Arxiu de la categoria ‘geografia i paisatges’

27 de desembre de 1918

dissabte 27 desembre 2008

.

Acompanyo Roldós a Palamós. Fa un matí sec i clar, amb un sol fred i brillant. Dinem a casa d’un seu amic: Castelló, un obrer instruït, cultivat. Escudella i carn d’olla, bacallà amb pebrot i tomàquet, torrons, grana de capellà, bon vi, excel·lent cafè. Castelló viu modestament amb la seva senyora i dos fills. Casa molt neta però glacial. La senyora sembla molt treballadora, enèrgica, incansable.

Parlem de Beethoven durant quasi tot el dinar. La senyora Castelló no ha dit ni una paraula. ¿Què deu haver pensat? En les mirades que ens ha dedicat –algunes d’astorament, altres desconfiades, algunes de franca ironia–, s’hi traslluïa la pregunta: «¿Qui deuen ésser aquests tipus?, què volen del meu marit?, què pretenen amb la seva petulància?». Potser aquesta senyora viuria més tranquil·la si el seu marit no fos tan cultivat.

Després donem un tomb pel moll. Palamós és, ara, una escala molt concorreguda i cosmopolita, hi toquen molts de vaixells i els establiments de beguda i de vici són concorreguts per una nombrosa i bigarrada marineria estrangera. En els vaixells a vela que van a França, hi he sentit tocar adorables, nostàlgics acordeons. Els «tramps», els vaixells de gran tonatge, no semblen pas arrossegar cap forma de sentimentalisme mariner tradicional. En aquests vaixells, s’hi solen veure mariners que fan mitja por. Sembla mentida que homes que fan aquesta vida d’aire lliure, aparentment tan sana, puguin arribar a presentar aquestes cares trencades, aquesta pell de color de pus, aquests ulls arrasats per l’alcohol. Amb el mocador blanc al coll i els tatuatges semblen presidiaris que s’han escapat del penal.

Palamós és una població deliciosa. El pitjor de la vila són els xalets suïssos i els modernistes. Potser n’hi ha menys que els que ara m’imagino, però són tan visibles que arriben a convertir-se en obsessió. El Palamós tradicional, les casetes blanques arrenglerades davant de la badia, són un encant. La llum de Palamós és literalment inefable. Els senyors de la població prenen el sol del passeig amb un aire de plena i íntima satisfacció. Aquesta població –que és la del meu país que, si podia, triaria per viure-hi– té tres coses úniques: la llum, la badia, les postes de sol vistes des del far o des de la plaça del Casino.

Tornem a peu. Fa molt de fred. Pregunto a Roldós:

–Què us ha semblat la senyora de l’amic?

–Pànic! –respon ràpid.

Amb la indumentària que porta, la boina enfonsada fins a les orelles, la cara pàl·lida, Roldós, sota el cel lívid, sembla un pierrot convalescent.

Llegeixo, al diari, que la Universitat es reobrirà el deu de gener. Així, doncs, el dia de tornar a Barcelona s’acosta. Hi penso amb ànsia –que al capdavall es converteix en indiferència.

21 de desembre de 1918

diumenge 21 desembre 2008

Hem arribat al dia més curt de l’any. Seguint l’estricte ritual societari –imitat de la burocràcia–, al club encenen l’estufa. Ningú, oficialment, no havia tingut fred, fins ara.

Per treure’ns la fredor de sobre, fem, amb Roldós, una llarga caminada. Ni ell té ganes d’enraonar ni jo tampoc. Caminem en silenci. Dóna gust de tractar persones que no es consideren obligades, per demostrar la seva amistat, a enraonar sempre, sense parar. Sobre els camps, hi ha la grisalla rostida de l’hivern que contrasta amb la verdor rutilant dels pins. Com més fred fa, més verd és aquest arbre. La petita Adela, que ve d’estudi amb la bossa a l’espatlla, se’ns acosta un moment. Té les faccions una mica borroses, com si es trobés ja en el trànsit de l’adolescència…

En el curs del passeig trobem un parent de Medir que acaba de tornar d’Alemanya. Feia molts anys que era fora i ha vingut a veure el país. Divaga pels camps. Després de les quatre frases de rutina se’ns afegeix, però no sembla pas tenir gaires ganes d’enraonar. Es mira la terra amb els ulls sortits, obsessionat, amb un aire de paranoic.

A l’horta d’en Palau –de retorn– es posa a ploure. Roldós emprèn una correguda –tot maleint la naturalesa. Jo em poso sota d’un arbre. L’home que se’ns ha ajuntat continua caminant com si res –obsessionat pel paisatge.

.

A casa, abans de sopar. Quan obren la porta de la cuina, sento un soroll: fregeixen patates. Maria cus. Rosa planxa. A fora sento caure l’aigua.

20 de desembre de 1918

dissabte 20 desembre 2008

Llarg passeig pels voltants de la vila, en companyia d’un volum de Barrès. En els topants a què al·ludeixo, hi ha redossos de vent deliciosos, llocs per a parar el sol exquisits, autèntics estratagemes contra l’hivern. Ara hi ha terres de color de rosa. Els fums i les evaporacions de la tarda posen sobre el paisatge rosat una tènue pinzellada de color blau clar. Arribo fins a les Pasteres. Passa molt aterrat sobre les Formigues un gran transatlàntic que brilla tocat pel sol. Visió fantàstica. Quin desig de marxar. Veig Adela, la petita nena del far, de lluny. En un moment determinat la veig sobre el cel blau, com una figura retallada. Quina cosa misteriosa té aquesta criatura! És plena i forta, enjogassada, deliciosa, s’escapoleix de les mans com un ocell calent i escorredís. La malícia que té –una malícia de tretze anys– em produeix una fascinació estranya.

.

Al vespre cauen quatre gotes i la tramuntana s’entaula amb una irruència glacial. Sento la fredor als ossos dels anys passats, recordo els inacabables hiverns de quan era petit –el vent que xiula, el cel blavíssim, el soroll de la sorra en els vidres, la boca seca, el nas borrat, les trompades del vent a l’esquena i a la galta, la tensió nerviosa, el vent passant per sota les portes, per les insospitades escletxes de balcons i finestres. És un vent que forada els obstacles. Quan es produeix, una de les cases, entre moltes altres, més inconfortables de la població és aquesta on vivim. Les habitacions que donen al jardí, encarades a nord, són glacials. Enrajolades de mosaic, fan el mateix efecte que tenir una barra de gel a la sola de les sabates. Les xemeneies fan fum, són mal construïdes. Només s’està bé al llit –a condició de no treure els braços i de no tenir cap vel·leïtat de llegir. Treure el nas o els braços de la gira vol dir quedar glaçat. La impressionant mania de fer dissabte, pràcticament cada dia, de la meva mare, de fer fregar terra, augmenta la fredor fins a un grau insuportable. És com viure al carrer. És l’educació espartana.