Arxiu d'etiquetes: Paisatges

A Mercè Figueres, 5 VI 1938 (136)

Publicat el per
Respon

136

Diumenge 5 de juny de 1938

Estimada Mercè:

Sembla com si de mica en mica t’oblidessis de mi. T’hauré d’enviar un pom de miosotis dels que es crien al llarg dels camins d’aquesta verda i florida vall on ara habito; com que em diuen «no m’oblidis» em fan pensar més que mai en tu… però, ai, també en en Màrius:

Al llarg dels corriols tantíssims miosotis
al record unes trenes em duen i uns bigotis;
si aquelles em farien cantar al so d’un llaüt,
aquests en canvi em glacen d’horror i em deixen mut.

Poc després de la meva darrera carta a en Màrius, ja deu fer més d’un mes, la superioritat —vist que jo em refusava a entrar al Cos Jurídic— m’escollí per assistir, junt amb altres tinents proposats a l’ascens, a uns cursos especials de Tir i Armament i de guerra química; m’hi divertia força amb els experiments que fèiem quan començà la nostra ofensiva i vaig deixar-ho tot per incorporar-me de nou al meu estimat batalló i fer-m’hi càrrec de la companyia de metralladores. Com que el batalló no hagué d’intervenir directament a les operacions ja que ocupava unes posicions de flanc, aquells quinze dies es van caracteritzar per una tònica tranquil·la, contemplativa i anacorètica. Calmades les hostilitats, la superioritat em nomenà cap dels serveis Z de la brigada, de manera que ara formo part de l’Estat Major d’aquesta en qualitat d’expert en guerra química ¿qui m’ho hauria dit mai? Quan m’escrigueu tu o en Màrius, poseu aquesta adreça

Tinent Joan Sales, cap dels Serveis Z, 131 brigada
30 divisió, agrupació Nord, base 8, C. C. n. 11

De bona gana et descriuria la petita vall i el boniquíssim poble que en virtut del meu nou «destí» he vingut a habitar; et parlaria dels innombrables rosers de bosc que floreixen arran dels corriols, vora les fonts i els xaragalls o al peu de l’antiga esglesiola que, daurada pels segles i coronada per una senzilla espadanya, obre una portalada romànica a llevant i una altra de gòtica a migdia i té adossat el fossar vell, on creix un caos exuberant de gessaminers i bardisses. Hi ha, a més, una blanca ermita que en companyia d’un xipreret rumbeja al cim de l’espadat al peu del qual s’ajeu el poble.

Et descriuria així mateix els bancals d’alfals i de trepadella i els sembrats on creixen en nombre tan extraordinari les roselles que en comptes de verds es veuen vermells. Et parlaria encara de la bromerosa cascada per on s’aboca el riu que de nord a sud travessa aquesta vall; al peu de la cascada hi ha un gorg d’aigües verdes i transparents. Bosquets de roures joves, fullats de nou, arriben fins arran mateix de l’aigua; en aquests dies tebis de primavera és molt agradable de nedar-hi i de rebre a l’esquena la dutxa furient de la cascada. Com que l’exèrcit està menjat de polls, cosa inevitable al cap de prop de dos anys de guerra, m’hi banyo tant com puc i hi remullo una i mil vegades la roba blanca; tot inútil. De moment es nota una millora però al cap d’unes quantes hores la il·lustre espècie (il·lustre per la seva antiguitat, que supera la de la nostra) ja ha proliferat altra vegada.

De tot això et parlaria si valgués gaire la pena; però demà mateix ens en anem cap a altres terres i la meva descripció t’arribaria quan ja no seria al país descrit.

Durant aquells quinze dies que vaig ser de nou a la meva estimada companyia de metralladores, jo habitava al peu dels espadats que coronen la grossa serralada al nord d’aquesta petita vall, en una poètica cabana de carboner. Però ara ocupo una prosaica cambra d’hotel; d’un hotel moderníssim, ja que això era un punt d’estiueig d’una certa anomenada. La cambra és endreçadíssima, confortable; impecables les parets, asèptics els mobles i immaculades les robes de llit. Al vespre em fa remordiments de ficar-m’hi ¡amb tots els meus polls! Per acallar-los tant com puc m’hi fico tot despullat (els polls que infesten l’exèrcit són els de la roba, no els del cap ni els del cos), i després d’una darrera i desesperada dutxa. El finestral del meu dormitori dóna a una sèrie de jardins i horts escalonats en florides terrasses fins al peu mateix de la muntanya; des d’una pèrgola molt bonica que té l’hotel s’abraça d’un cop d’ull tota la vall. El que més hi crida l’atenció del tinent menjat de polls que arriba dels cims sense vegetació i només habitats pels corbs i les gralles, són aquests rosers pomposos que es troben pertot arreu del país; les joves camperoles es fan una obligació de cultivar-los. Produeixen unes roses tan vermelles, tan esplèndides, tan oloroses, que arriben a ser immorals. Els ocells a munions xerrotegen dins l’espès fullatge; de dia caderneres, verdums, pinsans, passerells i merles armen amb les seves veus tan vàries un guirigall com criatures a la sortida de l’escola; quan «l’ombra dis aubo s’alonga», per dir-ho amb Mistral (també ho podria dir amb Virgili i aleshores seria en llatí i encara faria més bonic), callen totes aquestes veus i només se sent la del rossinyol entre la remor de les fonts i xaragalls. Les campànules del jardí esperen la sonata rossinyolesca per cloure el calze i adormir-se en santa pau com unes bones minyones que són; i fins l’endemà, que el rossinyol les desvetllarà a trenc de dia amb la seva refiladissa matutina. Però ¿per què et parlo de tot això si demà ens en anirem i per tant deixarà d’existir?

Per cert aquesta pèrgola de l’hotel va ser l’escenari d’una conversa prou singular perquè valgui la pena que passi a la història. Ens hi estàvem una tarda uns quants oficials de l’Estat Major de la brigada prenent la fresca amb un senyor d’edat, parent dels propietaris de l’hotel, que hi passa temporada; sempre n’hi havia passat, segons sembla, en aquest temps de l’any i és home que no renunciaria per res del món a les seves rutines. De cop i volta l’artilleria pesada —i tan pesada— de l’enemic començà a bombardejar aquest poble; anaven caient obusos del quinze i mig, disparats per peces situades probablement a deu o quinze quilòmetres de distància. El bombardeig s’intensificava de més en més i anàvem sentint aquella remor que fan les cases que s’esfondren; alguns obusos esclataven al jardí. «Serà qüestió de baixar al soterrani» ­insinua un dels oficials. «Vagin, vagin, no facin compliments» diu el senyor d’edat. «Però i vostè ¿que no vol venir amb nosaltres?» «Oh, no; a mi no em volen cap mal; és a vostès que tiren ¿no veuen que jo sóc d’ells?» I es va quedar tan tranquil mirant-se des de la pèrgola amb una mena d’entendriment com els obusos petaven tot al voltant alçant trombes de pols i obrint cràters. Per sort no li va passar res i no li trauràs del cap que els enemics —nostres, però no seus— anaven amb molt de compte de no tocar-lo.

Un oficial d’Estat Major amb qui m’avinc força m’ha explicat que el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó no han volgut saber res dels franquistes i s’estan a Suïssa exiliats: doblement exiliats, dels uns i dels altres. En sap notícies perquè és poc o molt parent del cardenal. Aquest és el primat de l’Església catalana en tant que arquebisbe de Tarragona, el doctor Cardó n’és la figura intel·lectual més representativa; amb ells és doncs com si fos tota la nostra Església que ha adoptat aquesta actitud. Penso en tu i la teva germana i la Maria i en tants catòlics que sobreposant-vos a la immensa confusió us heu sabut mantenir fidels a Catalunya a desgrat de tot i penso com mai que el desbordament anàrquic degué ser provocat per l’enemic. El catolicisme català no tenia res de «feixista» i és precisament per això que algú li atià la FAI; una Església catalana unida entorn del seu primat i condemnant l’alçament feixista, vet aquí que no li podia interessar de cap manera. Amb l’autonomia els catalans hauríem hagut d’exigir, com els bascos, la facultat de concertar concordats amb Roma a fi que no ens enviessin més bisbes forasters com el desventurat Irurita, l’únic que hi desentonava. Penso que l’enemic, si triomfés, continuaria perseguint la nostra Església i el seu primat a penes menys que la FAI ¿no ho havia fet ja la Dictadura? i ens ompliria el país d’irurites.

 

[Afegit el 1948: No és pas que ens preparéssim a utilitzar les armes químiques, però s’havia decidit de tenir-ho tot preparat per si l’enemic les utilitzava. Per això a cada brigada hi hagué des d’aleshores un «cap dels serveis Z», escollit entre els oficials amb experiència de la guerra que tinguessin alguns coneixements de química; la meva missió era sobretot entrenar els soldats en l’ús de la careta antigasos i explicar-los les principals varietats d’aquests, els seus símptomes i efectes i la manera de contrarestar-los.]

 

A Mercè Figueres, 28 I 1938 (128)

Publicat el per
Respon

128

Base 7.ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimada Mercè:

Volia escriure’t ben llarg com en altre temps però la vida transhumant que hem hagut de dur altra vegada durant uns quants dies no era gaire propícia al gènere epistolar. Pren nota, com en Màrius, de la meva nova adreça:

Tinent Joan etc. (com sempre, encara conservem els noms)
Base 7.ª C. C. n.º 12

Abans que altra cosa deixa’m dir-te amb tota la barra que si vols que t’escrigui m’hauràs d’enviar el paper. Ja veus en quins fulls haig de fer-ho; completament impropis d’algú que en els seus temps rebé la instrucció primària, secundària i terciària. Com també que volguessis enviar-me novel·les de lladres i serenos, de fantasmes, de vampirs o, en general, de tota mena excepte pornogràfiques (perquè ja en tenim); t’ho agrairia moltíssim. Per aquí no en corren d’altres que d’aquestes ¿voldràs creure que, en un combat, un dels nostres voluntaris se’n llegia una amb tota la calma entre ràfega i ràfega de metralladora? Però el capità Gordó està per la cultura; a la vida civil era bidell de l’Institut Balmes de Barcelona, després d’haver servit al Terç estranger en qualitat de sergent durant una bona colla d’anys. En record dels seus temps de l’Institut Balmes, del qual, i de la cultura, es considera un puntal, ha decidit emprendre una campanya contra la pornografia organitzant una «biblioteca de la companyia de metralladores» a base de mecenes que des de la reraguarda ens enviïn llibres que siguin cultes, però cultes de debò; de manera que si en tens de Conan Doyle, Salgari, Agatha Christie «e tutti quanti» i ens els envies, et faràs creditora al nostre etern agraïment.

Pots estar certa que els que ens enviïs seran voraçment devorats pels 3 oficials, 1 comissari, 4 sergents, 16 caporals i 80 soldats (entre els quals hi ha dos poetes, un de l’Empordà i l’altre del Penedès), que constituïm la companyia. El capità, com a puntal de la cultura que havia estat en els seus temps de bidell a l’Institut Balmes i home que ja passa llargament de la quarantena, vol acabar amb la plaga de les novel·les verdes que, juntament amb la dels polls, és l’assot dels exèrcits d’ençà que guer­res hi ha al món. Amb aquest objecte recull «ipso facto» totes les que sorprèn en poder dels soldats; en tals ocasions fa una cara particularment ferrenya. Després ens compareix al casalot on vivim els oficials, s’estira en el seu catre i al cap d’un moment sentim que profereix tot sol unes enormes riallades. Entrem a veure què passa i el trobem «in fraganti» amb una d’aquelles novel·les als dits.

Si nosaltres hi fem cara de circumstàncies com dient: «no t’està bé, tan ganàpia, de llegir aquestes bestieses», ens ordena que passem els ulls per la frase que l’ha fet esclafir. En virtut de la disciplina militar obeïm… i esclafim al nostre torn. La que llegia l’altre dia s’intitulava La pena del talión i començava: «¡Ay de mí! ¡Ya no me cabe la menor duda! ¡Soy cornudo!» Per salvar la moral, i com el seu nom indica, la novel·la acaba amb la justa venjança del cornut contra l’altre, venjança que ja et pots afigurar en què consisteix, i s’arma un embolic de matrimonis que n’hi ha per cargolar-se. No sé si una novel·la així mereixeria el «premi Crexells» de la Generalitat de Catalunya; el que t’asseguro és que està passant de mà en mà entre els oficials i que ara l’està llegint el comandant Domínguez en persona, que per cert —com que sempre en duu una de massa— no hi riu sinó que s’hi emociona fins a les llàgrimes amb les desgràcies del pobre cornut.

Per acabar, doncs, amb la incultura de la tropa el capità Gordó està procedint a una rigorosa recollida de novel·les verdes entre els soldats a fi que només les puguem llegir els oficials, únics que tenim prou cultura per fer-ho.

Després d’haver voltat uns quants dies fent el nostre ofici, ara tornem a ser en aquell mateix poble on vam passar el Nadal i et puc escriure amb calma. El poble ha canviat notablement en comparació del que era quan el vam ocupar. El primer cop que hi vaig posar els peus era una nit molt rúfola de tardor; el riu baixava inflat i rogenc tot bramulant entre les restes del pont volat. Jo venia de la 4a companyia de fusellers-granaders, que aleshores ocupava uns orris a mitja muntanya entre espessos coscollars; fou al meu orri, una nit de llamps i trons, que vingué el capità Gordó a cavall, seguit d’una altra cavalleria i xop com si l’haguessin tret del riu, per dir-me que em duia l’ordre de fer-me càrrec com a «tinent amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompanyament, la qual, inexistent encara, de moment seria annexa a la seva de metralladores. Feia temps que portava de cap de prendre’m amb ell perquè el satisfà voltar-se d’homes «de cultura»; ja en els bons temps d’Esterqüel havia fet mans i mànigues per aconseguir-ho. L’ordre del comandant del batalló era en tota regla; em vaig despedir dels fusellers-granaders deixant-hi en «empleu de capità» el tinent més antic conforme venia indicat a l’ordre i vaig emprendre la cavalcada darrera d’en Gordó. Els barrancs baixaven tan furients que a dures penes aconseguíem que els cavalls els salvessin; del camí, a trams, no en quedava ni rastre, s’havia esllavissat. La pluja ens fuetejava sense misericòrdia, la nit era una gola de llop; si ens hi vèiem era gràcies als llampecs que no paraven. No hi havia cap necessitat que el meu trasllat es fes amb tanta precipitació ja que la «companyia de màquines d’acompanyament» no era de moment més que un projecte; però en Gordó no s’aguantava d’impaciència de venir-me a buscar.

Per fi, a la claror dels llampecs, vaig entreveure les ruïnes de Santa Creu; no hi havia estat mai encara. Sota el cel tenebrós tenia un aire fantàstic. En una de les cases, de les poques que quedaven en peu, ens esperava una gran fogaina i un bon sopar en companyia de dos altres tinents; l’un és un estudiant de Dret de qui potser ja t’he parlat altres vegades i l’altre un tinent nou. A fora, a la remor de la pluja s’afegia la de les parets que s’anaven ensulsiant i de les teulades que acabaven d’esfondrar-se. Tal era Santa Creu aleshores, fa tres mesos; després, encoratjats per la presència de la petita guarnició, i un cop encertits que no érem ni anarquistes ni feixistes, han anat tornant alguns pagesos, de primer homes sols, després algunes dones i finalment criatures. Han adobat algunes cases tan bé com han pogut i han començat a llaurar els bancals de vora el riu. A poc a poc Santa Creu ressuscita; s’hi senten mugits de vaques, bels d’ovelles, brams d’ases, escatainar de gallines. Per afegir-se a la resurrecció, els matins, a les vores del riu, hi ha unes refiladisses de passerells, pinsans i merles com si ja hagués arribat la primavera. Després de les pluges diluvials que ens va fer per la tardor i de les grans nevades de desembre i començos d’any, el terme torna a estar eixut i la temperatura és moderada. I ara que començava a renéixer ¡ara ens disposem a abandonar-lo!

Després de tres mesos de parapet, el batalló passa en efecte a descansar en un poble de reraguarda, del qual, en virtut de les noves ordres, no et puc dir el nom. Només et diré que no és gaire lluny d’aquí, que ja hi hem estat una altra vegada i que és un poble com tots, amb cases, dones, vells, criatures, vaques, ovelles, mules, porcs, bon vi i mosses passadores. Allà confiem passar el febrer; i qui dia passa any empeny.

[Afegit el 1948: No recordo el nom de l’oficial nou de la companyia de metralladores; l’Aparicio havia mort en els combats de Belxit com alguns dels de les de fusellers-granaders que en cartes anteriors s’esmentaven; procurava no fer referència, si no és excepcionalment, als companys morts per no deprimir els meus amics del sanatori i no alarmar sobretot la Nuri. El tinent «estudiant de Dret» era en Torres.]

A Màrius Torres, 21 XII 1937 (119)

Publicat el per
Respon

119

Santa Creu de Nogueres, dimarts, 21 desembre 1937

Estimat Màrius:

Al meu costat la Nuri gran també t’escriu. No gaire lluny de nosaltres la Nuri petita s’entreté, en el seu llit, fent dibuixos. Van arribar el dia 9 amb tota felicitat i per tant ja són dotze els dies que fa que són aquí. Sembla que els prova molt.

T’escrivim damunt una antiga taula de ballesta, de noguera, ni més ni menys que en el nostre estudi de Barcelona; la resta dels mobles que il·lustren la nostra habitació ja et són coneguts: són els mateixos que eren a l’oficina de la companyia de màquines d’acompanyament. Sobre el canterano, després de fregar-lo i refregar-lo fins a fer-li treure llustre, la meva dona ha posat els morters i les xocolateres d’aram i sobre la taula dos canelobres també d’aram i dos de ceràmica i una llàntia que sospito si no és la d’Aladí. Totes aquestes lluminàries s’encenen els vespres i fan d’allò més bonic.

El dormitori, molt espaiós i amb les parets emblanquinades de nou, té un balcó que dóna sobre el riu; llàstima només que al balcó li faltin els vidres, que no hem pogut substituir perquè en el poble no n’hem trobat ni un: a la majoria de cases no n’hi havia i els pocs que hi havia estan fets a miques pels bombardeigs.

Enllà del riu hi ha una línia de muntanyoles; al fons i a la dreta, o sigui cap al sud-oest, els grans penyals del Cucalón, on amb els prismàtics podem veure les avançades enemigues. No cal témer res: entre ells i nosaltres s’estén una ampla «terra de ningú», una vall enclotada amb diversos pobles abandonats. Abans de la vinguda de les dones i criatures, em vaig arribar a un d’aquells pobles amb el sergent i l’escrivent, tots a bord del xarret, a la busca i captura de mobles i atuells que ens poguessin ser d’utilitat; hi havia una patrulla enemiga que feia el mateix que nosaltres. El cas ja s’ha donat altres vegades però no passa res: ells i nosaltres fem com que no ens veiem, ells escorcollen un extrem del poble i nosaltres l’altre. De vegades arribo a sospitar si aquesta guerra no acabarà amb l’entesa dels dos fronts contra les dues reraguardes ¿com no ens estimaríem si tots som igualment soldats i les passem igual de negres quan ve l’hora de la batalla? Els cafres i els caníbals no són pas als fronts sinó a les reraguardes; a la nostra i a la seva.

Res no fóra, per cert, tan fàcil com passar-se d’un exèrcit a l’altre a través de la «terra de ningú» però la veritat és que no ho fa cap soldat, ni nostre ni seu, d’ençà que els fronts van quedar estabilitzats i que en una banda i altra es procedí a cridar les lleves forçoses. Quan jo servia a la columna Durruti encara se’ns passaven de vegades legionaris del Terç, però no pas per motius ideològics sinó perquè eren catalans. Són els darrers soldats enemics que recordo que ho hagin fet. Estabilitzats els fronts, la guerra ha pres un caràcter més i més «territorial»; a cada «zona» els soldats s’incorporen a files a mesura que els criden i no els ve ni remotament al magí que puguin deixar de fer-ho ni molt menys passar-se a la «zona» contrària. A la Nuri i a mi ens agradaria molt per cert que ens ho expliqués «en Borrell marxista» si és que encara existeix, ell que s’havia empollat tan a fons l’Anti-Dühring i la crítica del programa de Gotha i feia una «cara de marxista» que esgarrifava: ¿és que, en aquesta guerra dels «proletaris» contra els «burgesos», quan el nostre govern mobilitza una lleva especifica que només vol aquells? Suposo que, viceversa, no els deu pas excloure la Junta de Burgos; els «proletaris» s’incorporen a l’exèrcit franquista tan disciplinadament o més que al nostre, vet aquí la «lluita de classes» que ens hauria d’explicar «en Borrell marxista» a la claror del «materialisme dialèctic» i amb les pertinents tirades de la crítica del programa de Gotha i de l’Anti-Dühring.

Dies enrera un gruix de tres o quatre pams de neu ho cobria tot; ara ja s’ha fos i només en queden clapes entre els coscolls. Com que la Nuri ja t’escriu, no et dono detalls del seu viatge; suposo que te’ls dirà ella.

Els teus comentaris sobre l’occitanisme em semblen un model de seny; prou feina tenim en efecte a unir els països catalans. He quedat meravellat que te les haguessis empreses amb la lectura de Corneille i que ja fossis al tercer acte de Cinna; ets un lector a prova de bomba. M’agrada això que em dius, que sota els efectes de la lectura de Corneille t’està venint la idea d’escriure una tragèdia sobre Martí el Jove.