Arxiu de l'autor: t

A Màrius Torres, 4 VII 1937 (83)

Publicat el per
2

83

Esterqüel, diumenge 4 de juliol de 1937

Estimat Màrius:

El quart batalló es va traslladar abans-d’ahir a Esterqüel, un poble de mil ànimes amb un rierol voltat de xops i vimeneres. Ja te’l descriuré un altre dia. Em demanes més detalls sobre el teu germà. Em va atendre amb molta cordialitat tot i que no ens coneixíem. Em semblà un xicot magnífic, ple de vitalitat i amb un caràcter exprés per fer-se simpàtic a la tropa: bon causeur, fins i tot amb una punta de demagog (potser indispensable donades les circumstàncies) i amb una d’aquestes intel·ligències tan alertes i capaces de retenir els mínims detalls de les persones i de les coses. És molt diferent de tu; no l’hauria pas reconegut com a germà teu, ni per l’aspecte físic ni pel caràcter. M’acaba d’escriure sobre això del Cos Jurídic Militar i farà igual que jo: demanar que no el treguin de la infanteria.

M’haureu de perdonar, tu ila Mercè, això que «el franqueo corre a cargo del destinatario»; és que ens tornem a trobar sense timbres de correu.

A Màrius Torres, 30 VI 1937 (82)

Publicat el per
Respon

82

Calanda, dimecres 30 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Cada matí em desperta el toc de diana; en aquesta divisió militaritzada es fan tots els tocs reglamentaris i no et sabria explicar l’alegria que em donen recordant-me que ja no sóc entre els «durrutis». Ja fa alguns dies, no recordo exactament quants, que visc a Calanda; la Mercè ja et devia deixar llegir la meva carta. Com que el batalló és en vies d’organització, no m’han designat encara companyia i passo les hores en un oci perpetu, cosa que no deixa d’enervar-me. Procuro distreure’m nedant al Guadalop o enfilant-me pels cingles a tafanejar els caus de les guineus; de dia, si saps atansar-t’hi sense fer soroll, n’arribes a sorprendre alguna dormint. N’hi ha moltes a la comarca, com també corbs. També m’entretinc garlant amb els indígenes, que són greus, reposats, austers, silenciosos i hospitalaris. El seu parlar és empedrat de mots catalans o d’arrel catalana: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec), impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner).

Una sola cosa ha vingut a torbar la meva tranquil·litat profunda: una ordre del ministeri de Defensa en virtut de la qual els comandants de batalló han de donar compte de tots els llicenciats en Dret que serveixin com a oficials a les seves ordres. El nostre comandant, que es diu Domínguez i és una bellíssima persona, procedent de l’antic Exèrcit, ha donat compte de mi en compliment d’aquesta ordre. Jo ja ni em recordava que era llicenciat en Dret i no em fa cap il.lusió aquesta reorganització del Cos Jurídic Militar. Em sabria molt de greu deixar la infanteria ara que m’hi trobo tan a gust i suposo que al teu germà li passarà igual que a mi. Jo, a més, tindria una cruel decepció si em passessin ara al Cos Jurídic i ho comprendràs fàcilment: encara no he pres part a cap combat en tot el que va de guerra. A Madrid hi havia combats però no vaig ser a les trinxeres, a Monte Oscuro i Farlete era a les trinxeres però no hi havia combats. Si ara en nom de la disciplina militar m’envien (com em van enviar a la «columna Durruti») al Cos Jurídic de l’Exèrcit de l’Est, em sentiré profundament defraudat ¡em sentiré exactament «verge i màrtir»!

 

 

A Mercè Figueres, 21 VI 1937 (81)

Publicat el per
Respon

81

Calanda, dilluns 21 de juny de 1937, a la nit

Estimada Mercè:

De moment sóc en unes golfes que abans servien de corral de conills; n’han tret els conills per instal·lar-m’hi a mi. Aquesta bona gent del país ens estima molt; la 30 divisió representa als seus ulls la garantia contra el «comitè» anarquista. Dies enrera corregué per Calanda el rumor que el nostre batalló se n’anava; van volar a veure el comandant per suplicar-li que no els abandonéssim, creguts, en la seva «sancta simplicitas», que això depenia del «bon plaisir» del comandant. Els aterroritzava la perspectiva de tornar a caure sota el poder dels anarquistes locals.

Tot plegat et farà comprendre que tinguin tantes atencions amb nosaltres. No volen tornar de cap manera al règim de gran propietat anterior a la revolució; els amos, segons expliquen, els explotaven i tractaven sense consideracions però encara els repugna més la col·lectivització que els anarquistes volien imposar per la força bruta. Voldrien, en una paraula, un règim de petita propietat com el que de fa segles tenim a Catalunya.

El terme de Calanda, en el cor d’un desert que duu el seu nom, és com un gran oasi, molt ric; té sobretot grans olivars. Aquest capaltard m’hi passejava i m’he assegut sota una olivera; m’hi estava tan quiet que els corbs es posaven a terra al meu voltant, a quatre passes, sense cap por. N’hi ha a centenars. Cap a la banda de migdia el ter­reny fa un tall fondo i estret per on corre el rierol, que duu prou aigua per nodrir un bé de Déu d’horts amb tota mena de fruiters. En altres partides del terme hi ha vi­nyes, que fan un vi acceptable per bé que dolç i pastós. El terme és pla, tancat a migdia per unes muntanyes baixes, ermes i rocoses. El poble passa de cinc mil ànimes; el «comitè» va restar-ne dues-centes. Ara aquests horrors han passat a la història; la guarnició catalana inspira un terror salutífer als caníbals. Per això la gent del poble ens mira amb un respecte gairebé supersticiós.

Em ve tant de nou aquest ambient de simpatia popular després de cinc mesos de llegir en els ulls dels desconeguts la malfiança que inspirava la meva gorra de «durruti»… Els calandins asseguren que les calandines són més maques que les noies dels altres pobles de la comarca; jo, la veritat, trobo que tota comparació és odiosa però per la resta ¿què tindria a objectar-hi?