Dinar a Cala Pedrosa, a la barraca dels Vergés. Hi trobo Enric Vergés, Mata, Hermós, Xicu Pla, conserge del club, Jaumet del cafè Pallot i tres o quatre bercengassos més. Fem foc en els rotllons de la platja. Hermós fa de cuiner cridant com un energumen. Els arrossos d’Hermós no són pas res de l’altre món: el millor que fa és la carn d’olla. Vergés ha fet un cocktail –una beguda que ara ha arribat en aquest país– i, abans de dinar, la generalitat dels presents està tocada d’embriaguesa. Dinem sota l’ombratge, enmig d’un desordre del gènere poca-solta indescriptible. En el moment de les postres veig que un dels presents cala foc en una cadira; l’altre es posa a rompre els plats; l’altre es tira a l’aigua amb l’abric posat; el de més enllà llença la cafetera a la cisterna. És una mena de follia frenètica, idiota i grotesca. Aprofito un moment de confusió per a fugir, pujant, amb el cor agitat, el corriol sobtat. Quan perdo la cala de vista, sento com un deslliurament. A la carretera trobo Adela, la nena del far. És més menuda, plena i deliciosa que mai. Se m’acosta amb moltes ganes de riure. Tracto de fer-li una carícia, però de sobte veu en la meva cara alguna cosa estranya, es torna pàl·lida, forceja nerviosament i fuig, corrent com un coet. Després ve la depressió de l’alcohol i el remordiment per les violències. Un dels dies més desagradables de la meva existència.

.

La gent vella parla sempre de la consciència –del pes de la consciència, dels pesos de la consciència. Em pregunto si la consciència pot esdevenir una malaltia. En el cas d’algun home anormal, potser sí. En l’home equilibrat, ple de salut, de reflexos normals –la paraula «reflexos» és una paraula nova–, no ho crec pas. Ésser un home normal deu consistir, precisament a tenir una consciència que col·labora en la bona marxa de la salut general.

.

L’espai és com les dones: obtús i impenetrable. El temps, el pas del temps, és dolorós. Suposant que existeixin optimistes i pessimistes absoluts –les coses absolutes només existeixen en el pensament–, els primers deuen sentir i sentir-se prevalentment en l’espai; els segons, en el temps. La joia dels primers –il·lusòria– deu ésser el comptaquilòmetres, i la tristesa –real– dels segons deu ésser el rellotge.

.

En aquest país tot és càustic, corrosiu i una mica mediocre, però Gori diu –i assegura– que s’hi està bé.

Amb els amics, tertúlia al «Centre Fraternal», havent dinat.

–El volum que pren la dona en la imaginació humana és immesurable –diu Coromina.

–En algunes persones i a determinada edat, és cert –respon Frigola–. Passada aquesta edat, en la majoria dels homes, no ho crec pas. El volum a què al·ludiu és hipotètic, suposat.

–Els contactes, doncs, són hipotètics?

–Moltes vegades són pura fatxenderia, maneres impertinents de parlar. Hi ha molta més castedat que no us podeu imaginar –i molta gent normal.

–Sempre contra corrent…

–De cap manera. L’home dominat pel sexe és un pur inconscient, un ésser mogut per forces cegues i desconegudes. Un cretí acabat. Un home així es veu venir de lluny, perquè el seu desequilibri repercuteix sobre totes les seves activitats. Si en els homes existís el volum que suposàveu, la societat deixaria de funcionar. No hi hauria ni la possibilitat que els trens arribessin a Flaçà.

–Això, ho hauríem de veure si el matrimoni no hagués estat imposat amb una mà de ferro…

–No crec pas que el matrimoni sigui l’única causa de la contenció i de la normalitat. Crec que la parsimònia sensual té raons físiques concretes, inqüestionables. Són les mateixes causes que expliquen la frugalitat, la higiene, la ponderació, el bon viure. Tot això té per origen la comoditat.

La conversa cau. Al cap d’una estona, Coromina gira el diàleg cap a una qüestió semblant però diferent:

–Vós, Frigola –li pregunta–, ¿m’aconsellaríeu de casar-me?

–Jo no aconsello res. El matrimoni té un avantatge: és voluntari. Jo no m’he casat: sóc un solter aquilotat. Les persones que es casen molt joves van al matrimoni completament venudes, amb una bena als ulls, no saben on van. La naturalesa té una força immensa… Més tard, les coses es veuen més clares. Es casa molta gent; però, si un dia tocaven a descasar-se, la gentada faria feredat. Però volia dir una altra cosa. La inconsciència de què parlava fa un moment, l’instant d’inconsciència i de fusió sentimental, imprimeix caràcter –un caràcter que dura tota la vida. Jo no he conegut cap solter que fos intrínsecament estúpid. Maniàtic, sí. Estúpid, no. El matrimoni deu ésser una marrada per a anar a dues altres formes de l’amor: a l’amor de pares i fills i a l’amor de germà a germana, que és de la manera que acaben els matrimonis quan els focs s’han apagat. L’ideal sentimental de l’home deu ésser el de la germana imaginària…

Aquesta darrera frase, l’ha pronunciada tot alçant-se de taula i cloent un cigarret amb les mans trèmules. Després s’ha posat el barret i l’abric i se n’ha anat.

Gallart, després, explica un fet. El cabo de mar de Calella posà fa pocs dies un duro de multa a un pescador. Aquest s’insolentà. «Jo us en poso un altre a vós, i en paus!», digué, temerari. Coromina fa un comentari favorable. Gori s’alça indignat –sobtadament i terriblement vermell de cara, els ulls esperitats.

Tothom espera una declaració sensacional. Però, enmig de la sorpresa general, es limita a estrènyer els punys i a donar una mirada furibunda a la realitat circumdant. Després, sense dir paraula, agafa la porta del carrer i se’n va.

La tertúlia es dissol per esgotament. Aire de tramuntana.

.

Enterrament, a mitja tarda, del carnisser i gitano (de raça) Bastons, àlias «Xeix». Era un home negre, alt, sec, perfectament silenciós, absort, llunyà. A la cerimònia, hi han assistit molts gitanos. A l’església, tocats per la llum groga dels ciris, formaven un grup –un món– a part, d’un caràcter fortíssim –sobretot a causa de l’aire que tenen d’esporuguiment i de perplexitat. Tenien la cara crispada. Cap no ha arribat al cementiri. Han fugit abans.