Arxiu per a agost 2008

3 d’agost de 1918

diumenge 3 agost 2008

L’estiueig al Canadell és crepuscular –familiar. És un barri de Calella. Hi ha una platja feta per una riera, com totes les platges, emmarcada per unes casetes amb un jardinet al davant tancat per una reixa. Semblen un dibuix de criatura. Aquestes cases són posseïdes per algunes famílies de Palafrugell, benestants. Tothom s’hi coneix. El carro amb tenda de Josepet Batlle va amunt i avall amb els cistells de la compra i els seients. Tarifa, trajecte més llarg, 0’25. Mossèn Narcís, que és fill de Calonge –Narcís Mollar, Prev.–, és el rector de la petita parròquia. És un bon home. Porta un bastó de ganxo. Sembla un petit propietari rural sense ambicions, evaporat. Fa visites a les famílies. Hom el fa seure sota l’ombreta que fan les acàcies de bola dels jardinets. És un senyor d’edat, artrític, de moviments lents, callat. Si seu en un balancí, es manté rígid, sense deixar caure l’espatlla sobre el respatller, vertical com un màrtir. Parla de manera torturada i és d’una admirable puerilitat d’esperit. Aquesta tendència de Calonge a produir capellans i anarquistes! Diu, primer, unes frases de salutació i pregunta per la família. Després, fa unes consideracions sobre la immoralitat a les platges i la marxa diabòlica que el món ha emprès i que conduirà fatalment a la catàstrofe. Després calla i adopta un posat com qui vetlla un malalt. Després, quan l’ha ben vetllat, s’acomiada i amb el seu bastó de virolla emprèn el retorn a la rectoria, ara un pas, ara un altre.

És un estiueig monòton. Al matí, les senyoretes van a la pineda del senyor Ferriol a fer tachado o crochet. A les dotze, les persones serioses prenen el bany d’entrar i sortir. El contacte de l’aigua de mar a les cuixes del sexe femení fa exhalar a aquestes persones uns xiscles com els de la degollació dels Sants Innocents. A la tarda, hom fa una sortida o altra, a berenar. A entrada de fosc, quan toca la campaneta, hom va a l’església a dir el rosari. Al vespre, en els jardinets reixats, sota els llums de carbur, es fan dues o tres tertúlies més aviat ensopides. Si per atzar passa un piano de maneta, hom el lloga per fer «una mica de ball». La joventut es diverteix. Els joves i les senyoretes ballen a la zona il·luminada; les minyones i els pescadors, a la part fosca i negra. Els becs de gas cremen melangiosament. Les petites flames es van afuant i esgrogueint. Quan la llum s’acaba hi ha el recurs d’anar a dormir –que no falla mai..

2 d’agost de 1918

dissabte 2 agost 2008

Fa el temps d’estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Débussy: Prelude à l'après-midi d'un fauneUna de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per a estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el remat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú, arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues –com una forma incerta flotant en el mar. La costa de Garbí –els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes– se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…

Els tres pins, al Canadell. Calella de Palafrugell, c. 1918. Autor desconegut. Fundació Josep Pla, (col. Josep Vergés)

Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat –i el dibuix és més fred, estàtic.