Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

« Entrades anteriors
Entrades següents »

8 de març de 1919

diumenge 8 març 2009

_______________________________

Balzac, escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte –un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac -Mesmer, Gall  fan riure.

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per a saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

.

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de «La Sociedad» i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques, essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes fa la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

.

.Adorna molt una família tenir un fill a la Universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

.

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

.

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

.

De Nietzsche, «Crepuscle dels Déus»: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la qui no resisteix mai».

Escrit dins de dones, jo, Josep Pla, lectures, literatura, moral, religió, societat | 8 comentaris »

4 de març de 1919

dimecres 4 març 2009

Joan Climent és un home d’una ironia gairebé imperceptible –i en aquest sentit em sembla un superbarceloní. Té molt bon gust, cultura clàssica (llatí) molt ben administrada amb vista a la vida. Un dia em digué –ho vaig trobar molt curiós– que el que li ha donat més seguretat i confiança en la vida és saber el llatí. Catòlic –sense a penes creure en l’infern. Creu en el cel com un lloc de vida espiritual. El sentit de la vida és la perfecció individual. Escriu deliciosos epigrames. Es nega a publicar res. Creu que les passions poden ésser positives. Tradueix els poetes llatins, Villiers de l’Isle-Adam i Gautier. Ha renyit amb dos o tres vells amics perquè els sentí blasfemar. No el preocupa l’altra vida. Defensa els actes del culte extern, la confessió i la comunió com a esglaons de la perfectibilitat. Diu ésser partidari de fomentar totes les aspiracions: la primera cosa que hom abandona són les aspiracions si no resisteixen les proves que les més insospitades circumstàncies posen en el seu camí. És un conversador deliciós –una mica torturat per timidesa– i un gran amic. El seu gran clàssic és sant Francesc de Sales, fins i tot el més bleda i ensucrat.

Avui em deia que escrivint tinc un excés de mania geomètrica. No he pas comprès, amb claredat, el fons del seu pensament. Si vol dir que la meva prosa queda dura, poc greixada, desproveïda de languidesa i de caigudes d’ull, té raó. Si vol dir que la meva tendència –inassolible– a la claredat la perjudica, també.

.

Escriure. Generalment se sent dir que quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les «quartel·les» –aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers– encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, lectures, literatura, moral | 23 comentaris »

28 de febrer de 1919

dissabte 28 febrer 2009

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat.

Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra –de la vida obscura, del qui treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i al seu servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

–Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! –li dic.

–No ho crec… –em respon–. La discreció és més important que el pensament mateix.

–Per què llegiu Nietzsche? –em digué un dia–. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

–No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

–Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

–Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per a arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions? Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

–Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

–Coneixeu algun remei?

–Tirar una mica d’aigua al vi.

–No valdria més tirar força vi a l’aigua?

.

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca la campana de la Universitat no ha tocat. L’enterrament –segons els diaris– ha estat civil.

.

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Escrit dins de caràcters, persones i personatges, Catalunya, lectures, literatura, moral, societat | 7 comentaris »

« Entrades anteriors
Entrades següents »