A Esperança Figueres (133)

 

133

(Carta meva a l’Esperança; li falta el primer plec; parla de la defensa de la línia del  Cinca, que tenia lloc l’abril de 1938, i està esborrada a indrets)

 

… presoners d’aquestes hordes sense honor, vaig rebre un paquet de cartes, entre elles la vostra. Això m’omplí de confiança: em semblava un auguri tan bo com el de les cigonyes. Les cartes eren en total quatre, igual que les cigo­nyes, de manera que he atribuït una cigonya a cada una de vosaltres: a vós, a la Mercè, a la Nuri gran i a la Nuri petita.

A la tarda ens arribà l’ordre de retirar-nos. Els de «la metralla» protegíem des de darrera el Cinca el pas a gual dels batallons, que abans ja havien passat de la mateixa manera l’Alcanadre. Aquell mateix dia els nostres enginyers havien volat les comportes de Graus creient que ja havien passat el riu totes les forces republicanes; això dificultà molt l’operació. L’aigua del gual arribava a la gorja dels soldats més baixos. A desgrat de la fondària i de la fúria del corrent, es passà en bon ordre sense que se’n negués cap; també es pogué salvar tot el material i les bèsties de càrrega fora d’un mul que desaparegué aigües avall. Un cop tothom a l’altra riba, vam reemprendre la marxa en direcció a llevant ja per no deturar-nos fins als erms de Vallmanya, on només hi ha cabanes de pastors i algunes pobres masietes que viuen del conreu dels cereals.

D’allà vam desviar el rumb cap al nord deixant a mà esquerra un polvorí en flames que espetegava entre les primeres ombres de la nit. Després d’una altra valenta caminada arribàvem a Ràfols, que, com Vallmanya, és un «terme rònec», és a dir sense poble, també molt gran i quasi tot erm fora d’alguns camps de blat. Allà vam dormir confortablement en un magatzem de palla després de tantes jornades de fer-ho al ras i l’endemà descobríem en un corral, abandonades, cinquanta vaques amb els seus vedells. L’abandó havia de ser de força temps, segurament dels començos de l’ofensiva enemiga; vull dir de la primera, la de març, no d’aquesta d’abril que ens ha fet perdre altra vegada tot el que havíem recuperat darrerament i amb tantes penes i treballs gràcies a la nostra contraofensiva. No és pas que jo sigui un Sherlock Holmes en matèria de vaques: és que a causa d’estar tant de temps tancades i no poder caminar els havien crescut els unglots horitzontalment; les pobres vaques estaven grotesques amb aquella mena d’esquís i això ens donava idea del temps que devia fer que no pasturaven. No havien mort de fam ni de set perquè dins el corral hi havia un munt de farratge i una font. Uns soldats les van munyir amb molta destresa, de manera que aquell dia tinguérem per esmorzar llet de vaca acabada de munyir; només ens hi faltaven el cafè i les torrades amb mantega, però ja se sap que mai no es pot tenir tot en aquest món. En un altre corral immens vam trobar després una gran quantitat d’anyells, pollastres i gallines que també havien anat sobrevivint gràcies als farratges emmagatzemats. ¡Vam fer un dinar esplèndid, encara que sense pa, a costa d’ells! Afigureu-vos, amb la fam de llops que traginàvem… Ens disposàvem a pair-lo quan vet aquí que tornem a rebre ordre de retirar-nos.

Una nova tirallonga de camí en rigorosa direcció est fins a la clamor d’Almacelles, que per cert també baixava plena; haguérem de fer una marrada cap al sud per trobar com passar-la. El sol batia desesperadament aquelles planúries sense vegetació; mala hora per retirar-se unes forces. Van començar a venir les esquadrilles com mosques a la mel i ens metrallaven passant i repassant a escassa altura; així fins a posta de sol. Això de l’aviació és més l’angúnia que les baixes perquè no poden afinar la punteria. Caiguda la nit ens van deixar; nosaltres mentrestant prosseguíem la marxa, passant per Tamarit de Llitera, fins al [il·legible ¿Torricó?], on vam dormir entre uns olivars. L’endemà arribàvem a Alfarràs i improvisàvem una línia defensiva sobre la carena que domina la creu de carreteres, on hi ha un aqüeducte. El 5 d’abril l’enemic arribava davant d’aquesta línia poc abans de posta de sol i la batia amb artilleria lleugera. Tantes vegades com intentaven escalar les nostres posicions s’havien de replegar amb moltíssimes baixes; més de trenta metralladores catalanes, entre elles les nostres, concentraven els seus focs en aquella cruïlla. A la nit ens van deixar tranquils.

L’endemà tornaven amb molta més artilleria i recomençaven l’atac, ara amb totes les de la llei, a base de destruir prèviament a canonades les trinxeres i nius de metralladores. Vam aguantar el bombardeig durant tot el dia sense abandonar la carena; cap a posta de sol, el comandament ens donà ordre de retirar-nos.

Altra vegada a caminar; vam passar a gual la Noguera Ribagorçana al nord d’Ibars i després de fer una marrada per les muntanyes ens concentràvem a [il·legible ¿Castelló?] d’on sortíem tot seguit cap a Os de Balaguer, ja sobre la riba del riu Farfanya, i allà ens posàvem novament en línia. Ens hi vam defensar dos o tres dies fins que, havent caigut [il·legible] i Tremp, novament se’ns donà ordre de retirar-nos per no quedar encerclats. De nit, a la claror del quart creixent de la lluna, ens concentràvem davant el monestir de les Avellanes; la lluna il·luminava llargues fileres d’homes silenciosos, retuts de cansament, que anaven passant davant l’absis gòtic i l’antiga font entre les avingudes de xiprers i boixos retallats. D’allí ens en vam anar a Camarasa i aquí haig d’inter­rompre el relat ja que ens està prohibit de dir on ens trobem.

Tals són les nostres novetats d’aquests últims trenta dies.

Com que el capità Gordó ha passat a manar «amb empleu de comandant» el 523 batalló i jo a ser el seu ajudant, a l’adreça haureu de posar:

Tinent-ajudant del 523 batalló, 131 brigada mixta
30 divisió, agrupació Nord, base 8, n.° 11

De novetats relatives als altres companys no us en dono perquè les poques baixes que hem tingut —sobretot comparades a les moltíssimes que hem causat a les forces enemigues— són de companys que vosaltres no coneixeu; als altres no els ha passat res de mal, a Déu gràcies, fora del tinent Torres, de qui em sembla que us havia parlat alguna vegada, que caigué presoner.

I vet aquí que ara vivim en un bonic país muntanyós, al nord del Segre; la nostra existència ja no pot ser més bucòlica. Els roures estan fullats de fresc, tot de flors boscanes s’obren de dia en dia entre l’herbei pertot arreu; m’agradaria enviar-vos-en algunes perquè me’n diguéssiu els noms, vós que les coneixeu totes. Habitem una cabana d’aquestes que fem els soldats en despoblat quan ens hem d’estar alguns dies seguits en el mateix lloc. L’hem recoberta amb rames de pi ben atapeïdes i amb terra compacta a sobre, de manera que ni hi plou ni hi fa fred. De vegades penso que podríem ser tan feliços els homes i les dones en aquest món si ens aconhortéssim de viure en una cabana, en pau, i ens deixéssim de guerres i discòrdies. Només hi ha la pau que valgui alguna cosa; l’or està esquitxat de sang i la glòria dels homes empastifada d’or. Només hi ha la pau, que vol dir amor, que valgui; tan estrangera en aquest món que fa pensar que és un besllum de l’altre. L’or i la glòria dels homes són la guerra; són cosa de Satanàs.

En aquesta guerra he après de compadir tots els qui sofreixen, amics o enemics.

Però ¿per què els hauríem de considerar enemics? Tenim, és clar, el deure de repel·lir-los quan ens ataquen i el d’atacar-los quan el comandament ens ho ordena i mal aniria si no ho féssim ja que és el nostre deure però ¿és que no fan ells també el seu com nosaltres? A tots dos exèrcits el que més hi ha ara són soldats de lleves forçoses; ells ens insulten cridant-nos «¡rojillos!» i nosaltres els repliquem «¡fatxes!» quan el cert és que tenen tant de «fatxes» ells com nosaltres de «rojillos». Em refereixo, és clar, als pobres soldats, els seus i els nostres, que si es troben als fronts és simplement perquè els ha tocat la quinta; de cap manera al terç estranger i menys encara als «regulars» o sigui els moros, que són unes hordes tan sense honor com entre nosaltres els tristament famosos «durrutis».

Tinc uns evangelis, que tragino a la motxilla; en van sortint cada dia més, alguns de motxilles on no sospitàveu pas que poguessin amagar-se. El capità Gordó (ara amb «empleu de comandant») em fa l’ullet cada vegada que em sorprèn llegint-los però no s’hi fica; abans que bidell, abans que sergent del Terç estranger, havia estat seminarista i «sap de què va»; en tot cas està per la «cultura» i en conseqüència pel «respecte a totes les idees». De vegades, quan estic sol, tot llegint acluco els ulls i rumio el que he llegit; jo no sé si sóc cristià, hi ha passatges als evangelis que em desconcerten però n’hi ha d’altres que em commouen com no sabria dir-vos. Els de la passió sobretot. ¡He vist tanta abnegació aquestes darreres setmanes, tanta resignació, tant de coratge! I tant de sofriment… Quantes vegades, en aquestes interminables retirades, m’ha semblat veure una silueta davant nostre, al capaltard, sobre la carena del fons; una silueta que arrossegava els peus com els nostres pobres soldats i que, com ells, duia un pes damunt l’espatlla però no era el del fusell sinó el de la creu. Amb la creu a coll, els peus sagnants i els ulls plens de perdó, caminava davant nostre fent-se solidari de tots els sofriments i de totes les derrotes.

I passen els dies. Al capaltard, Júpiter espurneja amb el seu esclat d’or vell sobre l’horitzó de ponent; a trenc d’alba Venus apareix sobre el de llevant com una llàgrima brillantíssima; així les nostres jornades comencen amb la mare dels déus i acaben amb el pare. Els signes zodiacals que passen durant aquestes nits també semblen de bona astrugança; comença la desfilada Taurus i segueix fins a Scorpio. Comença amb banyes i acaba amb cua. No fa gaire, baixant dels cims per un corriol, vaig veure un arç tan florit que semblava nevat; també estan florits els rosers de pastor, les argelagues, les violetes, què sé jo. Penso que a Vallclara ho deuen estar els castanyers centenaris del bosc, que semblen, quan ho estan, altars plens de ciris amb aquelles flors ertes tan blanques entre el fullatge tan verd quan és tendre. Res no es mudarà en l’ordre de la natura per més bogeries que fem els homes. Passi el que passi, res ni ningú no ens podran prendre aquesta ànima nostra ni tallar el lligam que ens uneix al passat i a l’esdevenidor o sigui a la pàtria i ens fa sentir solidaris de molts altres homes al llarg de l’espai i del temps. ¿O és que com ocells de pas haurem de fugir cap a altres terres i altres cels? Res ni ningú no ens podran prendre aquesta fe cada vegada més viva que la pàtria no pot deixar de ser; que si l’esborressin d’aquest món rebrotaria en un altre.

Trobo a faltar, més que mai, la meva dona i la meva filla; hi penso tan vivament que és com si les tingués davant, com si veiés saltar i córrer la petita i la sentís riure i cantar i xerrotejar. Ja té cinc anys. Ara és a Peralada, amb els seus avis materns; he insistit molt perquè també hi vagi la seva mare però no vol. Diu que té el deure de quedar-se a Barcelona; que no vol semblar una covarda «encara que en sigui moltíssim». Jo no crec en els deures de les dones; de deures ja en tenim prou i massa els homes i qui sap si és perquè estem tan tips dels nostres que de vegades —alguns; jo no, que sóc un lliri— fem mans i mànigues per fer-vos faltar als vostres. En tot cas tot això de la guerra és tan cafre que més valdria considerar-ho, com es feia en segles més educats, només apte per a homes. Les dones faríeu santament d’anar-vos-en totes el més lluny possible.

Esperança, Màrius, Mercè, prou per avui; ja us he escrit prou bogeries. De bona gana faria pam-i-pipa als vols espessos de gralles que passen i repassen anant i venint dels seus caus, que els tenen als cims pelats d’aquestes muntanyes; centenars i milers de gralles esvolategant sobre els boscos de roures i tot llançant el seu crit de mal auguri ¡no me’n crec res! Saludeu de part meva tots els qui tinguin la bondat d’interessar-se per mi, singularment la Maria Planes i el doctor Ribes Soberano. Digueu-los que estic sa i bo; que mala herba no mor mai; que me n’he sortit de totes sense ni una esgarrinxada i que ens sentim disposats a fer la guerra per tota l’eternitat abans que rendir-nos. ¡Fins a la victòria dels Vençuts o sigui el Judici final!

 

[Afegit el 1948: Dedueixo que vaig escriure aquesta carta trobant-me a la serra del Montsec, en un paratge anomenat el Desferrador, on havíem improvisat un front i el vam sostenir algunes setmanes. El tinent Torres havia caigut presoner durant la retirada de la línia del Cinca i sembla que el van afusellar; Déu el tingui a la glòria. El 523 batalló s’havia hagut de formar amb les restes d’aquest i del nostre, el 524, que desapareixia per falta d’efectius.]

 

 

A Esperança Figueres, 1 XII 1937 (116)

116

Santa Creu de Nogueres, dimecres 1 desembre 1937

Estimada amiga Esperança:

Us escric ple de confusió de no haver-ho fet en tant de temps; voldria que comprenguéssiu que oblidar-me d’escriure-us no és pas oblidar-me de vós.

Pel que a mi respecta, al present em trobo en aquest poblet abandonat on per fi he realitzat el somni de tota la meva vida: viure en un poble sense habitants. Almenys, vull dir, permanents; civils. Els militars i de pas, que som nosaltres, ocupem les poques cases que queden més o menys en peu. Si no tinc la Castanya, que a Esterqüel em procurà hores d’una felicitat tan pura, tinc en canvi un xarret i un mul; el mul no es deixa muntar però tira del xarret com els bons. D’aquesta manera, per camins de carro, puc fer expedicions per tot aquest país devastat, on tots els pobles són sense habitants com el nostre. Hi ha en especial una carretereta que passant per Nogueres —un altre poble-fantasma— va al Villar i a Herrera seguint sempre el curs d’un riu molt alegre i abundós que en els mapes d’Estat Major figura amb el nom de Cámaras, ben estrany per a un riu. Els paisans no saben res d’aquest nom ni n’hi donen d’altre que «el río», o bé «el río de Nogueras» si els feu precisar més; ¿seria una altra Noguera, pariona de la Pallaresa i la Ribagorçana? ¿O bé, en altre temps, per aquí es deia «noguera» de l’arbre, com en català, en comptes de «nogal»? Qüestions són aquestes que sotmeto a la vostra consideració, no pas en tant que lleona de Numídia, sinó de col·lega de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat de Catalunya. Naturalment es tracta dels paisans del Villar o d’Herrera, ja que a Santa Creu i a Nogueres no en queda ni rastre; hauríeu de preguntar el nom del riu als ratolins, únics indígenes que han quedat a les ruïnes de les cases.

Aquesta carretereta i aquest riu van de nord a sud. A ponent queda la serra d’Herrera, en el cim més alt de la qual, la cota 1.346 dels nostres plànols, hi ha un santuari dedicat a la Verge on vaig viure uns quants dies quan encara manava la 4a companyia de fusellers-granaders. És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.

Aleshores de la nostra arribada el safrà era florit i les camperoles sortien abans de trenc d’alba a collir-lo. Les flors en aquella hora encara no havien desclòs el calze; són flors que dormen de nit, com les persones, i convé collir-les mentre estan closes. És un conreu tan bonic que m’agradaria veure’l introduït a Catalunya, on no sé que s’hi dediqui ningú. Mentrestant vols de cigonyes anaven passant a gran alçària, pel cel quasi sempre cobert de núvols, seguint totes elles un rumb invariable, cap al sud-oest; ara ja fa molts i molts dies que no n’hem vistes, totes deuen ser a Andalusia o a l’Àfrica. Ja no les tornarem a veure fins les acaballes de l’hivern, quan tornaran a passar seguint el rumb contrari. Aleshores la guerra reprendrà de debò i potser començarem a entreveure’n la fi, que ja seria hora; però a les cigonyes no és pas això el que els preocupa. No els interessen les nostres guerres absurdes ¿i qui sap si fan bé?

Ara als camps de safrà només queden els brins minúsculs, sense les flors que feien tan bonic. Sobre els olivars de la plana passen grans voladúries d’estornells; en vénen a milers. Les olives ja són grosses i negres i no hi ha ningú per collir-les; se les podran cruspir en pau. Els dies i les nits, ara, solen ser rasos, fora d’algun matí que encara es lleva rúfol; cap a les deu del vespre ja veiem Sírius espurnejant desesperadament damunt l’horitzó i recordant-nos que l’hivern se’ns tira a sobre a passes de gegant.

Passem les vetlles vora una llar enorme on fem cremar boscos sencers de coscolls i troncs de pi. Aquests no cal que els anem a tallar al bosc; són simplement els cabirons de les cases caigudes i mig socarrimades. De coscolls en trobem a feixos ben apilotats a totes les cases; eren la provisió de llenya d’aquesta pobra gent, a qui la guerra ha dispersat lluny de la seva terra, qui sap a on. A jutjar per la quantitat de cases totes negres de fum, el poble, a més dels bombardeigs, degué sofrir un incendi. ¿Com el retrobaran els seus habitants quan hi tornin amb la pau?

Nosaltres, que no hi podem fer res, ens donem mentrestant bona vida; durant les llargues vetlles fumem en pipa vora el foc; tenim bon vi (n’hi ha a totes les cases), no ens falten perdius, tudons, conills ni llebres, que cacem facilíssimament sense perdigons (amb bales de fusell) perquè s’han multiplicat d’una manera prodigiosa a causa d’aquest abandó en què es troba la comarca. Tenim un cuiner de primera, el Cisco; els seus guisats són altres tants poemes (i no precisament dels llorejats al «premi Folguera»). La seva especialitat, com ja ho era quan treballava al <i>Majestic</i> de Barcelona, és el civet de llebre; el vi ranci necessari el trobem, com l’altre vi, als cellers abandonats. Els dies que ens en fa exclamem: ¡que no vingui mai la pau si això és la guerra!

 

 

A Esperança Figueres, 5 VIII 1937 (92)

92

Esterqüel, dijous 5 d’agost de 1937

Estimada amiga Esperança:

La sospita que teniu que no us vaig escriure cap carta manca de tot fonament i us descriuré amb tot detall com van anar les coses a fi que em cregueu. Ja al vagó restaurant, mentre dinava i el tren corria al llarg de l’Ebre encaixonat entre cingles, pensava en vós i recordava la dar­rera vegada que havíem dinat junts al sanatori de Puig d’Olena, vós i jo amb la Mercè, la Maria, en Màrius i la Nuri; i em feia el ferm propòsit d’escriure-us així que arribés al terme del trajecte. Un cop a Alcanyís m’hi vaig estar sis dies, que s’esqueien els del pleniluni; el clar de lluna projectava l’ombra de la col·legiata, que és al cim de la petita ciutat, i feia semblar fantasmagòrics els dos ponts que salven el Guadalop; jo seguia incommovible en el meu propòsit d’escriure-us. En el jardí públic, plantat de cinamoms (si no em creieu, podeu verificar tots els detalls demanant a en Màrius que ho demani al seu torn al seu germà Víctor, que no em deixarà mentir sobre si són o no cinamoms), l’antiga font de setanta aixetes de bronze, preses de verdet, deixava sentir el seu murmuri que no s’acaba mai. Jo errabundejava pels carrerons tortuosos i tots polidament empedrats, perquè Alcanyís és una ciutat tan menuda com polida; errabundejava entre antics palaus o bé al llarg del riu, on el vent movia la fronda dels àlbers centenaris i se’n duia les seves alades llavors que anaven a caure a l’aigua; el corrent impetuós les arrossegava avall com minúscules embarcacions i jo estava ben lluny de sospitar  que un dia arrossegaria de la mateixa manera la meva carta. Perquè és rigorosament cert que us en vaig escriure una; i no pas una carta qualsevol. Set fulls de lletra atapeïda. Una carta llarga, eloqüent, fluida, elegant, en què us narrava les meves darreres peripècies en un estil que deixava molt endarrera el de madame de Sévigné.

Direu que us pinto amb colors tan afavorits l’estil d’aquella carta refiat que, com que el Guadalop se la va endur, ja no hi haurà mai cap manera de comprovar si era una peça literària tan admirable com ara asseguro. Admetem, en darrer terme, que la literatura universal no hi hagi perdut gran cosa; queda el fet que la carta existí i que jo la duia a la butxaca. Sí: jo la duia a la butxaca amb el ferm propòsit de tirar-la al correu, propòsit que no m’abandonà mai en tot el temps que la vaig dur a la butxaca i ficada dins un sobre, que van ser força dies. Un entre altres, i per més senyes un matí, que em sembla que era un dimecres, em trobava en un paratge que hi ha a mà dreta d’un dels dos ponts; heu de saber que l’un és gòtic i l’altre neoclàssic. Doncs bé, la cosa s’esdevingué al costat del gòtic; allà raja una font molt fresca a poques passes del riu i vaig inclinar-me per beure a galet. La Mercè, segons sembla, posa en dubte que jo sàpiga de beure a galet i en això, com en altres coses, s’equivoca lamentablement; és tan cert que sé de beure a galet com que el sol radiós d’agost entra en aquest moment pel meu balcó. ¡Sóc una àguila bevent a galet! La carta em va caure de la butxaca a la pica de la font i l’aigua se l’endugué amb tanta facilitat com si fos una llavor d’àlber. Com que el Guadalop va a parar a l’Ebre i aquest al Mediterrani, no tindria res d’estrany que la carta hagués fet cap a l’Alguer de Sardenya, que és port de mar; si fos així, quedaria el consol de pensar que el qui l’ha recollida l’haurà entesa, ja que a l’Alguer de Sardenya, com tots sabem, es parla català, i d’aquesta manera jo no hauria perdut totalment el temps escrivint-la.

Cert que a Alcanyís mateix, o a Montalban, o a Calanda, us en hauria pogut escriure una altra; però ¿qui em diu que no m’hauria tornat a caure en alguna altra font i altra vegada la meva pena hauria estat perduda? Caldria suprimir primerament les fonts i els rius com a mesura de precaució; i a Montalban hi passa precisament el riu Martín que fa una fatxa d’endur-se’n cartes aigües avall com el més pintat que esgarrifa.

Quedava un últim recurs i era escriure-us des d’Esterqüel, on no passen el Guadalop ni el Martín; és el que faig. I per començar us faré una descripció minuciosa del cul de món on els atzars de la vida m’han portat; i com que de temps me’n sobra ja que el servei no ens mata i d’altra banda es tracta de demostrar-vos que sóc capaç d’escriure-us una carta llarguíssima, em penso que aquesta vegada ja no ho podreu posar mai més en dubte.

Aquí no tenim riu però sí rierols; el principal travessa el terme d’Esterqüel de sud-oest a nord-est per una estreta barrancada de parets molt tallades; al fons de la bar­rancada es cria una vegetació ufanosa. Hi he fet mil passejades, a peu i a cavall, i he pogut observar que el rierol neix en un poblet menut anomenat el Canyissar i que després de passar per Esterqüel rega els horts de l’antic convent mercenari de Nostra Senyora de l’Olivar per anar a morir, molt més lluny, en un pantà anomenat de la Codonyera.

Al llarg del seu curs es troben a distàncies variades antics molins que treballen com si els segles no haguessin passat i no existissin fàbriques de farina al món. N’aprofitem les rescloses per nedar en companyia d’uns ànecs menuts, de plomatge blanc i de bec i potes grocs, que tots els moliners crien a més de les inevitables gallines; al principi quedaven estupefactes: no havien sentit mai a dir que els homes poguessin nedar igual que els ànecs. De vegades mentre nedem vénen a avisar-nos que han d’engegar la resclosa; però continuem nedant perquè ens hem adonat que el xuclador no té pas la força que ells es pensen. La primera vegada vaig anar a mirar com funcionava el molí: la mola gira moguda pel doll furient i la lorenza o sigui la tremuja, que és com un embut de fusta, deixa rajar el gra a poc a poc, que la mola va convertint en una farina negrosa i grollera; les dones d’Esterqüel la pasten i en couen un pa moreno molt gustós; per a això hi ha al poble tres forns comunals. D’una hora lluny, els dies que enfornen, se sent la seva flaire de rama de pi i de pa acabat de coure.

Al llarg del rierol les cavalleries poden galopar a cor què vols en una terra flonja perquè és arenosa. El camí del convent, aigües avall, es confon durant un llarg trajecte amb el mateix llit del rierol i les potes de la bèstia aixequen tot galopant una polseguera de finíssimes gotes; si un raig de sol ho travessa es forma l’arc de sant Martí, de manera que cavalqueu enmig d’una aurèola fantàstica com si fóssiu el mateix sant Jaume Matamoros en persona. En aquells paratges es crien les nogueres més corpulentes que recordo haver vist i uns xops centenaris que formen grups espessos i irregulars; hi abunden les serveres i els atzerolers; la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles. Per les parets de la barrancada abunden el lligabosc, els rosers de pastor, la vidalba i els llentiscles. A la caiguda del dia s’alça la brisa i tot allò s’anima amb miríades d’ocells, merles, caderneres, oriols ¡de tot! mentre al lluny, al fons dels boscos, el cucut sembla que toqui les hores.

Els indígenes han aprofitat aquesta barrancada tan frescal per plantar-hi horts; hi conreen alfals, blat de moro i cànem. Quan vam arribar, les esveltes tiges del cànem gallardejaven pertot arreu movent la seva airosa cresta de fulles tendres que fan una olor semblant a la de la menta si bé no tan intensa. Ara tot això ha canviat i ja veureu com i per què; en poques hores, pobra gent.

El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè, és com una gran masia, una masia de senyors, del nostre país. La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols davant de les tombes. D’Esterqüel al convent hi ha a peu una hora de camí, que la Castanya fa en un quart. Quan el nostre batalló ocupà el poble, vam destituir el comitè anarquista per tornar a posar en funcions l’alcalde i els regidors elegits normalment la darrera vegada que hi havia hagut eleccions. El comandant Domínguez no sols és una bellíssima persona, molt sentimental i donat al mam («el culto de Baco» en diu ell), procedent de l’antic exèrcit de la monarquia i tot un cavaller; és a més catòlic. N’hi ha molts a la divisió; ho són també, entre altres, el comandant Ymbernon, cap de la brigada, i el coronel Pérez Salas, cap de la divisió, com així mateix molts dels oficials i ja no diguem els xicots procedents de les lleves forçoses. És per cert un error, un de tants, dels qui ens governen que no ens enviïn capellans castrenses com en té l’Exèrcit basc; jo mateix, que en temps de pau no era gaire devot, ara, d’ençà de la guerra, sento unes ganes furibundes d’oir missa. Direu potser, amb sorna, que només me’n vénen quan no se’n diuen; el cas és que tot seguit després d’haver ocupat el poble vam saber que hi havia, en el seu terme, un convent mercenari i que havia estat saquejat i profanat i els seus frares assassinats pels caníbals anarquistes; aquests fins i tot havien mort els mossos o jornalers del convent, que eren els homes més pobres del poble. Els frares els donaven jornals a guanyar més que res per caritat; i eren tan pobres «que calzaban abarcas». L’únic que havien respectat els anarquistes per increïble que sembli eren les bótes de macabeo i de clarete que de collita pròpia hi havia al celler, ja que els mercenaris es dedicaven a l’agricultura. Fora de les bótes, tot havia estat cremat o trossejat: imatges de talla antigues, quadros, biblioteca.

Amb el comandant Domínguez ens hi vam personar alguns oficials per fer-nos càrrec de la destrossa i veure si es podia salvar res. No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels seus nínxols (uns nínxols verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en l’actitud d’una parella que es casa; una altra, revestida de casulla i repenjada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis del casori, es repenjaven a la paret. Algunes havien perdut l’equilibri i jeien per terra. Eren mòmies antigues, perfectament seques i ben conservades, com de pergamí.

El comandant Domínguez decidí, no sols tornar-les als seus nínxols, sinó fer-ho fer als mateixos cretins d’anarquistes que les havien desenterrades. Quan us escric aquesta carta això ja s’ha fet i a més hem posat una esquadra de guàrdia permanent a la porta de l’església en espera que el convent pugui ser reintegrat al seu legítim propietari, l’orde de la Mercè; però van passar molts dies abans. És que els anarquistes tenien una por terrible del nostre batalló i quan els van avisar que el comandant els volia veure s’amagaven; per fi van comparèixer un vespre a la comandància; venien revestits amb un matalàs cada un, enrotllat al cos de manera que només en sortien el cap i els peus. No es tracta dels qui van assassinar els frares, que paren qui sap on, sinó de quatre desventurats, els més curts de gambals del poble, que en aquella xerinola destinada a emancipar la humanitat i redimir l’univers no van fer més que desenterrar les mòmies —cosa tan indispensable com tots sabem per redimir l’univers i emancipar la humanitat.

Veient-los amb una fatxa tan ridícula el comandant els increpà empipadíssim:

—¿Os pensáis, brutos, que somos unos caníbales como vosotros?

Mentrestant les mòmies continuaven fora dels nínxols en la forma que us he dit. Jo anava cada dia al convent amb la Castanya i remenava en els pilots de llibres que es veien escampats en desordre tant al que havia estat biblioteca com a les cel·les i els passadissos. Cal saber que el convent s’alça en una raconada d’una petita vall poblada de vinyes i olivars (d’aquests li deu venir el nom) i voltada de muntanyoles ermes. En una d’elles, plantada de xiprers, hi ha el «Calvari». Tot és quiet i sobri, molt recollit; em recorda una mica —només una mica— les rodalies de Poblet, que no és gaire lluny de Vallclara. L’orde de la Mercè m’ha atret sempre perquè és tan nostre, tan lligat a la història de Catalunya i a dues de les seves figures més grans com són Jaume el Conqueridor i sant Ramon de Penyafort; quan, a catorze o quinze anys, vivia a Lleida, fins i tot vaig estar temptat d’ingressar-hi. Jo festejava aleshores amb una lleidatana de la meva mateixa edat i besnéta per cert del baró de Jover, oncle si no m’erro de l’actual president de Catalunya (que es diu Lluís Companys de Jover per més que hagi suprimit la partícula per esborrar tot rastre dels seus antecedents aristocràtics); els pares respectius trobaven absurd (amb tota la raó) que festegéssim, donada la nostra poca edat, i per això ens vèiem d’amagat d’ells a la sagristia dels mercenaris, que devien considerar innocentíssim aquell festeig de criatures. El superior de tot convent de la Mercè duu el títol de «pare comanador» perquè és un orde militar; és també per això que els frares, en record de l’espasa, duen una corretja vertical que els penja del cíngol. El pare comanador de la Mercè de Lleida era, doncs, un home comprensiu, dels de la màniga ampla, i ens deixava festejar a cor què vols a la sagristia; fins i tot alguna vegada ens feia pujar i ens tocava al piano coses molt boniques de Mozart o de Schumann. Els frares duien una vida tranquil.la, dedicada a l’estudi i a la música; cada un feia el que li dava la gana dins una certa disciplina general; qui estudiava grec, qui lletres modernes, qui escrivia versos, qui feia experiments de química o observava les estrelles amb un petit telescopi. Se’ls veia molt ben avinguts i feliços. Hi havia un novici dels meus anys, el germà Liborio, aragonès; l’orde de la Mercè, com altres, ha conservat el record de l’antiga Corona i dins seu formen una sola província Aragó, Catalunya, València i les Balears. Amb el germà Liborio ens vam fer molt amics; la seva dèria era l’hebreu i jo l’admirava quan el veia llegir aquells llibres escrits en caràcters tan estranys. Mentrestant la lleidatana, que resultà inconstant, m’havia plantat per un altre (un altre, us ho asseguro, que no m’arribava ni a la sola de les sabates però ¿qui entendrà mai les dones?) i fou aleshores, sentint-me el més incomprès i desventurat de tots els grans enamorats de qui parla la història, que em passà pel cap la idea de fer-me novici com el germà Liborio. Poc després, amb la meva família, vaig deixar de viure a Lleida i tot allò se m’esfumà de la memòria com tantes coses de la meva vida d’aquell temps.

Algun dia, per poder examinar amb calma els llibres escampats sense haver de tornar a Esterqüel per dinar, me’n duia alguna cosa de menjar i així me’l passava tot al convent. M’hi estava doncs moltes hores tot sol, deixant pasturar la Castanya, a fora, fermada amb aquest objecte a un arbre amb una corda molt llarga. Per menjar me’n baixava al celler, que és fondo i llòbrec; en puja una bravada de vi, fresca i molt agradable. A la llum del gresol veia les enormes bótes de cirerer o de roure, plenes les unes de macabeu i les altres de clarete, i la premsa de mà d’un model antic, tot això en perfecte estat de conservació; es veu que el vi és l’única cosa de tot el convent que semblava sagrada als anarquistes. Jo no em feia cap escrúpol de beure’n un bon glop d’una i altra varietat un cop acabada la vianda que duia; el clarete, sobretot, és de bona qualitat, sec, refrescant i olorós i amb un regustet molt agradable de sofre o de pedra foguera. Després me’n tornava cap amunt, a remenar llibres.

Els amples passadissos del pis de dalt, on hi ha les cel·les, estan en complet desordre. Uns antifonaris enormes en pergamí i amb sòlides cobertes de fusta de noguera clavetejada jeuen per terra; hi ha diversos harmòniums abandonats i pertot pilots de llibres. Hi vaig trobar dues edicions completes dels viatges del capità Cook, una de francesa del segle xviii, feta arran dels propis viatges, i una de castellana de començos del passat; també n’hi vaig trobar una d’italiana, però moderna, dels sonets del Petrarca. I ara imagineu la meva emoció descobrint un llibre imprès en caràcters hebraics que a la pàgina de guarda duia escrit a mà: «Fray Liborio, Santa María del Olivar, 1936».

He preguntat a la gent del poble si no es va salvar cap frare; unànimement em diuen que no, que fins un parell de novicis que, refiats de la seva lleugeresa, intentaven de fugir a peu a través dels despoblats cap a França, havien estat empaitats pels caníbals amb gossos i assassinats com tots els altres. Pobre germà Liborio ¡amb tanta il·lusió com devia haver vingut a Santa Maria de l’Olivar, a la seva terra aragonesa!

Des del cor de l’església, que la domina tota, es podia contemplar en aquells dies, al fons, la singular escena del casori de les mòmies al peu de l’altar major. Sobre els par­racs que quedaven dels hàbits els havien posat artísticament tot de flors artificials, que degueren treure dels altars; sé que després de la matança dels frares i el saqueig del convent, els anarquistes ho van celebrar al celler amb una orgia de macabeo i de clarete i que no fou sinó després d’una bevèrria considerable que se’ls acudí la idea de desenterrar les mòmies. Tot això era en els dies més calents del juliol de l’any passat, el tristament famós 1936 que no se’ns esborrarà mai de la memòria; però no us vull pas escriure una epístola filosòfica sobre on pot arribar la bèstia humana sota els efectes del vi i de la xafogor d’una nit de canícula; constatem només que no la detura ni ­l’horror dels nínxols i passem a coses més alegres.

En una cel·la vaig descobrir un llibre sobre el conreu de les flors amb tot de precioses làmines a l’acer que algun frare s’havia entretingut a acolorir a l’aquarel·la; en una altra, un armariet en el mur exterior que es pot obrir des de dins, exprés perquè les abelles hi facin les seves bresques. Es ben curiós: aquestes bestioles continuen treballant-hi com si res no hagués passat; el seu brunzir fa companyia en aquell silenci. En altres cel·les hi ha una estreta escala de cargol, de pedra, practicada també dins el gruix de la paret mestra i que duu a una mena de golfa, dissimulada en un sostre mort sobre les mateixes cel·les; a cada una d’aquestes golfetes hi ha un colomar. Els coloms encara hi viuen però s’han tornat salvatges; algunes femelles hi coven els seus ous.

Tots aquests vestigis d’uns passatemps innocents ¡com contrasten amb els altres vestigis, els de l’orgia vinosa!

Un dels primers dies em deturà a l’entrada del convent una remor angelical que venia de les cel·les. Notes alegres i en desordre, de flauta, de violí, de contrabaix, barrejant-se amb veus i rialles infantils i amb la fressa d’unes corredisses tan lleugeres que semblaven voladúries. ¿Què deu ser? pensava. Si hagués sorprès un eixam d’àngels fent-ne de les seves no m’hauria pas admirat. Era una colla de pastorets de la rodalia, d’entre set i deu anys, que havien tancat les cabres a l’església per pujar-se’n a jugar amb els harmòniums. La meva aparició sembrà el pànic: em degueren prendre per una de les mòmies. Fugien amb tanta gràcia, cofats amb els seus amples barrets de palla i en pantalonets de vellut fins sota els genolls, que em vaig quedar llarga estona mirant-los fugir, embadocat. Una escena com aquesta reconforta el visitant solitari que davant l’interior solemne i abandonat, només habitat per les mòmies, estaria temptat de dir-se melangiosament que en aquest món només una victòria és segura, «il triomfo della Morte». No; no és cert. La vida prossegueix i triomfa a desgrat de tot; abelles, coloms i pastorets se’n porten testimonis.

Mitja hora aigües avall del convent hi ha el darrer molí de farina que es troba en aquella direcció; diu que abans n’hi havia hagut un altre, més lluny encara, però jo no n’he vist més que els fonaments, que es confonen amb el cingle. Un aiguat se l’endugué fins al pantà de la Codonyera. A mà esquerra del riu, damunt unes grans pe­nyes estimbades, comença una boscúria de pins bords; diuen que s’estén molts i molts quilòmetres cap al nord, en una direcció on no es troba cap poble ni casa habitada fins qui sap on; és a través d’aquesta boscúria que havien intentat fugir els dos novicis.

El moliner viu en aquell desert amb una dona, la seva, negrosa com la farina que molen i gairebé sense dents; tenen alguns fills de poca edat. Molen tres «talegues» de farina per jornada. Quan no mol, l’home ocupa els seus lleures caçant amb fura i us ensenya tranquil·lament, com si ignorés les lleis de caça, la bèstia tancada dins la «garibola»: és un mascle agilíssim, amb uns ullals esmolats com agulles, capaç, segons conta el moliner, d’atacar fins i tot les guineus. Els salta al coll i amb els ullals els obre les venes. En canvi no se les heu mai amb les llúdries, els toixons ni les mosteles, parents seus. El moliner es plany que la caça no és gaire abundosa; només abunden les llebres però les ha avorrides d’ençà que en veié una disputant-se una carronya amb els corbs. Ell voldria caçar llúdries perquè la pell es ven molt cara; però la fura es guarda prou d’atacar-les, com ja us he dit.

Sovint m’arribo fins aquest molí per nedar a la presa; després m’ajec damunt l’herbei de cara al sol i veig passar els voltors. Deuen venir de molt lluny, de les serralades que s’alcen al sud d’Aragó. Sovint n’he vist una parella, a una altura fantàstica, que travessava tot el firmament visible d’un horitzó a l’altre sense imprimir cap moviment a les ales; es deixen dur, cal deduir, per un vent de les altures.

Però m’he anat apartant del que us volia dir.

Per pujar al pis de dalt, on hi ha les cel·les i els pilots de llibres escampats, cal travessar forçosament l’església, on hi havia les mòmies fins no fa gaire, les unes dretes tal com us he descrit, les altres per terra. Una tarda m’havia absorbit completament en l’escorcoll dels llibres; havia trobat un tractat d’agricultura del segle xvii en català, una edició de la Summa Theologica del xvi en llatí; les hores m’hi passaven sense adonar-me’n. En això es fa fosc d’una manera sobtada i al mateix temps un tro esquerdat espetega sobre el convent. Miro per la finestra i veig que està núvol, però núvol com jo no havia vist mai de tan espès i negre. Coincidia amb la caiguda de la tarda; en qüestió de segons l’interior del convent havia quedat a les fosques. Els llamps i els trons se seguien sense parar; començava a caure un xàfec d’estiu de proporcions fenomenals. Jo comprenia que com més trigués a prendre el determini de fugir seria pitjor perquè s’acabaria de fer negra nit; però, per fugir, calia travessar l’església. I a l’església hi havia les mòmies.

La vaig travessar de pressa; veia al fons el rectangle de claror de la portalada oberta i cap a ella em dirigia quan vet aquí que els dos batents giren lentament sobre els seus golfos i es tanquen de cop amb un estrèpit que retruny per les altes voltes. La fosca s’havia fet tenebra i em trobava tancat a l’església, amb les mòmies. ¿Voleu saber què vaig fer? Senyar-me i resar el parenostre a crits. No hi ha com el terror per fer-nos fer bondat.

La porta s’havia tancat simplement pel corrent d’aire. M’hi arribo, obro, corro cap a l’arbre on havia deixat fermada la Castanya. La Castanya no hi era. Havia trencat la brida, de la qual quedava un bocí al cap de la corda, segurament en un impuls de pànic pressentint amb aquell instint que tenen les bèsties la tempesta que ens venia a sobre. Plovia a bots i barrals; en un moment havia quedat xop com si m’haguessin pescat del riu. Ja us he dit que el camí del convent a Esterqüel segueix precisament la barrancada i que aquesta és encaixonada entre parets alte­roses i tallades a pic. Començo a caminar a grans gambades; una hora de camí aviat és feta, em deia per encoratjar-me mentre em petava a sobre, no sols la gotellada espessa, sinó una calamarsa com cigrons. Per protegir-me el cap em vaig haver de treure la guerrera i posar-me-la a manera de caputxa. En aquestes i en la fosca creixent m’adono que el rierol ja no és el de sempre; és un gran riu. Un riu que creix i continua creixent; ja ha sortit de mare; ja inunda el camí. Camino amb aigua fins als turmells; al cap de poc ja és als genolls que m’arriba. L’aigua em ve a contracorrent i és freda com una mala cosa però jo suo. Ja m’arribava a la cintura quan, per fi, entreveig els llumets del poble ¿hi podré arribar? És fosc com una gola de llop i l’aigua segueix pujant; el corrent furiós m’impedeix d’avançar tan de pressa com voldria.

Em vaig enfilar desesperadament, amb les ungles, a la paret de la barrancada per posar-me fora de l’abast de l’aiguat. En darrer terme, pensava, passaré la nit al ras en una altura; però la cosa acabà millor: em trobava en ter­reny conegut, en aquella pineda de les cigales que hi ha prop del poble i sé una manera d’anar de la pineda al poble sense passar per la barrancada. Estic salvat.

¡Beneït Esterqüel! No havia sentit mai de la vida amb tanta força la impressió d’arribar al «meu» poble com aquella nit quan vaig trepitjar per fi els còdols cantelluts del seu carrer major. La vella que ens guisa prenia als meus ulls el prestigi d’una àvia i el sopar que em serví em semblà un menú que hi cantaven els àngels. Els veïns estaven consternats; l’aiguat era terrible com no en recordaven d’altre. L’endemà, a les primeres clarors, van poder veure l’estrall que havia fet: els horts arrasats, perduda la collita del cànem, molts arbres arrabassats de soca-rel. Vaig tenir almenys la satisfacció de retrobar la Castanya a l’estable del castell, on havia comparegut sola i amb la brida rompuda; detall per cert que havia fet témer per mi.

I és per això que les tiges del cànem ja no gallardegen al vent de l’estiu amb el seu plomall de fulles fines ¡ja no en queda ni rastre! Tot ha anat a parar a la Codonyera. Suposo que la violència dels aiguats en aquestes comarques es deu a la falta de boscos; les aigües es precipiten pels costats pelats de les muntanyes sense cap aturador; en pocs moments escumeja amb fúria pels barrancs un mar fangós i tot falla sota els peus; no queda ni rastre de camins, els horts desapareixen aigües avall. L’endemà tot s’ha eixugat: el rierol baixa menut i transparent com sempre però entretant s’han perdut les collites.

Ara em dedico a llegir una novel·la d’André Gide, que explica l’amor sublim d’una tal Alisa per un tal Jeroni. Al capdavall de la novel·la hi ha el diari íntim de la noia, trobat després de la seva mort (perquè heu de saber que es mor, que el lector en té moltíssima pena però es veu que no podia ser d’altra manera ja que l’autor no devia saber com acabar la història). Es veu que aquesta Alisa en deia de bones; vegeu sinó: «I ja em pregunto si és la felicitat allò que desitjo o si és, millor, el camí de la felicitat. ¡Oh, Senyor! ¡Allibereu-me d’una felicitat que pogués abastar massa de pressa!» Després d’això, s’imposa com a urgent la lectura dels viatges de Cook, que era tot el contrari d’un cretí.

No aniré a Roses. El permís s’ha esfumat; tan dolces que ens les prometíem. Me n’aconsolo amb les verídiques relacions que la Nuri me n’envia: «Ahir vaig anar al far amb la nena, tota meravellada dels descobriments que feia. Va descobrir, entre altres coses, que el raïm sortia dels ceps de la vinya i feia ¡oh! a cada descobriment. Arribem davant d’un olivar i jo li dic: “¿saps què surt d’aquests arbres?” “Sí” exclama amb entusiasme, “¡prunes!” Després ensenyant-me unes atzavares em pregunta: “I d’aquestes cols ¿què en surt?” És perquè veiés el que sortia d’aquelles cols que la vaig dur al far, on hi ha unes atzavares amb uns “ballarins” molt alts…»

¿Posareu mai més en dubte que sóc capaç d’escriure-us una carta llarga? Per cert, ja que som col·legues de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat, m’han dit que a la Codonyera ja es parla, si no ben bé català, alguna cosa que s’hi assembla; m’agradaria d’arribar-m’hi però queda massa lluny i el servei, si no em mata, de tota manera em lliga. Val a dir que en totes aquestes comarques el parlar popular està empedrat de catalanismes i que el català és entès, ja que no parlat, pertot arreu, a causa del contacte constant amb les de llengua catalana del mateix Aragó i amb Lleida.