132
(Carta de la Nuri)
Barcelona, 28 de març de 1938
Estimats Màrius i Mercè:
Ja podeu suposar com vaig remoure cel i terra per saber d’en Joan; el cel es degué apiadar de mi perquè en vaig tenir notícies, quasi miraculosament, el dia 16. Un subaltern del meu germà Frederic, que és tinent d’enginyers, aleshores de l’evacuació d’Alcanyís fugia en auto cap a Catalunya i quan ja li faltava poc per arribar-hi tingué una pana. Al cap d’una estona passà un altre auto que a la portella duia escrit «131 brigada». El deturà per demanar-li si sabia on parava el 524 batalló: «És el nostre» li respongueren. «¿I en Joan Sales, de la companyia de metralladores?» «Ve aquí darrera i tots plegats ens en anem cap a Gandesa.»
¡Imagineu la meva alegria quan en Fric (que així li diem) m’ha explicat això! De llavors ençà no n’he tornat a saber més i no és d’estranyar tenint en compte les circumstàncies; però sé que dels primers moments, els de més perill, se n’havia sortit amb vida.
Després dels dies d’angoixa indicible que havia passat, l’alegria era tan gran que ho volia telefonar a tothom, dir-ho a tothom, escriure-ho a tothom. Aquell dia no vaig fer més que saltar i ballar i cantar; la nit del 16 al 17 em proposava dormir com un soc després de tantes de no fer-ho i l’endemà escriure a tots els amics i sobretot als que tinguessin familiars al batalló o a la brigada d’en Joan; ni cal dir com pensava en en Màrius, que devia estar amb tanta ànsia per en Víctor. Però no vaig fer res del que em proposava; per començar no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit; era la primera dels grans bombardeigs de Barcelona d’aquests dies. L’endemà a les vuit queia una bomba just al solar que hi ha darrera de casa nostra i quatre o cinc força a la vora. No us vull explicar les meves peripècies d’aquells dies; era espaordidor. Hem dormit tres nits als afores, amb la nena i la criada, en una cova; i ara estem refugiades al cim del Tibidabo gràcies a l’amabilitat de l’Enriqueta Sèculi. Tots estem mirant si podem col·locar les criatures fora de Barcelona; hi deixaria la nena i aleshores la criada i jo tornaríem al nostre pis sense ella. Però no hi ha vacants enlloc; tothom ha tingut la mateixa idea al mateix temps i les escoles-refugi ja estan plenes de gom a gom: no hi cap ni una criatura més.
Durant uns quants dies m’he sentit posseïda del pànic més irracional; ara ja estic bé i em sento tota avergonyida. Ja no em burlaré mai més dels pobres pagesos de Roses, com ho feia aquest estiu quan els veia fugir a les vinyes i als olivars al més petit senyal de bombardeig per mar o aire.
En Joan havia estat quatre dies amb nosaltres just abans de començar tot això. No vam pujar a Puig d’Olena perquè volgué dedicar totes les hores, tots els minuts i tots els segons a la Nuri petita. Vam celebrar els seus cinc anys, tot i que no els havia de fer fins al dia 21. Tres en tenia quan ell se n’anà al front. Aquells dies que era aquí pensàvem molt en vosaltres i de sobretaula llegíem els darrers versos d’en Màrius. Volíem escriure-us, però quan ell és aquí les hores ens passen volant que no ens en adonem i quan no hi és jo visc com en suspens i no tinc esma de fer-ho. Quan ell no hi és em carrego de feina per omplir el temps i no pensar ni adonar-me de res.