Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta –poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat –una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, atesos aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans –Shelley, Keats, etc.–, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.
Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.
.
Plou. Sento caure l’aigua de darrera els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja –si no plou massa– les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent, i l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.
A primera hora del matí, quan vaig a la Universitat, trobo de vegades, senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls –una d’elles amb els ulls negres i els cabells grisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat– amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses –en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat –i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l’atonia i sentim que la boira de la ciutat s’esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant –com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema.
