Fa el temps d’estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.
Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per a estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el remat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú, arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues 
–com una forma incerta flotant en el mar. La costa de Garbí –els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes– se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…
Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat –i el dibuix és més fred, estàtic.
Per als insomnes recalcitrants aquesta entrada ens pot enverinar d’enveja. Becaines de dues hores, màquines del temps gratuïtes, qui us pogués dormir!
És curiós que la migdiada hagi estat el plaer sensual amb el que us rexinxoleu amb més reluctància. Amb quin minuciós barroquisme us hi recreeu! quasi sembleu Góngora, si no fos pel vostre gust per jugar a metges (somàtic, biològica, desfibra…), i en algun moment, fins i tot un pelet cursi —això de les “vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen”, resumit, gairebé podria ser el nom d’un esbart dansaire, amb tots els meus respectes per a aquestes institucions— a on a mi em sembla que us acosteu perillosament a l’estil dels jocs florals que tant nerviós us posen, eh, mestre.
En tot cas, aquest matí de dissabte d’agost ja m’està bé trobar-me amb un Pla positiu, que canta les excel·lències de la vida senzilla, tot i que amb els seus recursos més mil·limetrics i refistolats. Ah! i la foto de vós amb banyador és de les que et fan trencar la punta del llapis. Molt bona.
Bon dissabte a tothom.
Ep! no voldria que se’m malinterpretés amb allò de les “vaporoses…”. Sí, ho segueixo trobant cursi però també perfecte: ho llegeixes i t’hi trobes, ho veus dins el teu cap. És la combinació de les paraules que, a més de l’efecte descriptiu tant efectiu, em fa venir un no se qué de tieta bleda donant-me una galeteta embafadora. Això és tot.
Josep, que bé que ho descrius. Aquesta fresca quan arriba el final de la becaina. Però ara compte, que amb el canvi climàtic, res de fresca fins ben caigut el Sol rera els turons. Haurem de buscar panxes més grosses.
Avui podríem posar-hi, per acompanyar aquest text de Pla, una mica de música:
PRELUDI A LA MIGDIADA D’UN FAUNE de Claude Debussy.
Sense ignorar altres comentaris, la idea d’enllaçar amb Débussy és encertadíssima. Gràcies, Antoni.
Clicant la barca sentireu una versió una mica pobra (mid), però real del Preludi.
Gràcies, Ramon, per afegir a la primera foto la versió de la peça de Debussy.
Molt bona l’entrada a l’altra foto del camí de ronda i tal com diu en Florenci, la foto amb banyador de Josep Pla al Canadell no té preu!
Dius que “com diu en Florenci, la foto amb banyador de Josep Pla al Canadell no té preu!”
I tant, que no en té: sobretot per als que n’havíem dut d’aquesta mena, que no sé si eren de llana o de què, però picaven de mala manera, la sorra s’hi enganxava… El record potser és de quan jo tenia cinc anys, però es veu que en això l’evolució de la moda havia estat poca.
Sí, sí, això de la migdiada és un dels millors plaers. Tot i què, aquí i ara, a la zona sud de Rubí (Vallès Occidental) difícilment podríeu fer-la a l’aire lliure, sense ser clivellat per les maleïdes femelles del mosquit Tigre!..
Moltes gràcies, Montse, per les referències literàries. És el que té açò de la interactivitat, podem dialogar més enllà de la coincidència d’espai i temps.
Precisament, sóc també un gran admirador de la prosa de Josep PIera. Escriu amb les paraules de casa una prosa senzilla i entenedora, sensual i lluminosa. En un parell d’ocasions, guiats per l’escriptor, amb alumnes de batxillerat hem fet una ruta literària per la comarca de la Safor, fins arribar al seu espai literari de la Drova. Molt bonic.
A “El temps feliç” descriu molt bé (amb fotos d’època, una mica com es fa en aquest bloc) els estius en aquest paratge muntanyenc. Dels estius a la platja també en parla en altres llibres seus. Recorde “Les quatre estacions”, però també els seus dietaris i tots els llibres que parlen de viatges pel Mediterrani on sempre hi ha lloc per fer la comparació amb els costums de la seua comarca.
I sí. A “Direcció Lisboa” s’inclou un text magnífic “Sueca, una població valenciana” on descriu aquesta ciutat de la Ribera on encara es cull arròs arran de la seua visita a Joan Fuster. L’última conferència de JF va ser justament a propòsit de la seua relació amb JP.
Però tornem als estius d’abans. En moltes poblacions valencianes de vora mar, en els escassos indrets no tocats pel turisme massiu, trobarem –encara- les formes primigènies d’aquesta mena d’estiueig. Gent fent la vetlada a les portes de les cases asseguts en cadires de boga. Camins agrícoles a la vora de la mar que a la nit es passegen a la fresca.
Som a l’agost i ben prompte, vull ser en un d’aquests espais.
El sud (que per la mar va de Sueca fins el camp d’Elx), amigues i amics planians, és també recomanable en estiu.