Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

8 de març de 1919

diumenge 8 març 2009

_______________________________

Balzac, escriptor avorridíssim, pesat. No hi ha manera de trobar en les seves novel·les un adjectiu precís, exacte –un adjectiu que respongui a la veritat. Les preocupacions científiques de Balzac -Mesmer, Gall  fan riure.

Treballo. Tinc molta feina. Però tot ho faig malament. Aprendre de fer el servei militar em resulta un treball dificilíssim. No puc arribar a fer-hi atenció. M’he hagut de lligar un cordill a la cama per a saber on tinc la cama dreta i la cama esquerra, per d’aquesta manera obeir les ordres de comandament sense equivocar-me de cama.

Els militars que intervenen en l’acadèmia on aprenc la instrucció són persones d’un aspecte molt pacífic i bonari. Quan es posen l’uniforme, es veu que no hi estan pas massa habituats i els va una mica balder. Són, probablement, de la reserva. Tenen, a la cara, la grisor de les persones poc habituades a manejar fusells. Es veu que el foc és més saludable.

.

El seny.

Segons el bisbe Torras i Bages, que haurà viscut en l’època més aviat plàcida de la Restauració, el català és pràctic, moderat, tenaç i de poques fantasies. Balmes, que visqué en una època d’incessants bullangues, em sembla que hauria discrepat. A través de la lectura de «La Sociedad» i d’altres escrits polítics es veu que Balmes es malfiava un xic del seny català. Les condicions externes, materials, de les èpoques, essent variables, aquesta variació modifica els judicis àdhuc sobre les coses fonamentals.

Balmes fa la impressió constant d’un home capaç de judicar objectivament les coses (excloent, és clar, l’interès religiós) i d’estar rarament deformat per prejudicis patriòtics. Llàstima del seu estil: és carregós, insuportable.

.

.Adorna molt una família tenir un fill a la Universitat. Però el que adorna més una família és tenir un fill a l’estranger.

.

Hi ha una quantitat determinada de persones que viuen de renda –que és una cosa conspícua i sòlida. Escriure té més força: fa viure de l’aire del cel: de pressentiments, galindaines, hipòtesis i profecies.

.

Si algun dia, com tot sembla indicar-ho, haig de donar algun cop de sabre, que Déu faci que el cop de sabre no sigui massa amanerat.

.

De Nietzsche, «Crepuscle dels Déus»: «Quan la dona té virtuts masculines, no hi ha ningú capaç de resistir-la; quan no té virtuts masculines, és ella la qui no resisteix mai».

24 de febrer de 1919

dimarts 24 febrer 2009

Dilluns. He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrera dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de «La Revista» –l’animador i l’ànima de «La Revista». Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà que alguna vegada feia cara d’irascible.

.

Darrera els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera. L’aire és suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa –amb verdositats de clova d’ostra– els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria –i, això, potser m’ho fa dir la set que tinc– entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de mes de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

.

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per a pagar l’Ateneu.

5 de febrer de 1919

dijous 5 febrer 2009

La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m’interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d’aquesta manera? Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…