Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

29 de novembre de 1918

dissabte 29 novembre 2008

Sobre el fons verd de la seva botiga de llibres, Lavinya em parla de l’esdevenidor de l’anarquisme amb la seva aflautada veu d’hermafrodita. Porta un guardapols de color de crema –una d’aquestes bates que segons qui les porta fan por, perquè fa l’efecte que, a sota, no hi porten res més.

A ell, personalment, no li interessa cap mena de llibre –llevat dels de la secta. Ho tenen tot resolt. L’endemà del triomf, tot està previst. No pot fallar res. Farem això, allò, el de més enllà… La vanitat, l’enveja, l’orgull diabòlic d’aquests primaris, ¿quina arrel té? Que té una arrel és segur –probablement molt antiga. Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable –d’arribar al llit i trobar que encara no és fet.

.

.

Demà serà Sant Andreu. Per Sant Andreu, o pluja, o neu, o fred molt greu. Serà fira –virolada com una samfaina– a Torroella sobre el fons de romaní i d’espígol del Montgrí. De petit, hi havia anat amb el meu pare –amb la tartana i l’euga.

.

Enric Frigola deia avui al cafè a Josep M. Avellí, un amic del seu temps, que presenta una calba rodona, ampla, rosada, magnífica:

–A Europa, és diferent d’Amèrica. La nostra presentació té massa gravetat, és excessivament monòtona. Vestim massa negre i no utilitzem mai els colors per fer-nos agradables a la vista. Els americans, en aquest aspecte, tenen més amenitat, són més divertits. Utilitzen el color constantment i de vegades amb una gràcia prodigiosa. Tu tens una calba impressionant, inoblidable. De tant en tant, t’hi hauries de fer pintar una figura o un paisatge o simplement fer-t’hi donar unes pinzellades de color. ¿Comprens el que vull dir? Imagina’t l’efecte que faries el dia que hi portessis pintada la Gioconda… Tot el món, literalment tot el món, en parlaria.

28 de novembre de 1918

divendres 28 novembre 2008

Dins de «La vall de Josafat», Xènius parla avui de Shakespeare. Diu que és: Força i Llei. «Què vol dir, escrivint això?», pregunta Gori, intrigat. «És una síntesi, una definició…», respon Coromina passant-se la mà pel clatell. «Sí, sí, és clar –diu Gori–, «una síntesi, és clar. Però, quan s’utilitzen aquestes paraulotes amb majúscula, mal senyal, compreneu? Són recursos de la comoditat, maneres de parlar de coses de les quals hom no sap ni un borrall. Malfieu-vos de les coses vagues que s’escriuen amb majúscula. Són trampes per a babaus.»

.

Stendhal, Stendhal –aquest és el camí. Hi ha un aspecte molt substanciós en l’obra de Stendhal que tindrà sempre una candent actualitat en aquest país: el que fa referència a l’anàlisi de la hipocresia.

.

Passo balanç. Dec diners a T. G.; diversos ressopons; una llarga factura al club i una considerable quantitat de llibres al llibrer Lavinya. Accepto aquests deutes amb tota humilitat i declaro que són absolutament reals. M’agradaria d’ésser un bon pagador, però no sóc encara prou pobre per a haver de pagar al comptat. Tot arribarà…

.

Contra la sinistra casa de tracte, que m’horroritza sense acabar-me d’ensopir, l’única solució és la fatiga sense objecte.

He caminat tota la tarda. Torno de Sant Sebastià, espeuetat. Ha fet una tarda grisa. El paratge de Ros, sense sol, té una punta de malenconia. Entre dues feixes verdes, un camp de color morat fosc té la mateixa qualitat que un ull de vellut. Veles desinflades en mar. Gossos errívols fan anar un conill entre els pins solitaris. De vegades, la forma d’un arbre em suggereix una forma humana; em sembla, àdhuc, en la calma del bosc, sentir una veu… El bassiol de la font de la Portalada, glaçat, semblava un tros de claror de lluna…

Succeeix, de vegades, però, que l’excés de fatiga física posa en tensió tots els nervis, i així hom acaba en el mateix lloc que hom hauria volgut, des d’un principi, evitar.

25 de novembre de 1918

dimarts 25 novembre 2008

Dilluns. Destil·lo un excés d’alcohol. Vida opaca. Una estranya sensació de por de morir.

Al vespre, vaig al cinema. Roldós està molt apagat. Sala gairebé buida. Tot banal, infrarutinari.

carrer de Cavallers

Penso en el dia d’ahir. Vaig passejar-me una estona pel carrer de Cavallers. El passeig d’abans de sopar. Tantes noies! Vestides d’hivern, totes semblen netes i algunes em semblaren d’una gran bellesa. El que s’assembla menys a una determinada dona és la mateixa dona en un altre moment. Els homes –potser– som més iguals, tenim un tirat més igual. Després vaig anar al ball del Casino. Vaig baixar a ballar. La sala era un forn. No hi cabia ningú més. Totes les olors de la raça llatina, barrejades amb els perfums populars. Les parets regalimaven, suaven el líquid del baf humà. He ballat amb Ll., filla del lampista. He hagut de vèncer un mur de timidesa, de vergonya, de pusil·lanimitat. Ll. sembla tenir una mica de boira als ulls. És amable, massa respectuosa, deu ésser –probablement– molt obedient. Però potser no és ben bé això… Quan acabo de ballar sembla que em treuen un pes de sobre. La meva falta de naturalitat és un fet cert i desagradable.

.

Entre l’indefinicionisme i la confusió d’Unamuno i la tendència a definir d’Eugeni d’Ors, prefereixo la posició darrera. M’ho fa dir la gana.