Arxiu de la categoria ‘família’

6 de maig de 1919

dimecres 6 maig 2009


Per evadir-me una estona de l’enervament que em produeixen els Procedimientos Judiciales i el Derecho Mercantil, camino a l’atzar, per la Rambla, a la nit.

Una de les coses que em fan més impressió de Barcelona és el que en podríem dir el seu dualisme: la proximitat en què es troba un carrer com la Rambla, tan carnal, terrestre, sensual, tan directe i simplistament humà, amb els temples que l’emmarquen (la Catedral, el Pi, Santa Maria) tan elevats, tan espirituals, tan sensibles, tan suggeridors de tendresa, d’una qualitat quasi divina.

.

En aquesta cambra de la dispesa, no sé pas el que m’angunia més: aquests llibrots de la carrera, desenquadernats i grapejats, i el rastre que semblen arrossegar aquests llibres: aquest cendrer ple a vessar d’infectes puntes de cigarret, la tassa buida de cafè amb un rotllo al platet sobre la qual vola una mosca persistent, l’olor de fum de tabac refredat que flota a la cambra, etc.

Seria, és clar, molt agradable de deixar-ho tot i anar-se’n a passeig. Seria molt agradable, però no sé pas si jo ho sabria fer. Ho diré amb una paraula que s’ha posat de moda a Barcelona i que trobo horrible: no sé pas si tindria prou penques. En aquesta falta de penques, hi intervé, de molt, és clar, el record de la situació de la família. Ara bé: sento una vegada més que mantenir-se en una situació correcta produeix un autèntic plaer –una satisfacció literalment física. Això li treu molt de mèrit, evidentment.

Però aquest no és pas ben bé el problema. És un altre: vaig descobrir de molt jove la importància enorme que tenen els diners en la vida. La importància de tenir, simplement, un mínim de diners. Paral·lelament se’m reforça cada dia la convicció de la meva absoluta incapacitat per a guanyar diners. Aquest contrast és una de les meves més persistents obsessions –una obsessió d’un pes tan persistent que estic segur que deixarà rastre –desviació (?)– en la meva vida. Tinc la impressió que tindré sempre por davant de la vida.

22 d’abril de 1919

dimecres 22 abril 2009


Retorn a Barcelona. A Flaçà agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. El llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.


La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la Biblioteca de l’Ateneu. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual.

La Biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes fan una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

14 d'abril de 1919

dimarts 14 abril 2009


Dilluns. Em llevo com convalescent, insensibilitzat, absent, deprimit. A taula, el meu pare, sense dir ni un mot, em dirigeix una mirada de menyspreu gairebé teatral. «Deus estar cansat de Barcelona…», fa, com si parlés del temps, la meva mare.

Temps de Setmana Santa. Com cada any: fa un dia gris, voltat d’una gran calma, fred, sense sol ni vent. El cel és baix, d’un color de cendra, amb una resplendor interna de grosella. Tinc la boca tan seca que trobo l’aigua deliciosa, reconfortant. La tendència de l’alcohol a donar set, a produir un assedegament creixent, és el cercle més viciós de la vida humana. Em quedo a casa. Crepuscle inacabable; nit inacabable. No acaba d’interessar-me la lectura dels llibres que tinc a mà. En llegiria d’altres de què no disposo. Passo les hores mirant el sostre, amb el llum encès, respirant l’aire de l’habitació glacial.