Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

11 de març de 1919

dimecres 11 març 2009

Havent dinat, trobo Alexandre Plana a la Biblioteca. M’agafa pel braç i em porta a la penya de l’Ateneu per antonomàsia, que és la coneguda també per la penya del doctor Borralleras. Baixem l’escala del primer pis, travessem la sala de premsa estrangera i entrem al local, tan baix de sostre, de la cèlebre tertúlia.

Plana em presenta al doctor Borralleras, que seu al fons del local. M’acull amb una cordialitat que em demostra que Plana m’ha fet el llit. Després, Borralleras em presenta als presents. Recordo el doctor Dalí, Enric Jardí, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Camps Margarit, Josep M. de Sagarra, Pere Rahola, Antoni Homar, Andreu Barber, el doctor Mainou, Lluís Valeri, Lluís Llimona, Estanislau Duran, Teodor Saló, Màrius Aguilar, el pintor Labarta, el professor Tayà, Solé de Sojo, Miró i Folguera, Magí Sandiumenge, el mestre Pahissa, Joan Creixells, Josep Barbey… Potser encara hi havia algú més que no recordo en aquest moment.

La rebuda és naturalment una mica freda i reservada. Jo estic una mica avergonyit. Plana sembla content. En prendre seient al costat de la porta d’entrada, el doctor Borralleras em dedica un somriure amable, ple de cordialitat i d’interès.

2 de març de 1919

dilluns 2 març 2009

Diumenge. Carnaval. Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat –una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima–, s’ha llogat en una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.

27 de febrer de 1919

divendres 27 febrer 2009

Activitat normal. Vaig a la Universitat, després a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

.

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica –humana– d’aquesta baluerna impressionant.

.

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra –potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap –potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giràveu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o de donar-li una bufetada.

.

La Universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de «La Revista» i fa de catalanista –amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això, no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. Com són construïts aquests xicots? Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionats? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per a afirmar-ho. Sense els diners familiars, ¿què els hauria permès de tenir la carrera, què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, què seria jo mateix?

Al pati de la Facultat els qui parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els qui davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un món de pasta fullada. Ni força per a servir ni força per a protestar.

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la Facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home –ha dit– per a ésser un dialèctic professional.

.

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsionat. Temo que el meu germà no tingui la grip. M’agafa un gran pànic.