Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

29 de maig de 1919

divendres 29 maig 2009

Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit en unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.

Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència –i en nom de la religió– de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.

–No té cap sentit parlar d’aquesta manera –ha dit Gori, indignat–. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per a fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures i jo en sóc partidari, no sé per què no hi ha d’haver beates…

–Sou un impressionant tabernacle…! –diu Coromina amb el despit pintat a la cara.

–I vós teniu molt de vent a la flauta… –contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.

Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.

Després Coromina –que sembla tenir un dia de loquacitat– es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:

–Un dia parlarem de la Universitat. La Universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet, us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres, ja us serà més difícil; amb un home de carrera, no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia, no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els diners. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó; de la Universitat per l’altre i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: remenar i manar, i un fi: deixar les coses com sempre han estat.

Arribat en aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:

–¿Hi haurà algú, no totalment primari, per a fer la manilla?

Retorn a les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.

.

La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet de practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.

.

–L’Empordà –sol dir Salvi Soler– és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.

.

August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.

–El senyor Carbonell –diu Frigola– pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.

.

Posar-se un tros de glaç a la boca –o veure-ho– em fa la sensació física de l’estupidesa.

28 de maig de 1919

dijous 28 maig 2009

Coromina, que està una mica gelós de la moto que s’ha comprat Gallart, m’invita a anar a Girona amb el seu artefacte. No tinc pas una idea gaire positiva de la comoditat d’aquestes màquines. Hi anem a tota velocitat. Quan el soroll s’acaba davant del cafè Vila, a la plaça del Vi, sento un masegament general a tot el cos. Són coses que no fan per a mi. Hi ha persones que de seguida que estableixen contacte amb una màquina semblen rejovenir-se. A mi, m’envelleixen d’una manera lamentable.

En passar per sota els porxos, davant de can C., veiem D. S. És un vellet petit, lleugerament tornassolat, vestit de jaqué, amb una cara d’ovella, la cara fofa i pàl·lida.

–Vet aquí –em diu Coromina– l’home més noble d’aquesta ciutat. L’ideal d’aquest vellet, no totalment, encara, arruïnat, és fer puntes al coixí i passar la mà per sobre la cuixa d’un infant. Quan passa, perseguint el seu plaer, se li posa una vaguetat als ulls, i els llavis li segreguen com una bava de cargol. Té talent, sap moltes coses, però com a bon aristòcrata viu en el món d’abans de la Revolució francesa. A la casa, hi ha un capellà que fa i desfà. Quan D. S. mori, gairebé tota la fortuna irà al Bisbat. Anant bé, les famílies s’acaben d’aquesta manera…

Té el bon gust d’estalviar-me el pronòstic de quan les famílies van malament. La contenció és sempre agradable.

.

Durant gairebé tota l’estada a Girona, Coromina em parla amb gran entusiasme del doctor Diego Ruiz. El conegué a Girona mateix, quan Ruiz era director del manicomi de Salt. Era una mica boig i atrabiliari –em diu–, però sabia moltes coses i les sabia amb una precisió i seguretat excepcionals.

Al vespre, a la tertúlia, faig una petita mala passada a Coromina. Li ensenyo les notes preliminars de Ruiz a «L’Anticrist» de Nietzsche –l’única obra d’aquest autor traduïda al castellà directament de l’alemany, si no vaig equivocat. En aquestes notes, Ruiz parla del famós discurs de Càl·licles sobre la superioritat del dret dels més forts –del qual discurs arrenca tota la doctrina anticristiana de Nietzsche– i diu (Ruiz) que el discurs de Càl·licles es troba en el «Fedó». Ara bé: això no és ben bé exacte. El discurs de Càl·licles es troba en el «Gòrgies», si no vaig errat.

Coromina em mira un moment amb un petit somriure que conté just la quantitat de menyspreu indispensable. En aquest país, no crec pas que es pugui demanar més quan hi ha pel mig una partícula d’amor propi. Però tot això són nimietats..

.

En la traducció (que llegeixo al llit) del llatí al castellà, feta per Fabié, del viatge del noble bohemi Lleó de Rosmital de Blafma per Espanya i Portugal en 1466, es llegeix (pàg. 150) el que transcric –que deixo en l’idioma de la traducció: «No sé qué otra cosa cuenta de esta provincia (Cataluña) sino que los habitantes son los más pérfidos y malvados de los hombres y tales como no los hay en ninguna tierra. Tres provincias de infieles recorrimos, bárbaros, sarracenos y Grabacerenos, y entre ellos estuvimos más seguros que los catalanes

27 de maig de 1919

dimecres 27 maig 2009

Palafrugell. Cap al tard vaig al cafè. La gent rega els carrers. Deliciosa olor de la terra o de la flor blanca de les acàcies del carrer del Sol. Trobo els amics, a la terrassa del club. Linares porta l’auricular penjat a l’orella –el bolet–, però té un aire tan displicent i llunyà, té un aspecte de sord tan integral i absolut, que suposo que vol donar entenent que és sord fins i tot quan porta l’aparell penjat. Al fil de la vorera hi ha una petita motocicleta. És una petita motocicleta anglesa que s’ha comprat Tomàs Gallart. S’hi asseu a sobre i, essent tan alt, fa l’efecte que, més que portar-lo, ell transporta el mecanisme entre cames. Joan B. Coromina, petit, ull de perdiu –si envelleix aquest ull se li convertirà en un ull de cacatua– agitat, sembla un bastard d’un Cèsar romà. Bofill (Gori) està roig, content, radiant. Sospito que ja ha sopat.

–Holaaa…! –em diu amb una gegantina, universal i sonora patriarcalitat.

Fa l’efecte que la terra roda exclusivament perquè Gori vagi a cacera, tiri quatre trets, senti tocar les campanes i contempli el vol dels ocells sobre els camps clars. També sembla que la vinassa i els paquets de cigarrets de cinquanta i les fàries es fan exclusivament per a la seva humanitat. Davant del seu «holaaa…!», que un moment emplena tot el carrer, em sento avergonyit.

Aperitius abundants.

.

Ara s’ha posat de moda de posar a les portes de les cases una placa de llautó amb un Sagrat Cor i unes inscripcions al peu, que diuen així: Esta casa es cristiana; se prohíbe blasfemar. Resulta, però, que, en algunes d’aquestes famílies que han posat la placa, el marit i la muller no tenen una relació gaire amable, i així alguns d’aquests marits han enganxat un paper sobre la inscripció de la blasfèmia, amb aquestes paraules: El blasfemar es discrecional.

L’afirmació és insensata, perquè renegar, en aquest país, és horripilant. Ara, mirant les coses amb objectivitat i considerant la seva ancianitat, totes aquestes inscripcions són desgraciades, perquè demostren que tan arrelada és una cosa com l’altra.

.

Al llit, tenia posat el cap sobre dos coixins i semblava que la seva horitzontalitat tenia un matís ex-càtedra.

.

Tenir una veu petita no és pas cap defecte, al contrari. El que és trist és tenir una veu petita i desagradable –sobretot insospitada. En aquest cas, potser val més sentir cridar, tot i ésser tan pesat.