Arxiu de l'autor: t

A Màrius Torres, 3 IV 1937 (57)

Publicat el per
Respon

 

57

Xàtiva, dissabte 3 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

L’anada a Pina d’Ebre s’ha ajornat i de moment continuem a Xàtiva si bé ja per pocs dies.

Els «companys tècnics» els aprofitem per nedar en un assut que hi ha en el terme d’un llogaret deliciós, no gaire lluny de Xàtiva. En aquest paradís terrenal, a entrada de primavera l’aigua ja és tèbia com a l’estiu; tot al volt de l’assut unes esponeroses murtreres embalsamen l’aire i ja sentim l’oriol que canta amagat entre les fulles noves de les figueres més altes. Hauríem volgut pescar barbs i madrilles1 per fer-los a la brasa com el nostre pare Adam, de qui imitem la indumentària; només ens manca Eva perquè la il.lusió del paradís sigui completa. Tant les rosses com les morenes ens van fer saber en efecte que si els costums de Xàtiva les autoritzen a freqüentar el cafè o a sortir a voltar pel terme soles o amb nosaltres, en canvi seria mal vist que vinguessin a nedar a l’assut; no pas pel fet de nedar, entenguem-nos, sinó pel de ferho amb nosaltres. Soles podrien nedar-hi tant com volguessin. Pel que fa als barbs i les madrilles, semblava que es divertissin esmunyint-se després d’arrencar l’esquer dels nostres hams. Se’ns van estar rifant fins que a un de la colla se li acudí una idea: tirar-los una granada de mà. Idea reprovable, tant perquè és contrària a totes les lleis de pesca com perquè pressuposa malgastar municions que Catalunya ens ha confiat perquè les utilitzéssim contra els feixistes i no pas contra els barbs i les madrilles; el cas és que pescats d’aquesta manera i amb força allioli per matar el gust de fang ens han semblat deliciosos després d’un bany prolongat que ens havia obert la gana.

Val a dir que en matèria de menjar i de beure també Xàtiva és el paradís; no s’hi coneix per res la guerra. Un dels costums de la ciutat és voltar pastisseries; n’hi ha diverses i totes proveïdíssimes dels pastissos més variats i exquisits, molts d’ells especialitat de la comarca. Es mengen a la pastisseria mateix, a peu dret, tot fent conversa. Això a les tardes. Als matins les «llauraores» de la rodalia duen a vendre a la ciutat uns formatgets tendres —un entremig entre formatge i mató— que s’han de menjar acabats de fer i amb sucre o sense segons el gust de cada u; de totes dues maneres són «boccato di cardinale» ¿qui sap si el papa Borja ja se n’havia llepat els dits?

Els teus comentaris sobre el meu poema d’Amarint: la primera part satisfà massa el meu amor propi perquè no sigui ridícul que te’n parli; la segona em sembla justa. Les teves censures m’han fet concebre un ferm propòsit d’esmena. He rellegit els meus versos a la claror de la teva crítica i veig que caldria suprimir-ne molts; ho faré algun dia. ¿I per què no suprimir-los tots? Qui sap si no fóra una idea assenyada.

Ja t’escriuré des de Pina d’Ebre. M’oblidava de dir-te que des del 15 de març hem estat ascendits a tinents tots els alferes de la meva promoció.

 

Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
  1. MADRILLA f. Peix de l’espècie Squalius leuciscus, de cos llarguer i cilíndric, de color argentat i les aletes gairebé blanques, que habita en els rius catalans, especialment en el Segre, l’Ebre i el Xúquer; cast. boga, madrilla. «Baix el pont de Cullera | hi ha una madrilla; | ves espai, no et mossegue | la pantorrilla» (cançó pop. val.). Preneu tres o quatre pexets de aquests que dien madrilles e’s crien en los rius e són pintadets, Anim. caçar 87.
    Fon.: maðɾíʎɛ (Ribera del Segre, Sueca); maðɾíʎa (Tortosa, Val.). Diccionari Català – Valencià – Balear [↩]

A Mercè Figueres, 29 III 1937 (55)

Publicat el per
Respon

55

Xàtiva, dilluns 29 de març de 1937

Estimada Mercè:

Fixa’t que cal escriure «perseverar» amb s, ja que amb c voldria dir un camp sembrat de perceves. Pel que fa a les coses més boniques que pensem, és trist però no les sabrem dir mai; com les coses més boniques que sentim no les sabrem mai pensar. Això ens ha de dur a l’esperança d’una altra vida, on serem transparents.

Veig que també em fas l’elogi del silenci com en Màrius i la Nuri però per part teva resulta molt més desinteressat. Jo callo i t’escolto perquè em sembla que callant és com s’expressa millor l’amor al silenci i també perquè em sembla que, essent com sóc més aviat silenciós, l’elogi del silenci en boca meva seria, al contrari, interessat o ho semblaria. Ets deliciosa quan confesses després de fer-me l’elogi del silenci: «Jo no he callat quasi mai».

Callant és com les persones decents es diuen les coses més importants i això per una causa que no falla: les coses més importants no són decents i no es poden dir. Pel que a mi respecta, he estat pensant quines són les raons dels meus freqüents silencis i només trobo aquestes:

Callo perquè no sé què dir.
O per por que no em comprenguin.
O bé que em comprenguin massa.
Perquè diria renecs.
Perquè em distrec i m’imagino estar sol.
Per no interrompre algú que parla bé.
Perquè no m’agrada parlar amb algú que parla malament.
Perquè em dóna la gana.

En Màrius m’acaba d’escriure que ell és «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Treu-li del cap una idea tan absurda; ¡un salvatge, vet aquí el que és!

L’altre dia vaig pensar molt en tu. I en la Nuri i l’Esperança i totes les noies que conec o he conegut al llarg de la vida. Jo ja sabia que a la «columna Durruti» hi havia «milicianes» però no les havia vistes mai; Madrid és molt gran i elles tenien la seva caserna molt lluny de la dels homes. Aquí, en canvi, la tenen al costat. L’altre dia, doncs, havia d’entrar a la caserna dels homes per qüestions del servei i em vaig equivocar de porta; era encara molt de matí i em vaig trobar en una mena de gran magatzem molt fosc on s’endevinaven tot de jaços per terra. D’un dels primers jaços es mig alçà una forma humana per demanar-me «què buscava». Era una noia, una «miliciana». Només hi vaig parlar uns moments, just per excusar-me tot avergonyit abans de retirar-me; però em sembla que mai de la vida no oblidaré la seva cara. Era flaca i molt pàl·lida, com si no li hagués tocat mai la claror del sol; sota el seu vestit de «miliciana» s’endevinava un cos pobre, sense formes de dona, i el que més impressionava era la mirada dels seus ulls grans i tristos ¡una mirada tan sense il·lusions! En deuen conservar una, és clar, sinó no es comprendria: la de la Divina Acràcia, el perdut Edèn que recobrarem gràcies a la revolució proletària. Una il·lusió tan demencial no pot ser que ompli; i una idea abstracta, ni que fos justa, no pot substituir de cap manera les il·lusions naturals pròpies de la joventut. Aquella mirada era en efecte buida i cansada. Per l’aspecte no podia tenir gaire més de setze o disset anys però semblava de tornada de tota una llarga vida de desenganys i de misèries. Quina pena em va fer; no me la podia treure del cap. Em venien a la memòria aquells dies delirants del juliol passat quan les colles de «milicianes», vestides d’home i amb fusells, desfilaven per la Rambla amb aquelles pancartes: «Viva el amor libre». ¿Què sabeu d’elles tu, l’Esperança, la Nuri i totes les «nostres»? I jo ¿què en sé, què en sabré mai? Quantes vides que ens són fabulosament distants, incomprensibles; quants torrents d’innegable bona fe que no fan més que arrasar-ho tot. A la «columna» s’és molt primmirat amb elles i és molt mal vist que els «milicians» les vagin a veure o fins i tot que hi parlin accidentalment; hi ha una separació de sexes tan estricta com als col·legis religiosos. Elles nomenen per votació les companyes que han de manar-les; els «tècnics» no hi intervenim gens, naturalment ¡no ens faltaria sinó aquesta! D’altra banda no se les veu mai per Xàtiva; no surten o a penes del magatzem que els fa de caserna, com si els fes por la llum del dia. El seu és un món a part —fa pensar en una termitera— i n’estan molt geloses o com si consideressin hostil el món dels altres.

Per la resta ens ha dit en Ricardo Sanz que ara, amb la militarització, s’acabarà «això de les milicianes». «Només ens feien nosa» ens ha explicat. Les tornaran a Barcelona i no se’n parlarà més; ja era hora. ¿Què hi feien, pobres noies, a la guerra?

 

A Màrius Torres, 23 III 1937 (54)

Publicat el per
Respon

54

Xàtiva, dimarts 23 de març de 1937

Estimat Màrius:

El teu epigrama del xiprer m’ha fet molt feliç i el transcriuré a la Nuri però els teus poemes sobrerealistes em semblen de mala llei; per arribar a ser un bon sobrerealista cal haver llegit abans el  Criterio de Balmes i allò altre d’en Sardà i Salvany, El liberalismo es pecado. Per altra banda Goethe s’hauria indignat que escrivissis versos tenint mal de queixal, ell que sempre recomanava de fer-ho només quan s’està eufòric. El que a mi em sembla interessant del sobrerealisme és la pintura i més exactament Salvador Dalí; potser de tot l’enrenou sobrerealista només quedarà ell. Ell és, per més esquírria que li tinguis, un gran pintor; jo el posaria entre els més grans que han donat al món les terres catalanes, al costat del Ribera per exemple. La poesia sobrerealista, en canvi, em deixa profundament escèptic; em fa l’efecte d’una màquina de fer versos (també me’l fa Góngora). Un cop agafat el tarannà se’n poden escriure a raig fet sense matar-s’hi, com si un arrossegués l’altre; me’n poso a escriure a continuació perquè ho vegis:

Jo enorme i cínic com un mamut imponent
em nodria de pedres de sal i de calç viva
per espai de mil anys com una fugitiva
o com un verm pelut per on passa la gent
i mentre tu t’obries com un molí de vent
tot xerricant les teves aspes a l’altra riba
entre tu i jo es movia l’ombra d’un gran serpent;
o fariseu, tu ho saps, i tu també, o escriba,
qui és Laocoont i d’on li bufa el vent.

Se’n podrien escriure així ad infinitum; només es tracta de posar-s’hi. És com un truc, que un cop descobert resulta inexhaurible; sospito que el famós gongorisme es basava en un automatisme semblant, reforçat per l’abundor de frases fetes i de mots buits i altisonants del castellà; de Madrid vaig dur unes obres completes de Góngora (bé ­l’havia de llegir ja que era a Madrid), les obro doncs a l’atzar i copio:

Los árboles que el bosque habían fingido,
umbroso coliseo ya formando,
despejan el ejido,
olímpica palestra
de valientes desnudos labradores.
Llegó la desposada apenas, cuando
feroz ardiente muestra
hicieron dos robustos labradores
de sus músculos, menos defendidos
del blanco lino que del vello oscuro.
Abrazáronse pues los dos, y luego
—humo anhelando el que no suda fuego—
de recíprocos nudos impedidos
cual duros olmos de implicantes vides,
yedra el uno es tenaz del otro muro…

Fa tot l’efecte que un cop agafada la sonsònia es podria continuar fins al dia del Judici.

El teu sonet de la música queda molt millor tal com l’has deixat. He escrit un Retorn a la pàtria però no m’agrada gaire:

He fet el meu retorn a la casa pairal.
Sento la voluptat d’un viatger malalt
quan s’ajeu en el llit dels avis i retroba
tots els somnis antics al sostre de l’alcova.

Ànima insaciable, delicada i feroç,
respira aquest perfum de fruites i de flors
mentre cauen les hores, lentes roses de plata
que esfullen les campanes de la Col·legiata.

Jo bec ara el meu vi com els vells vagabunds
que tenen aquells ulls famolencs i profunds:
tu, Pàtria, l’has piat i és per tu que a la gerra
bromereja la sang mística de la terra.

Ara, doncs, sobre el front dels teus fills fes volar
l’ocell meravellós de l’ahir i del demà
i prepara, Judith, pel dia de la festa
com un fruit monstruós la gegantina testa.