El vell carnisser Pagans, que és més vell que un camí i li cau una mica el llavi inferior sota un abundant, espès, bigoti de republicà federal, és fill de la Pera. De jovenet, estudià per capellà i té moltes nocions de llengua llatina. Després penjà els hàbits i resultà que era per a fer de carnisser que servia. Ja dins d’aquest ofici, es donà a les orgies del republicanisme –per utilitzar la frase de don Joan Manyé i Flaquer. Com a fill de la Pera, diu haver conegut diverses persones de la família Savalls: el senyor Josep, l’hereu de la casa; Xicu Savalls, el cabdill de la segona guerra civil, i altres individus d’aquesta sang.
Parlant del general explica un fet que pot ésser molt útil per als estudiosos de la política del país.
A l’època de les negociacions amb Martínez Campos, a l’hostal de la Corda, un home de la Pera es topà amb el seu famós paisà i li preguntà:
–I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?
–Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…
–Què vol dir que la guerra està acabada? ¿Que dormim?
–Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.
–Ja ho veig. Però…
–Però què? ¿Qui vols que faci la guerra després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes? Qui vols que la faci? Ja pots dir a tot arreu que això està llest…
.
Trobo Pere Poch al cafè, desvagat –vull dir no ocupat en cap partida de cartes. És un jugador pur, abstracte: li produeix tanta passió jugar granets de blat de moresc com peces de deu cèntims. Parlem de diverses coses. La conversa recau sobre Madrid. Em diu, amb la seva sonsònia habitual:
–A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor –paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot el servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus órdenes, señor; dígame, señor; ¿qué desea el señor?; A su disposición, señor; ¡buenas noches, señor!, etc.) que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern… És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi…
–Doncs aquí, amic Poch, passa un altre fenomen; es produeix exactament una situació a la inversa. És una paraula que no s’utilitza ni per medecina. La darrera vegada que l’he sentida fou a Llafranc. A Llafranc hi ha un bohemi, anomenat Canadell, que probablement no us és desconegut, que quan sent dringar un duro de plata sobre el marbre d’una taula diu indefectiblement, sarcàstic:
–Què mana, senyor?
