de català, no em diu més que «bon dia» i «adéu-siau». Després d’haver-me dut a veure-us a vós i a la Dolors em comentava: «Ens deveu tenir a totes tres germanes per tres esbojarrades». És una de les poques coses que s’ha dignat dir-me en els quatre anys que fa que la conec, de manera que més que no pas per una esbojarrada la tinc per una de les més autèntiques lleones que hagin criat mai els deserts de Numídia.

A part d’això, vet aquí que avui hi ha grans notícies a comunicar-vos: la meva filla ja va a col·legi i es dóna tanta importància que no s’hi pot tenir tractes. Pel que fa a l’oficina d’Ensenyament de Català per Correspondència de la Generalitat de Catalunya, també hi passen fets de la més alta transcendència: hem dut a terme l’enquesta número 6. Havíem fet una llista de mots: esfinx, Sòfocles, simitarra, rossinyol, nàiade, canyella, abnegació, Assurbanipal, roser de bardissa, mastodont, Botticelli, cafè amb llet, ectoplasma, pluralitat, dièresi, i al costat de cada un calia posar el nom del col·lega que el mot us suggeria. Cada un ignorava què escrivien els altres; doncs bé, a desgrat que entre tots som una dotzena llarga comptant-hi professors i administratius, les respostes han estat coincidents: a la vostra germana Esperança li ha tocat el roser de bardissa i a mi ¿és que caldria dir-ho? l’ectoplasma.

A Mercè Figueres, 28 II 1936 (1)

Publicat el per
Respon

1

Barcelona, 28 de febrer de 1936

Distingida amiga:

El gust i l’honor han estat meus; no podeu imaginar amb quina simpatia he llegit la vostra carta. És la primera vegada a la vida que en rebo d’una persona que no conec i tot seguit m’ha guanyat el cor amb les seves faltes d’ortografia; sempre he cregut que l’únic defecte de la vostra germana era no fer-ne. Les faltes d’ortografia, artísticament escampades al llarg d’una carta, li comuniquen un no-sé-què d’humà i de convincent, però ja que em demaneu d’intercanviar-ne essent així que no ens coneixem com qui diu de res, us vull advertir amb tota lleialtat que tinc el vici d’escriure’n d’inacabables. Una amistat per correspondència presenta l’avantatge de poder-vos imaginar el vostre corresponsal com més us agradi; em dieu que us imagini de pèl roig i obeeixo. Us imagino, doncs, de pèl roig. Imagineu-me al vostre torn, us ho prego, com un monstre:

 

La boca, les orelles, els ulls i el nas, enormes;
enfonsades les galtes, fugitiu el mentó.
La silueta dubta entre tigre i moltó;
la Natura el té al nombre dels seus fills més deformes.

Pinteu això d’un groc de sofre, antic color
de l’horror, i vestiu-me’l com un Llàtzer de Tormes
amb robes malgirbades i d’impossibles formes;
doneu-li aquella veu fosca del vell Caró.

És la mòmia vivent, l’horripilant fantasma,
el pare dels terrors glaçats i de l’espasme,
nascut sota el senyal fatídic de Saturn.

Quan no el veuen adopta les més absurdes poses
i sota el seu esguard de gran ocell nocturn
com colpides d’un mal sobtat moren les roses.1

 

D’aquesta manera, quan ens presentin pensareu que «no n’hi havia per tant» i que «sempre hi ha un pitjor». Fetes doncs les nostres respectives descripcions m’entra aquest dubte: ¿de què parlarem a les nostres cartes? ¿De bandolers i pirates, de castells i fantasmes, de lírica, de gastronomia, d’economia política, de paleontologia o de metafísica? A mi el que em tira més són les vides de sants, potser per reacció després d’haver-me empassat el Capital de Marx que és una indescriptible lata; també sóc pare de família, cosa que m’omple de legítima satisfacció però sense fer-me sentir superior als que no en són; em mereixen, ben al contrari, tots els respectes —i majorment tractant- se, com és el cas, «d’une jeune fille». Hi ha, en efecte, qui troba que a les «jeunes filles» no els està bé de ser-ho.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. La data de l’original (27 gener 1936) no coincideix amb la de l’edició (28 febrer 1936), i no deixa de ser interessant de saber què degué portar a aquest canvi de dates. D’altra banda, les correccions, no pas menors, observables entre l’original i la versió definitiva parlen d’una revisió, de la qual ignorem la data. [↩]