Arribà l’oncle Martí de la Bisbal –germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.
S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero un acudit extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan «Me caso con mi marido». A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, en un tramvia, tornem a casa.
L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vigor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara –en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser –qui sap!– per nosaltres i els amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat uns instants. Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.
A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la Sisena Simfonia de Beethoven –la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.
.
El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura –contra l’infinit. Lluita que dóna febre.
.
El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.
Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.
