Arxiu de l'autor: t

A Màrius Torres, 22 XII 1937 (121)

Publicat el per
Respon

121

Santa Creu de Nogueres, dimecres 22 desembre 1937

Estimat Màrius:

Aquesta nit passada, quan ja érem al llit i dormíem, la banda del batalló ens ha despertat als acords d’una airosa «diana florida»; havia vingut expressament tota una colla, amb la banda, del Villar a Santa Creu per donar-nos una sorpresa.

Ens hem llevat renegant i amb al·lusions a les «bromes de mal gust» que sempre se li acuden al comandant Domínguez. Ells ja s’havien instal·lat als baixos de la casa com si en fossin els amos, els uns ballant de peus sobre la taula, els altres cantant o bevent-se’ns el xampany i el conyac que teníem tan gelosament guardats al rebost amb vistes a Nadal. Armaven entre tots ells, des de l’últim corneta fins al comandant, un terrabastall dels diables ¿cal precisar que qui n’armava més era el comandant en persona?

Era difícil d’arribar a entendre per què l’armaven; per fi hem comprès que acabava d’arribar a la comandància del batalló la notícia de la caiguda de Terol en poder de les forces de la República.

Ni cal que et digui que en saber-ho ens hem afegit a la gresca i que entre himnes, brindis i no vulguis saber què ens hem estat fins molt entrada la matinada, quan morts de son s’han decidit a entornar-se’n al Villar entre alarits de clarins i redoble de tambors.

Llavors, en el silenci recobrat de Santa Creu, m’ha vingut a la imaginació un altre dia, mig any enrera. Havia anat a Martín del Río per conèixer el teu germà; començava l’estiu. Els xops eren ben verds i les orenetes passaven i repassaven amb les seves xiscladisses; en Víctor em dugué a visitar els parapets. Des d’ells s’albirava el campanaret i les cases de Vivel, en poder de l’enemic. En això sentim que les campanes es posen a repicar i bandes de música, crits d’alegria, cançons, salves de canó. La mateixa idea ens vingué a tots dos sense dir-nos-ho: «celebren la caiguda de Bilbao». L’endemà en efecte ho sabíem pels diaris, que sempre ens arriben al front amb retard. Després d’una resistència desesperada que farà per sempre més la glòria dels nacionalistes bascos que la dirigien, Bilbao havia caigut en mans de l’enemic el primer dia de l’estiu; ara, el primer de l’hivern, els soldats catalans i valencians han entrat a Terol.

El nostre Nadal serà més alegre que el de l’any passat. Potser s’atansa per a la nostra pàtria, després de proves tan dures, una època de pau i de grandesa. Aquest Nadal farà un any de la meva promoció a alferes d’infanteria de l’Exèrcit de Catalunya; ara, ai las, oficialment de l’Est. Estic content que aquest primer aniversari s’escaigui en un moment com el de la presa de Terol. És indescriptible l’eufòria de la tropa, sobretot entre els voluntaris i l’oficialitat; només fa pena de pensar en tants i tants, nostres o seus, com hauran caigut damunt la neu durant els assalts. Una batalla a l’hivern és cruel; pobres herois anònims d’una causa terriblement confusa.

Resem per uns i altres.

La significació militar de la presa de Terol és força més considerable que la importància, més aviat escassa, d’aquesta ciutat en si mateixa; el mes de juny es va intentar assaltar Osca, després d’haver-la assetjada gràcies a la presa de Chimilla i Alerre; finalment les forces catalanes van haver d’alçar el setge amb moltíssimes baixes. Després de la caiguda de Belxit s’intentà així mateix encerclar Saragossa despenjant-se per sorpresa diverses de les nostres divisions des del nord i des de llevant en dues ofensives simultànies. També va ser un fracàs. Això, si no recordo malament, era ja per l’octubre. La d’ara és ja, doncs, la tercera ofensiva de gran envergadura que emprenen les nostres forces d’Aragó en mig any; ara coronada per l’èxit. Hi haurà contribuït moltíssim la presa de Belxit, que fou duríssima i eliminà una bossa enemiga que tenia immobilitzades moltes forces nostres. Perdona aquestes expansions militars; és l’alegria que me les dicta. Sé que la compartiràs des del teu llit de malalt.

Records afectuosos d’en Jorzapé, el comissari de «la metralla». És lleidatà i té vint anys ¿potser ja te n’he parlat altres vegades? Et coneix però tem que tu no te’n recordes. Diu que et digui que és «aquell que treballava a can Felicià Soler».

[Afegit el 1948: En els combats per la presa de Terol morí l’Enric Usall, però nosaltres havíem de trigar mesos a saber-ho.]

A Màrius Torres (de la Nuri, s/d) (120)

Publicat el per
2

120

(Carta de la Nuri)

Estimat Màrius:

Tinc la sensació de viure en una casa plena de follets que es dediquen a divertir-se a costa meva. Si poso la roba a eixugar al balcó el vent se me l’emporta, si la poso a la vora del foc se’m crema; si hi poso aigua a escalfar, se’m vessa i l’apaga; si la trec em cremo els dits. Les sopes se m’agafen, la llet se’m vessa, les cadires se’m trenquen quan m’hi assec; i la primera nit, no bé ens hi havíem ficat en Joan i jo el llit caigué desfet amb un estrèpit dels dimonis. En Joan sospita, ell sabrà amb quin fonament, que això del llit no ha estat pas obra dels follets sinó dels tinents solters; i com per reforçar la hipòtesi, després hem sabut que el mateix els passà al capità, al comandant i al metge. Tot plegat tindria escassa importància si no fos que fins i tot els cabirons del sostre em cauen de tant en tant a sobre ¿potser són temptacions del diable? Diu que a sant Antoni n’hi gastava de semblants.

Passem les hores asseguts vora la llar i mirant el foc, que no cansa mai. Vivim enmig d’una «república» amabilíssima; suposo que en Joan ja us haurà descrit a tu i a la Mercè aquesta «república de la pipa» en general i els seus components en particular. Si no ho ha fet, exigiu-li que ho faci; s’ho mereixen. Us desitjo un bon Nadal a tots dos; nosaltres el passarem de primera segons tots els indicis, sempre que la casa no es decideixi a caure.

 ————————

Amb una pausa a l’agost, el blog reprendrà aquestes “Cartes a Màrius Torres” el dia 2 de setembre.

 

A Màrius Torres, 21 XII 1937 (119)

Publicat el per
Respon

119

Santa Creu de Nogueres, dimarts, 21 desembre 1937

Estimat Màrius:

Al meu costat la Nuri gran també t’escriu. No gaire lluny de nosaltres la Nuri petita s’entreté, en el seu llit, fent dibuixos. Van arribar el dia 9 amb tota felicitat i per tant ja són dotze els dies que fa que són aquí. Sembla que els prova molt.

T’escrivim damunt una antiga taula de ballesta, de noguera, ni més ni menys que en el nostre estudi de Barcelona; la resta dels mobles que il·lustren la nostra habitació ja et són coneguts: són els mateixos que eren a l’oficina de la companyia de màquines d’acompanyament. Sobre el canterano, després de fregar-lo i refregar-lo fins a fer-li treure llustre, la meva dona ha posat els morters i les xocolateres d’aram i sobre la taula dos canelobres també d’aram i dos de ceràmica i una llàntia que sospito si no és la d’Aladí. Totes aquestes lluminàries s’encenen els vespres i fan d’allò més bonic.

El dormitori, molt espaiós i amb les parets emblanquinades de nou, té un balcó que dóna sobre el riu; llàstima només que al balcó li faltin els vidres, que no hem pogut substituir perquè en el poble no n’hem trobat ni un: a la majoria de cases no n’hi havia i els pocs que hi havia estan fets a miques pels bombardeigs.

Enllà del riu hi ha una línia de muntanyoles; al fons i a la dreta, o sigui cap al sud-oest, els grans penyals del Cucalón, on amb els prismàtics podem veure les avançades enemigues. No cal témer res: entre ells i nosaltres s’estén una ampla «terra de ningú», una vall enclotada amb diversos pobles abandonats. Abans de la vinguda de les dones i criatures, em vaig arribar a un d’aquells pobles amb el sergent i l’escrivent, tots a bord del xarret, a la busca i captura de mobles i atuells que ens poguessin ser d’utilitat; hi havia una patrulla enemiga que feia el mateix que nosaltres. El cas ja s’ha donat altres vegades però no passa res: ells i nosaltres fem com que no ens veiem, ells escorcollen un extrem del poble i nosaltres l’altre. De vegades arribo a sospitar si aquesta guerra no acabarà amb l’entesa dels dos fronts contra les dues reraguardes ¿com no ens estimaríem si tots som igualment soldats i les passem igual de negres quan ve l’hora de la batalla? Els cafres i els caníbals no són pas als fronts sinó a les reraguardes; a la nostra i a la seva.

Res no fóra, per cert, tan fàcil com passar-se d’un exèrcit a l’altre a través de la «terra de ningú» però la veritat és que no ho fa cap soldat, ni nostre ni seu, d’ençà que els fronts van quedar estabilitzats i que en una banda i altra es procedí a cridar les lleves forçoses. Quan jo servia a la columna Durruti encara se’ns passaven de vegades legionaris del Terç, però no pas per motius ideològics sinó perquè eren catalans. Són els darrers soldats enemics que recordo que ho hagin fet. Estabilitzats els fronts, la guerra ha pres un caràcter més i més «territorial»; a cada «zona» els soldats s’incorporen a files a mesura que els criden i no els ve ni remotament al magí que puguin deixar de fer-ho ni molt menys passar-se a la «zona» contrària. A la Nuri i a mi ens agradaria molt per cert que ens ho expliqués «en Borrell marxista» si és que encara existeix, ell que s’havia empollat tan a fons l’Anti-Dühring i la crítica del programa de Gotha i feia una «cara de marxista» que esgarrifava: ¿és que, en aquesta guerra dels «proletaris» contra els «burgesos», quan el nostre govern mobilitza una lleva especifica que només vol aquells? Suposo que, viceversa, no els deu pas excloure la Junta de Burgos; els «proletaris» s’incorporen a l’exèrcit franquista tan disciplinadament o més que al nostre, vet aquí la «lluita de classes» que ens hauria d’explicar «en Borrell marxista» a la claror del «materialisme dialèctic» i amb les pertinents tirades de la crítica del programa de Gotha i de l’Anti-Dühring.

Dies enrera un gruix de tres o quatre pams de neu ho cobria tot; ara ja s’ha fos i només en queden clapes entre els coscolls. Com que la Nuri ja t’escriu, no et dono detalls del seu viatge; suposo que te’ls dirà ella.

Els teus comentaris sobre l’occitanisme em semblen un model de seny; prou feina tenim en efecte a unir els països catalans. He quedat meravellat que te les haguessis empreses amb la lectura de Corneille i que ja fossis al tercer acte de Cinna; ets un lector a prova de bomba. M’agrada això que em dius, que sota els efectes de la lectura de Corneille t’està venint la idea d’escriure una tragèdia sobre Martí el Jove.