La penya de l’Ateneu es va de mica en mica reconstruint. Les defeccions de l’estiueig. Els qui tornen de fora fan una cara saludable o més o menys morena. Els qui no han sortit conserven la pal·lidesa barcelonina. Així, la pell dels assistents, ara, és molt diversa. L’únic contertulià que ha tornat de Prats de Lluçanès, on sol anar cada any, amb la mateixa, profunda blancor de pell que tenia en marxar, és el doctor Borralleras.
Avui ha aparegut Josep M. de Sagarra, que ve del Montseny. Sagarra és en aquests moments l’astre ascendent de la literatura catalana –i concretament de la poesia. Hom li ha fet una gran rebuda. Com que al costat de la poltrona on jo seia n’hi havia una de buida, s’ha assegut al costat meu. Ha demanat cafè i conyac i ha encès un cigar de l’Havana considerable, magnífic. «Aquest xicot no s’està de res!», –sento que diu de baix en baix Camps Margarit.
Els poetes noucentistes feren passar de moda Maragall, però aquesta situació no durarà pas gaire. Ara han quedat a dalt de tot els poetes noucentistes, sobretot Bofill i Mates i Josep Carner. Però en aquests moments es comença de sentir dir que aquests dos poetes són sobretot versificadors, i, per tant, el refredament es troba en perspectiva. Aquest refredament tampoc no durarà gaire, si no és que s’hagi perdut la noció de les coses de valor en aquest país. Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic. On arribarà Sagarra? Té una facilitat de ploma prodigiosa i el do de la llengua. És joveníssim. On arribarà, no es pot pas dir. Ja ho veurem. El cultiu de la conjectura literària és molt difícil i hi ha sorpreses estranyíssimes.
L’únic contertulià que ha fet a Sagarra una rebuda normal, sense exagerar les paraules i la gesticulació, ha estat Quim Borralleras. Són molt amics i el doctor el considera moltíssim, però no el veu gaire clar –vull dir que no veu gaire clara la manera de ser del poeta– i l’observa. No ha pas deixat de dir-ho a les persones que considera discretes.
–Sagarra és molt divers i davant d’ell és sempre possible de trobar-se amb la cosa més impensada. De vegades fa l’ateu (no sé si ho és ben bé), i llavors sembla una monja exclaustrada. Altres vegades fa el catòlic (tampoc no podria dir si ho és ben bé), i llavors sembla el vicari de Betlem. En determinats moments és un home d’un accés magnífic, d’una cortesia meravellosa, d’un tracte agradabilíssim! Tot d’un plegat, però, agafa una cara com si es trobés davant d’un traïdor, us mira de reüll, fa uns ulls estranyíssims com si l’haguessin ofès… Quan m’he trobat en una situació com aquesta he tractat de fer memòria i de recordar si alguna vegada he comès, conscientment o inconscientment, alguna incorrecció, si li he produït alguna ofensa, amb la intenció d’aclarir les coses de seguida. Aquesta ha estat sempre la meva manera de fer. El cert és que no ho he pogut fer mai, perquè mai no he trobat res que entre nosaltres hagués de ser aclarit. Sagarra té l’obsessió de les ofenses, en té una obsessió fortíssima i deu ser per això que de vegades s’ho pensa. Inventa les ofenses, les dóna per certes malgrat no tenir-ne cap fonament. En aquest punt és massa frívol, els judicis que fa no tenen consistència. La seva màxima complicació psicològica consisteix a ser un malpensat. És la seva defensa. És massa pueril… i el personatge resulta incòmode i difícil.
Aquestes observacions del doctor Borralleres són molt versemblants i les he observades copiosament.
A mesura que va passant la tarda, la reunió s’aclareix i la conversa general s’esfilagarsa en diverses converses petites. Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’«El Sol» de Madrid i «La Publicidad» de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.
–Sí –em diu–. No trigaré a marxar. Ara em van portant la roba que m’he fet fer…
–Roba, dieu? Però si vós heu donat sempre la impressió de tenir-ne molta.
–És clar, però comprendreu que, en casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre…
La mania de Sagarra de parlar grollerament, d’utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fa gràcia a tanta gent, sempre l’he trobada insuportable i grotesca. Afegeix:
–M’he fet fer unes dotzenes de camises, he comprat corbates i mitjons, diversos vestits, un smoking, un frac, un jaqué…
–No us heu fet una levita?
–La levita ha passat de moda, ja no s’utilitza…
Aquesta darrera pregunta, la vaig formular tímidament, preveient una reacció contrària del poeta, és a dir, suposant que la consideraria una ofensa als seus coneixements vestimentaris i al seu tacte social habitualíssim. Vaig tenir la sorpresa que li passés per ull –sorpresa agradabilíssima.
–I d’abrigalls, també us n’heu fets fer? Tinc entès que a Berlín hi fa molt de fred a l’hivern…
–Naturalment, diversos i alguns amb el coll folrat de pell.
–Molt bé. Magnífic. Sereu el periodista més ben vestit de Berlín. És una bona entrada… De tota manera, què voleu que us digui? Tota aquesta quantitat de roba que us emporteu seria potser més adequada en un país que ha guanyat la guerra que en un país que l’ha perduda. Suposo que Berlín es troba en una situació molt magra i decandida. La roba que us heu fet fer exigiria París, Londres o els Estats Units.
–No!, és que vull fer una altra classe de periodisme. No vull que em prenguin per un mort de gana ni estic disposat a entrar en la mendicitat de l’ofici. El meu propòsit és arribar a dalt de tot, compreneu?
–A dalt de tot de què?
–A dalt de tot de tot…
–Ja ho entenc…
Amb això s’acosta Pujols –que era unes taules enllà parlant amb Josep M. Albinyana –i la conversa s’interromp. Pujols, que ja coneixia la notícia del nomenament del poeta a la corresponsalia de Berlín, el felicita i li augura un gran èxit entre les senyores de Berlín i en general del germanisme.
–Sereu –li diu– el vertader representant de la raça llatina entre les boires del nord, el representant més tendre, i hem d’esperar que el més expeditiu, i les dones se us fondran a les mans, a les vostres mans divines, que diria l’amic Ors. Això sí: heu de posar un anunci al balcó de la casa que habiteu, assenyalant la vostra presència…
Davant de les frases de Pujols, les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.
sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda –coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i algú altre, pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastacuerisme1 presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica –que sembla considerable–, sinó la sensibilitat. A la penya, Solé hi fa de poeta –probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó-llit, el vagó restaurant, l’orient exprés, les velocitats.