Arxiu de la categoria ‘General’

11 de desembre de 1918

dijous 11 desembre 2008

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda –vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols i a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent –com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

.

Ha fet una tarda clara, assolellada –tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

.

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació –o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit –i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

.

[ Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols ]

«L’avi Munné», un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques.1 Troba que els meus articles del «Baix Empordà» –que escric simplement per emplenar el paper– són pedants i enrevessats. Són això –afegeixo– i moltes altres coses més. Infinites coses més –si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Transcripció de la referència al núm. del 16 de novembre 1918 del setmanari L’avi Muné, que ens facilita l’hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols

    «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica niés aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

    »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu n. ed. bloQG . []

5 de novembre de 1918

dimecres 5 novembre 2008

Coromina s’ha comprat una motocicleta –una de les primeres que han circulat pel país. Està radiant i –com és de suposar– ha esdevingut un propagandista arborat de les motocicletes. S’ha comprat una gorra, unes ulleres i uns guants aparatosos. Fa mitja por.

Avui m’ha fet provar les amenitats de l’artefacte,1 i amb les cames he enforquillat el seient posterior –si se’n pot dir seient. Hem fet el circuit la Bisbal-Pals-Begur-Palafrugell. Carreteres infernals, que Coromina ha enfilat alegrement.

La màquina vola i la sensació de volar em semblaria encara més exacta si no fos la incomoditat enorme del seient. Els sotracs de la carretera repercuteixen sobre la part posterior del meu cos a través d’un engraellat de ferros inclement separat només de mi per un coixinet ridícul, desproveït de substància i de tripa. Però faig el cor fort. No hi ha més remei.

En un moment determinat, es gira una mica i em diu:

–Aneu bé? Marxem a setanta per hora…

–Molt bé. El cul em fa molt mal, no sé pas si ho podré resistir, però tot plegat em sembla magnífic…

–Ja us hi acostumareu…

–A còpia d’anys potser sí… Ja veurem!

A Begur fem una parada i prenem una copeta de conyac. És la beguda dels qui tracten amb motors i eines de ferro. Penso un moment en el viatge. Constato que no he tingut ni un instant de por. Si no fos així, també ho diria. La velocitat m’ha fascinat, però en cap moment no he quedat el que se’n diu embriagat. Són moments únics, cert, durant els quals moltes coses queden eliminades del pensament. Però no queda pas tot eliminat. La màquina m’ha donat sempre una sensació de seguretat –per exemple. Una altra cosa que m’ha estat sempre present: que les anques se m’anaven tornant una cosa deforme i dolorida.

–No hi penseu, en això…! –diu Coromina seriós i enravenat.

–Com vulgueu…

Amb això, Lola Fargas passa per plaça, vestida d’hivern. Em sembla una pura meravella. Sembla impossible que les dones, generalment deformes i horribles, puguin donar creacions com aquesta, concretes i precises. Quin bell somni! Tracto de portar Coromina cap als meus pensaments. Però és inútil. La màquina l’obsessiona. S’ha tornat un motociclista tan perfecte que fuig d’estudi amb una sentència de mestre tites. Diu:

–Sí, tot el que vulgueu! Però aquesta bellesa fuig, com el camí que la moto deixa enrera…

La carretera vella de Begur és infernal i en el camí de retorn hem de prescindir de l’embriagament de la velocitat. Malgrat aquesta necessitat, la part posterior del meu cos continua patint. Arribo a casa dislocat, estrafet i trasbalsat, com si m’haguessin donat una gran pallissa. Ben mirades les coses, però, el pitjor del viatge haurà estat la frase de Coromina. La frase demostra que les màquines crearan una literatura que serà horrible.

.

Els diaris vénen carregadíssims. Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya… El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!

.

Al vespre, llegeixo la «Gramàtica Catalana» de Pompeu Fabra. Fa pensar en una gramàtica normal europea –en la Gramàtica francesa d’Augier, per exemple– i fa sobretot oblidar els sinistres textos que convertiren el nostre batxillerat en un turment. Quina bella cosa pot ésser una gramàtica clara, simple, precisa, intel·ligible! Aquesta lectura em planteja aquesta pregunta: per què faig tantes faltes d’ortografia? No puc disciplinar-me en res. La sensació d’inseguretat que em dóna el fet de trobar-me un desmanegat bohemi m’és molt desagradable. Però no hi ha res a fer…

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En un altre text, Pla afirma no haver pujat mai en una moto —n. ed. bloQG []

29 d’octubre de 1918

dimecres 29 octubre 2008

L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides –la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! Em vingué una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.

.

Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no ho és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.

.

Llegeixo el «Concepte general» de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són per a mi novíssimes. Em projecta en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals –diu Pujols– són llegendaris; els nòrdics, hipotètics.» Moltes afirmacions són per a mi massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per a poder-ne dir res concret.

El que de tot plegat em fa menys impressió potser –sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gràcia– és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. «La Tradició Catalana», del Bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil –encara que amb menys d’afectació. A Pujols, li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.

Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.