A Màrius Torres, 30 X 1938 (148)

148

 

Barcelona, diumenge 30 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

Ahir al vespre, quan ja t’havia enviat la meva carta, la Nuri va llegir els teus poemes nous. Lorelei li ha agradat moltíssim, més que no pas a mi; és que jo tinc encara frescos a la memòria els set sonets primitius de què formaven part els distints fragments i ara aquests em fan una sensació excessiva d’incoherència. Ella, en canvi, ja no recorda aquells sonets. El Tremolosa mesura de dolor em va tornar a semblar admirable: exhala tot ell una emoció profundament cristiana. M’agraden sobretot aquells dos versos:

Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus joiós i enfervorit…

que podria haver escrit sant Francesc. Hi ha, en efecte, una emoció típicament cristiana en tots els teus millors moments, com si fossis «cristià per naturalesa» ¿o potser «cristià sense saber-ho» (com monsieur Jourdain feia prosa)? Qui sap si és dels no-cristians, o dels a penes cristians, que ens ha de venir una poesia cristiana fins al moll dels ossos, que nosaltres, els catòlics per tradició familiar, ja no sabem donar. Però m’adono que m’estic ficant en un terreny molt escabrós, el de les teves conviccions més íntimes. Perdona.

Tens una decidida aptitud per sentir Déu en l’univers i per sentir l’home en la seva poquesa, perdut al fons d’aquest univers incomprensible. Si tenim consciència de ser tan poc és perquè som tant; l’animal ignora la lucidesa davant la mort, preu amb què hem de pagar el do incomprensible de la intel·ligència. Quan dic «animal» incloc naturalment en aquest concepte tot home que no tingui consciència del fracàs que és ser home; del fracàs que és, si no hi ha un Déu que ens salvi, tenir una intel·ligència que només ens serviria per saber que no som res i que estem destinats al no-res.

I pel que respecta al Bon dia d’octubre, és tan íntim, tan personal, «tan Màrius», tan indiscret —beneïda indiscreció—. De la tragèdia de l’home en general s’hi passa a la d’en Màrius en particular; una tragèdia ben petita a l’escala de l’univers, passatgera (bé ho espero), xopa de melangia i d’allò que en el segle xviii en deien «sensibilité» i que és una llàstima que el xx hagi substituït per la brutalitat i la barroeria. El ritme trencat, personalíssim, que has donat a les estrofes no fa més que accentuar-ne el to de confidència espontània, d’expansió íntima: la boca hi parla «ex abundantia cordis».

Durant el dia d’avui no he fet res més que llegir i rellegir tota la teva nova tria poètica. He vist que havies introduït correccions molt assenyades en molts poemes però n’hi ha una que em revolta: «els dits blancs que passen denes…» ¿Per què «blancs»? ¡Tan intens com era «morts»!

Enyoro alguns poemes antics que no hi figuren i sobretot la darrera cançó a Mahalta que tenia versos tan suggestius com aquells:

On hi ha una ciutat pintada en gris i rosa,
poblada de rostres amics…

Has de refer aquests poemes, no pas deixar-los de banda —solució massa còmoda.

Comparant el conjunt d’aquesta tria amb el de la de l’agost de l’any passat, se’n treu la impressió que en un any has fet un pas decisiu.

 

 

A Màrius Torres, 29 X 1938 (147)

147

Barcelona, dissabte 29 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

Dilluns al matí la nostra nena se’n va a Berga, a la colònia escolar que hi té l’ajuntament de Barcelona. Aquell mateix dia o l’endemà me n’aniré també jo cap al XVIII cos d’exèrcit, on em diran per fi si m’haig de reintegrar a la meva brigada, com jo voldria, o si em destinen en una altra. Ara ja estic en llibertat definitiva, en virtut d’una absolució pronunciada en tota regla pel tribunal militar. Hi contribuí moltíssim el meu «full de serveis» despatxat per la brigada i sobretot l’informe entusiasta del comandant Gordó, que Déu l’hi pagui. De tot això me n’haurà quedat almenys una satisfacció: la de no pertànyer al Cos Jurídic. ¡Beneïda sigui la infanteria!

Em dius que has enviat els teus tannkas a Carles Riba, en homenatge a qui els introduí en la poesia catalana. Em sembla molt bé; és un gest de cortesia que t’honora. Dels tres poemes nous que m’envies, el sonet és admirable; no t’enganyaves en creure que seria del meu gust. Aquest tema de la poquesa de l’home, que en esdevenir conscient és la nostra grandesa, és «molt Màrius» com diria la Nuri. Els tres versos finals són una meravella de justesa, un model d’estil:

si cap en una gota d’aigua límpida i blava
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba.

Aquest és el millor Màrius, el que jo estimo més.

El poema fragmentari al qual has posat per títol Lorelei queda incoherent, com ja era de preveure; així i tot m’agrada més que no pas en la seva primera versió en set sonets, quan li volies donar una il·lació forçada.

Pel que fa al Bon dia d’octubre el seu tema és intensament poètic i en general la lluita per donar-li un estil queda airosa. Aquests poemes «tan Màrius», de mètrica tan impensada i lleugera, ja saps que fan les meves delícies. Molt més que no pas els tannkas amb què et disfresses de japonès.

A La Vanguardia del dia 16 aparegué un gravat de Picasso, al·lusiu a la guerra, que feia pensar en Dührer i en Goya. M’ha inspirat uns versos, que no m’agraden gens; volen ser la descripció del gravat i diuen així:

És la Bella Dorment que no sap que el cavall
vessa salvant-la els intestins en la carrera.
Sols es somnia a si mateixa, estrany mirall,
i el Monstre aspira amb voluptat el devessall.

Un mur asfixiant ens treu de l’atmosfera.
Un torero, tot nu com si fos de cristall,
combat, l’espasa al puny, i el seu peu persevera
clavat en el llindar de l’aquàtica esfera.

¡Dolç infant! ¿Què pretens amb el llum i amb les flors?
¿Per què observa el teu ull la flor obscena i feroç?
¡Ah, també la puresa combat! Les prostitutes

ocupen un infame mirador, absents i eixutes.
Crist se’n puja de nou, escèptic i cansat,
a la creu com dient: ¿per què n’hauré baixat?

 

A Màrius Torres, 15 X 1938 (146)

146

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dissabte 15 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

 

Admiro la teva heroica decisió d’estudiar filosofia «ja des d’ara». Potser és el millor que es pot fer en uns temps així però el meu cap no dóna per tant.

T’haig de donar una notícia trista: en Jorzapé, aquell comissari de la companyia de metralladores que tenia dinou anys i era de Lleida i et coneixia, va morir en combat el 15 del passat setembre o sigui avui fa un mes. Ho vaig saber a la brigada, on he estat un parell de dies i he vist els vells companys. No havia sofert ni una esgarrinxada en tota la guerra; aquesta vegada una bala li va entrar pel mig del front exactament igual que a l’Aparicio, aquell tinent de la seva mateixa edat que morí durant els combats de la Pobla d’Alvortó.

De la «república de la pipa» d’aquells inoblidables temps d’Esterqüel ja només quedem en Gordó i jo; el tinent Torres va caure presoner durant la retirada de la línia del Cinca i creiem que el devien afusellar; a en Pijoan, el tinent de transmissions, que era de l’Esquerra «de tota la vida» i que, tip de no ascendir, s’havia fet no fa gaire comunista (convençut que ara només ascendeixen aquests), una bala de canó se li endugué el cap en els combats per protegir la retirada de les nostres forces entre el Cinca i el Segre.

Déu els tingui tots a la glòria.

T’estic escrivint una carta ben tètrica; abans procurava no parlar-vos de coses tan tristes. Ara no sé què em passa que no me les puc treure del cap ni callar-les. Em sembla que no us havia dit mai ni a tu ni a la Mercè la mort de l’Aparicio; en aquells temps procurava passar per alt a les meves cartes aquests detalls tan depriments. Tants xicots morts. Déu meu, ¿i sabem gaire per què? I tanmateix bé cal fer un últim esforç, un esforç desesperat per guanyar aquesta guerra; esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem. Pensant-hi, encara em desficia més la inactivitat forçosa en què em trobo; aquest estúpid procés haurà coincidit amb la batalla de l’Ebre, que per les proporcions que ha anat prenent sembla el vaitot de la República. En darrer terme la República ens podria ser indiferent però la Catalunya autònoma hi està lligada i una arrossegarà l’altra a l’estimball si perdem aquesta guerra, cosa que Déu no vulgui. Que ens agradi o no, la història va a batalles guanyades o perdudes; la «història de batalles» havia caigut en el descrèdit —cal convenir que és ensopidíssima— i se la solia substituir per la història cultural, social, econòmica i de les institucions però en la dura realitat ¿a qui interessen la cultura, l’economia o les institucions dels vençuts? ¿A qui importa la literatura cartaginesa, que seria la que estudiaríem en comptes de la llatina si hagués guanyat Hanníbal? El mateix Goethe, que després de 1870 semblava més genial que mai, ja no ens ho sembla tant ni de lluny d’ençà de 1918; però el que és jo, mentre tants catalans moren cada dia en aquesta batalla com més va més monstruosa, jo m’estic a Sant Pol fet un inútil.

El Tribunal militar no sobresseu el procés; continuo en la mateixa situació absurda. I ja que no hi puc fer res i tu tampoc, distraguem-nos amb la nostra droga habitual, la poesia; pobra poesia catalana, que emmudirà altra vegada qui sap per quants anys si perdem aquesta batalla que tot fa preveure que serà la decisiva, la darrera de la guerra.

Crec molt justes les teves observacions a la meva Filla dels boscos; una filla, la pobra, engendrada a presidi. Qualsevol dia la corregiré d’acord amb les teves suggestions. I el mateix faré amb Amarint, que vaig escriure a Xàtiva, aleshores. Aleshores… ¡com si ja fes segles!

Sí, tens tota la raó: és més difícil corregir un poema que escriure’n deu. Però també és més meritori. Ja que m’és del tot impossible deixar d’escriure versos inútils com a d’altres deixar la droga, em quedaria un recurs: cremar-los. En tot cas la ingrata feina d’esporgar ha de ser feta força temps després d’escrit el poema; un poema acabat d’escriure és una nebulosa. L’autor no se’l veu, com no ens veiem la pròpia cara; s’ha de valer dels altres, com ens valem dels miralls per saber la fatxa que fem. O esperar que passi el temps i que aquells versos se li esborrin tant de la memòria que els pugui rellegir com si fossin d’un altre.

L’únic criteri de què m’he valgut per triar els teus és el del plaer que la seva lectura em produïa. El plaer pot tenir diverses causes, que poden ser discutides, però ell, en si, és indiscutible. I és l’única regla de l’art. No em refereixo al plaer baixament sensual, és clar; si bé, a manca d’altre, més val aquest que res. Uns versos que afalaguen les orelles ja són alguna cosa; però no ens hem d’acontentar amb això sol.

No crec que cap dels teus sigui «indigne de ser conservat». Quasi tots els «rebutjats» contenen alguna cosa que presa per separat és plaent i fins, de vegades, sorprenent. Et podrien servir com a punt de partida de nous poemes. Lluny de mi l’absurda intenció d’impulsar-te a escriure coses que no sentis; si alguna vegada t’he suggerit idees és perquè es desprenien dels teus versos mateixos: aquests semblaven reclamar-les. Si m’he equivocat alguna vegada, dissimula; «errare humanum est». Ara bé, si no et dóna la gana de refer tot un poema, conserva’n només els fragments que siguin veritablement poètics. El lector llegirà amb més plaer uns fragments sense il·lació, però poètics i originals, que no pas tot un poema que l’autor s’ha entossudit a completar a viva força quan ja havia perdut la líbido de la inspiració; aquesta inspiració tan bescantada pels buròcrates de la poesia i sense la qual és tan impossible la poesia com l’amor.

Les estàtues mutilades que ens vénen de l’antigor ens semblen belles a desgrat dels seus braços amputats. ¿Què ens semblarien si amb la pruïja de completar-les els en afegíssim uns de postissos? Més val, doncs, un poema fragmentari, però bell.

«Construir poemes on cada vers, cada frase, tingui un contingut poètic harmònic i en funció del conjunt» no és solament un ideal, com tu dius; és el deure estricte de tot poeta digne d’aquest nom. Un deure severíssim, és clar; tant, que cal ser molt indulgents amb els qui hi manquen i sobretot recordar aquelles paraules: «qui estigui net de pecat tiri la primera pedra».

Ah, qui dira les torts de la rime?

Naturalment que hi ha obres mestres del gènere insignificant, però en aquests casos l’estil no ho és; és l’estil que les salva. Si el tema és insignificant i, a més, l’estil difús, pedestre, sense gràcia expressiva ¿què farà el lector? Més d’un badall. Les faules d’Esop o de Fedre són insípides, somortes, gairebé «burocràtiques»; amb els mateixos temes La Fontaine escriví les seves, que són un dels cims de la poesia de tots els temps pel seu estil prodigiós.

Les dues primeres quartetes d’Última rosa queden magnífiques; només un detall: ¿per què substitueixes deshabitat per abandonat? Era més intens.

També molt bé les de Faula al gust antic.

La teva preferència per La rosa, el xiprer i l’oreneta sobre tots els altres poemes teus em fa moltíssima gràcia pensant que entre aquests n’hi ha de tan admirables com Uns ulls en un retaule i tants d’altres. És ben cert que sovint el mateix autor no té gaire idea del valor d’allò que escriu; Cervantes morí convençut de deixar una obra mestra: els Trabajos de Persiles y Sigismunda, novela setentrional.