A Màrius Torres 11 IX 1940 (166)

166

 

San Pedro de Macorís, 11 de setembre de 1940

Estimat Màrius:

La teva carta del 4 d’agost només ha trigat un mes i set dies. Els correus amb Espanya comencen a normalitzar-se. He rebut fins ara tot el que m’has enviat i crec que podries enviar-me moltes més coses si recordessis que, si un la posa en una bústia qualsevol de Barcelona, una carta pot arribar perfectament a Macorís encara que estigui escrita a màquina i el remitent s’hagi descuidat de firmar-la i de fer constar el seu nom i la seva adreça. T’ho dic avui, que és una data especial per pensar en coses així.

T’escric a la claror del quinqué, que fumeja amb la brisa del vespre, tot esperant que la Nuri torni de Ciudad Trujillo —on ha hagut d’anar per qüestions amb el ministeri d’Instrucció Pública—; penso en l’alegria que tindrà quan, arribant a casa, trobarà la teva carta. I ja que vénen a tomb els ministeris d’aquest país, als europeus acabats d’arribar se’ls hauria d’advertir, per evitar-los planxes, que els qui hi duen uniformes amb galons no són pas els ordenances ni els conserges, oh, no; aquí els uniformes llampants que en altres bandes duen els ordenances estan reservats als ministres.

No ens hem mogut, com pots veure, de Macorís i qui sap si fins i tot li comencem a posar afecte. Potser ens decidiríem a quedar-nos-hi fins que vingués el moment de tornar al Born si no fos que no és país per pujar-hi criatures. I no pas perquè no s’hi trobin bé: tot al contrari. La nena hi és feliç com al paradís terrenal. La seva mare ha penjat una hamaca a la verandah i sol fer-hi la migdiada; no dorm, sinó que tot prenent cafè llegeix en veu alta els teus versos. El cafè del país és de primera, a penes inferior al caracolillo de Puerto Rico; i l’escafarlata també. Jo escolto els teus versos tot fumant-ne en pipa.

Em demanes per què no n’escric. He arribat a la conclusió que Déu, en els seus designis inescrutables, perdona totes les faltes excepte les d’estil, de manera que quan m’hi poso és amb un secret terror del Judici final. La poesia, com la virtut, és un camí d’espines que mena fins al Cel; és un amor sense objecte aparent (el seu reialme no és d’aquest món), un suplici prolongat que només poden resistir les ànimes molt mascles. ¿O potser no hi ha ànimes mascles ni femelles? Però si és així… ¡com es deuen avorrir les ànimes! Crec haver-te dit ja en altres ocasions que em sento cada dia més romàntic, una mena de pirata sense bergantí; i ja que de pirates parlem, sàpigues que Cofresí era el més famós d’aquests mars i encara vivia mig segle enrera; entre aquesta illa i la de Puerto Rico hi ha actualment 24.000 persones que es diuen Cofresí. Això et donarà una idea del que era un pirata.

També jo tinc de vegades aquesta sensació que dius, com si m’haguessin buidat; per sort la necessitat de viure al dia, sense saber què menjarem l’endemà, ens distreu la major part del temps. Em pregunto amb horror què passaria si ens faltés aquesta distracció; amb què ens amagaríem a nosaltres mateixos l’absurditat de la nostra vida «in hoc exilium» el dia que tinguéssim resolts tots els problemes materials que ara ens l’emmascaren ¿què hi hem vingut a fer en una illa així? Ja fa vuit mesos que vivim com fora del temps i de l’espai, amb la sensació d’estar voltats de fantasmes. Potser com a reacció contra tanta fantasmagoria m’ha entrat un furiós desig de saber més de química, d’astronomia, de zoologia i de botànica; ja que les haig d’ensenyar, em dic, ¿per què no ho aprofito per aprendre-les? No n’és pas el «pro pane lucrando» el motiu o no n’és l’únic; al capdavall, per ensenyar-les en un país com aquest, amb el poc que en sé n’hi ha prou i massa. És que estic descobrint una «consolació per les ciències» que no sospitava ¡quina estranya pau procura un experiment de química o una observació astronòmica! ¡Quin goig identificar una espècie botànica rara! Si hagués sabut que les ciències feien passar estones tan bones les hauria triades com a professió en comptes del Dret —que no m’ha engrescat mai—; però ara ja sóc massa gran i tenim prou altres maldecaps.

Si bé no són pas les ciències allò que trobo fascinant sinó la seva història. Al capdavall tot el que puguin saber els savis és no-res al costat de l’infinit; qui avança cap a l’infinit és com si no avancés, sempre li quedarà la mateixa distància a recórrer. La llei de les àrees escombrades pel raig que uneix un planeta al sol resultaria com és ara poc més que res en ella mateixa i en tot cas no tindria per què engrescar-nos gaire; quina llàstima que a les escoles ensenyin les lleis en comptes de la història de la seva descoberta. Sense aquesta, aquelles prenen un aire encarcarat de veritats absolutes i plogudes no se sap com que les fa incomprensibles i per tant antipàtiques; tot allò que no comprenem ens és fatalment antipàtic i algun motiu deu haver-hi perquè així sigui. ¿Quin interès tindria una no- vel·la de crim que no ens expliqués com s’ho fa el detectiu per descobrir-ne l’autor? L’admirable no és doncs que les àrees escombrades siguin o no proporcionals als temps, que d’això se’ns en fot, sinó la manera com Kepler ho descobrí i la passió que hi posà.

Però ¿per què aquesta passió? ¿Què se’n treu de desxifrar enigmes si sabem que darrera cada un d’ells ens en esperen d’altres d’amagats i després encara d’altres cada vegada més enigmàtics i així per sempre fins a l’infinit? Sense un perquè, la ciència fóra absurda, més repel·lent que cap burocràcia, i rigorosament certes aquelles cíniques paraules de Mefistòfil: «La ciència, amic, és eixarreïda; en canvi l’arbre de la vida és sempre verd». Prou els valdria més als savis seguir el consell de Mefistòfil i deixar-se naufragar en els ulls pèrfids de qualsevol Manon, aquells ulls «qui avaient l’air de l’Amour même», com ho han fet des de sempre els ximples com el chevalier des Grieux —o els pirates com Cofresí—, que no pas perdre miserablement els anys de la joventut, que els tenim tan comptats, en càlculs eixorcs i cavil·lacions sense sentit; però el sentit hi és, hi ha un perquè i apunta tan amunt que tot ho justifica. Si els enigmes que la ciència desxifra tan penosament ens semblen més apassionants que els ulls de cap pèrfida Manon ni cap «arbre de la vida» per més verd que sigui (més que Manon fóra difícil), és perquè són els de la Creació, els de l’obra de Déu; i per això el desfici per desxifrar-los, que seria altrament inexplicable, és una de les marques més indiscutibles que del seu origen diví duu sobre el seu front la nostra espècie. Bé hi hem de tenir fe a desgrat de tot (i mira que costa de tenir-n’hi en uns temps com els que vivim) ja que és l’espècie d’Aristarc, de Copèrnic, de Kepler, de Galileu, de Pascal, de Newton i d’Einstein. Els ateus s’haurien de rendir davant aquesta evidència: si no fos que allò que estudia és l’obra de Déu, la ciència no tindria cap sentit i mancada de tot interès seria la més absurda i ensopida de les lates; només podrien dedicar-s’hi els més rutinaris i soporífers dels buròcrates.

Pot esdevenir-se que un científic no en tingui consciència i això no minvarà pas el valor dels seus treballs precisament perquè no els privarà a desgrat de tot d’allò que els en dóna, que és de ser, amb consciència o sense, una contribució al coneixement de l’obra de Déu; passa amb aquests científics com amb Cristòfor Colom, que descobrí un nou món (i potser més valia que no l’hagués descobert) sense proposar-s’ho. El cert és que els més grans de tots n’han tingut sempre, sovint en grau extraordinari. En una biografia que ara estic llegint trobo que pel mateix Kepler se sap, perquè ho deixà escrit, l’èxtasi que li procurà la seva primera descoberta: «Per fi, després de tants mesos d’esforços, una resplendor m’il·luminà» diu Kepler, «i aquell dia inoblidable vaig sentir els efluvis més purs de les veritats sublims. Ara ja no em deturarà res: gosaré lliurar-me del tot al meu sant ardor, gosaré fins i tot desafiar els mortals confessant-los que m’he servit de la ciència dels homes per construir un temple a Déu… He pres la meva decisió i escric aquest llibre; que sigui o no llegit pels meus contemporanis, no m’importa. Bé pot esperar un lector durant un segle ja que el mateix Déu ha esperat durant sis mil anys qui interpretés la seva obra». Aleshores creien en efecte que des de la Creació havien passat sis mil anys. Veig també que era un bohemi de la ciència, sempre a mata-degolla amb la misèria negra; una cançó popular alemanya ho resumia així:

Només pensà en el goig dels esperits; els cossos
per venjar-se el deixaren amb la pell i amb els ossos.

El poc pa que menjava se l’havia de guanyar fent pronòstics: «Déu en la seva infinita providència» comentava ell mateix, «ha previst per a cada espècie animal una manera pròpia de sustentar-se i així als astrònoms els ha donat l’astrologia».

Idèntic sentiment de la profunda religiositat de la ciència tenien Galileu i Newton (ja no diguem Pascal) i en els nostres dies Einstein, que també sembla un bohemi amb la seva crinera escabellada i l’inseparable violí. Un bohemi o potser un profeta; la seva mirada és de profeta. De profeta de l’Antic Testament, és clar. ¿Per què no seria un profeta? ¿Per què la ciència no hauria de ser la forma actual de la Revelació? ¿És que l’Esperit Sant hauria quedat tan esgotat després de l’Apocalipsi que ja mai més no hauria tingut esma d’inspirar res a ningú? No em faran creure mai de l’Esperit Sant una tal cosa, tan contrària a la seva manera de ser; de manera que crec que ha inspirat, inspira i inspirarà tot allò que duu la marca del bé, la bellesa i la veritat, des de les virtuts dels sants i els versos del Dant o de Baudelaire fins a la gran fuga de Bach i les equacions d’Einstein.

He sentit a explicar per cert que, aleshores que passà uns quants dies a Barcelona, el matemàtic Terrades volgué tenir-hi una llarga conversa sobre la relativitat: «Ja veig, senyor Terrades» l’interrompé Einstein en un cert moment, «que vostè en sap més que jo». A Madrid hi ha qui té en Terrades per un savi universal ¿com no ho seria si a Madrid ho diuen? Primo de Rivera, per exemple, el nomenà membre de la seva «Asamblea de Notabilidades » i segons l’enciclopèdia Espasa, que no em deixarà mentir, Einstein hauria arribat a afirmar que era «el hombre más extraordinario que había conocido»; hi ha sospites, però, que l’article de la famosa enciclopèdia el redactà el mateix Terrades, que hi col·laborava. La veritat és que fa molta pena l’absència de noms catalans en la història de les ciències; no n’hi ha pas més que de castellans o portuguesos. És tota la nostra península que ha viscut d’esquena a aquesta aventura mil vegades més apassionant que no pas la circumnavegació d’Àfrica o la descoberta d’Amèrica. Més ben dit, hi ha un nom català, només un però aquest molt gran en veritat, i és el de Francesc Aragó; però ¿hauria pogut dur a terme la seva obra si no hagués nascut súbdit francès en virtut del tractat dels Pirineus? Si no hagués comptat amb tot allò que París representava d’ambient, d’estímul, de comprensió, si hagués hagut de viure a la Barcelona de l’època, Aragó s’hauria morfós. Quina figura més simpàtica la d’Aragó; una de les més atraients de la història de les ciències, no pas per haver lligat el seu nom a cap gran descoberta concreta i particular sinó per la curiositat tan viva i tan ampla que el dugué a participar en certa manera en totes les del seu temps i per aquell interès tan cordial i generós amb què ajudava els altres i els suggeria experiments i idees.

Barcelona ha crescut molt d’aleshores ençà però jo encara hi he conegut un senyor, «horresco referens», convençut que Einstein «havia hagut de reconèixer que en Terrades en sabia més que ell». Viure d’il·lusions és una cosa encantadora ¿saps que segons la mateixa inefable enciclopèdia l’inventor del telescopi hauria estat un català? Si hem de creure l’Espasa, quan Galileu apuntà la seva ullera al cel i descobrí els satèl·lits de Júpiter (les «estrelles medicees»), ja els catalans estaven tips de fer observacions astronòmiques amb unes ulleres de collita pròpia. ¿D’on devien haver tret els col·laboradors de la casa una notícia tan bomba i que no es troba enlloc més?

De l’origen misteriós
d’aquesta notícia tan bomba,
l’autor, que no se sap qui fos,
se’n durà el secret a la tomba.

Com també Einstein se n’hi endurà sense cap dubte, quan li arribi l’hora, el del que li causà en realitat «el más extraordinario de los hombres».

Ignoràvem la teva pleuritis serofibrinosa; confiem que no serà res de greu. I aquest «jardí de la Mercè» ¿existeix o pertany al món de les idees?

És difícil de dir si la nostra època és bona o dolenta; de moment és enorme. L’interès del que està passant és de la categoria dels esdeveniments més grandiosos de tota la història. No hi veiem gens clar perquè estem enlluernats, però no crec pas que Europa sigui un fruit en procés de putrefacció. Ho era, potser, França; els cucs rosegaven la polpa massa deliqüescent de la «douce France » fins al punt que tot hi era ja literatura (eren uns cucs literats, exquisits, refinadíssims) i semblava que la realitat ja no interessava als francesos sinó com a pretext de subtils disquisicions i prodigis d’estil. Potser sí que alguna vegada es demanaven amb angoixa qui és que havia de defensar, si el cas s’esqueia, una cultura tan refinada, però devien suposar que en el moment oportú ja se n’encarregarien uns altres, potser una mena de bàrbars ¿és que, en el fons, érem altra cosa als seus ulls els estrangers refugiats? Ara fa justament un any que els gendarmes m’invitaven a evacuar París en el terme de tres dies si no m’enrolava a la legió estrangera. El funcionari que em posava el dilema: o enrolar-m’hi o guillar, quedà astorat que jo triés això darrer. El més curiós és que s’astorà sincerament: creia que els estrangers havíem de considerar un honor insigne que se’ns permetés de fer-nos matar per França. Un sub-prefecte del departament de Sena i Marne, home de bé i que ens tenia afecte, no podia comprendre que parléssim estonià en comptes de rus. «Imagineu» li vaig dir «que els alemanys conquereixen França ¿us posareu per això a parlar alemany?» «El que dieu és absurd » respongué l’home, «França és una nació i no pot ser conquerida de la manera que dieu.» Inútil fer-li entendre que això de les «nacions» és força elàstic; que n’hi ha hagut de poderosíssimes, com la cartaginesa, ara desaparegudes sense deixar rastre mentre d’altres d’insigni ficants, com la jueva, existeixen des de fa diversos mil·lenaris i duen traça de continuar existint fins al Judici final.

França era la Xina del segle xx, voltada de la seva muralla, la línia Maginot. La resta del món no existia per a ells: «nous vaincrons parce que nous sommes les plus forts». Si han fugit davant dels alemanys no és pas per covardia, és per sorpresa; no imaginaven que hi pogués haver al món ningú més poderós que ells. D’altra banda les classes dirigents estaven podrides; aquestes sí, increïblement podrides. El seu profeta ja no era Barrés ni tan sols Maurras; era André Gide. França ha caigut per culpa d’elles a la categoria d’un país que ni a vençut arriba ja que no ha combatut. Molt per sota de la nostra Estònia.

El «blitzkrieg» no hauria hagut d’atrapar tant de sorpresa l’Estat Major francès; ja s’havia assajat amb èxit dos anys abans a costa nostra i després a costa de Polònia. Però els francesos menyspreen tant els altres pobles, i majorment si es troben al sud de França, que ni per un moment se’ls acudí que poguessin aprendre res de la guerra d’Espanya. Convençuts que la línia Maginot era inexpugnable ja que havia costat tants milions, creien que darrera seu es podien dedicar a llegir André Gide amb tota la tranquil·litat. Si et digués que dintre la desolació l’estimbada del front francès em procurava una satisfacció mesquina i egoista: vet aquí doncs que nosaltres, aleshores del març de 1938, no ho havíem fet pas tan malament com em temia; pobres aficionats com érem, havíem sabut dur a terme la retirada amb més ordre i infligint més baixes a l’enemic —guardades les proporcions— que no pas un exèrcit tan professional i tan prestigiós i de tanta tradició com el francès. Aquells dies de la desfeta de França era, però, com si els desfets fóssim altra vegada nosaltres; com si la terra s’obrís als nostres peus. Com que no teníem diners per comprar-los anàvem a llegir els diaris a les Brisas del Higuamo, que així es diu la fonda on els primers temps fèiem els àpats, i després, a casa, localitzàvem damunt el mapa les poblacions preses pels alemanys. L’atlas que vam dur de Bordeus és el Vidal-Lablache, on França és abundosament i minuciosament representada; hi podíem seguir les operacions dia a dia com damunt una carta d’Estat Major. La rapidesa de l’avanç alemany em deixava desconcertat; a penes hi dava crèdit.

Cosa estranya, l’ocupació de París em tornava més que res a la memòria la modesta caseta dels afores on vivia Berdiàev. Hi havíem anat algun cop a prendre el te a la russa; recordo com si fos ara una vella molt vella, molt més vella que ell, la seva mare, que de tant en tant es senyava mirant una icona que tenien penjada a la paret. ¿Hauran hagut de fugir de París com en altre temps de Sant Petersburg? Vet aquí un home a qui l’aliança de Hitler amb Stalin no devia agafar gens de sorpresa; sempre ens parlava de les dues revolucions, la russa i l’alemanya, com si en el fons fossin el mateix. El mateix horror. L’aliança pogué semblar monstruosa a molts ingenus, no pas a un gat vell i escaldat com Berdiàev. ¿On deu haver fet cap, el pobre? ¿Se n’hauria anat errant, amb la seva mare nonagenària, a través d’una França presa de pànic?

Però no hem d’oblidar que França ha estat «podrida» diverses vegades al llarg de la història i sempre s’ha refet.

Aquí t’adonaries que Europa és la part més sana del món, la més jove. Res de més imbècil que allò de «les joves nacions del Nou Món»; ja van néixer decrèpites, fora dels Estats Units i el Canadà —que són europeus.

¡No perdeu l’esperança! Europa continua en peu, encarnada en aquesta illa admirable que ara lluita tota sola com en altre temps els grecs contra la turbamulta dels bàrbars. Ha heretat dels grecs les millors qualitats, ben bé com si fos aquell

rêve d’Eschyle éclos au climat des autans

que diu Baudelaire. ¿És possible que sigui vençuda? Vencedora o vençuda, allò que ella defensa i que tots nosaltres estimem s’imposarà tard o d’hora.

 

A Mercè Figueres, 18 X 1936 (19)

19

Barcelona, 18 d’octubre de 1936

Estimada amiga:

Em demaneu com veig la situació actual i no sabria pas què dir-vos; quan recordo el que deia o escrivia en els primers moments del cataclisme em cou de pensar com m’equivocava. Ja sabeu que la política no m’agrada; passat l’inevitable xarampió comunista, no he volgut ser mai més de cap partit. No m’agrada llegir diaris, a casa no tenim ràdio, no freqüento els cafès, no discuteixo amb ningú fora de la meva dona. Que em pengin si entenc ni borrall del que ha passat a Catalunya en aquests tres mesos —demà els farà—; en els primers moments se’ns va dir que els nostres governants eren molt hàbils, ui, es perdien de vista; que mentre organitzaven la guerra contra l’enemic exterior, a l’interior capejaven habilíssimament la revolta dels baixos fons amb aquella maniobra tan fina de deixar dir als anarquistes que havien estat ells «els herois del 19 de juliol». D’aquesta manera, afalagant-los, se’ls farien seus i tot rutllaria; i jo m’ho vaig creure perquè sóc molt ingenu però han passat tres mesos llargs i els anarquistes continuen fent-ne de les seves a la reraguarda i l’enemic, naturalment, avançant al front. Jo no veig que el govern autònom s’hagi «fet seus» els anarquistes; el que veig en canvi és que per «fer-se seus» uns elements que no representen res a Catalunya ja que no tenen ni un diputat al nostre parlament s’ha posat en contra la meitat del país; aquella meitat que votava per la Lliga, que és liberal, democràtica, parlamentària i catalanista, coses cap de les quatre que els anarquistes no són ni han estat mai. La meitat del país ha quedat reduïda al silenci, la meitat de la premsa catalana ha desaparegut; i als de l’altra meitat, als qui a desgrat de tot seguim fidels al govern autònom, ens fa l’efecte que tot plegat s’assembla prodigiosament al feixisme que tant diuen que hem de combatre. ¿Què en traiem d’haver vençut els bàrbars si ens deixem vèncer per la barbàrie?

Em sento a moments tan abatut, tan esgarriat. He perdut la confiança en els homes que ens governen; no senten la responsabilitat que recau damunt seu, com si no els digués res el passat ni el futur de la pobra Catalunya que els ha confiat el pòndol del govern. No sé veure en molts d’ells més que uns xarlatans i uns culs-de-cafè, eterns conspiradors que des del poder continuen vociferant com des de l’oposició, energúmens plens de manies demencials —contra la Lliga, contra el clero, contra els militars, contra tothom—; sobretot contra els seus propis compatriotes —massa burgesos segons ells— mentre en canvi es deixen entabanar a cada pas per qualsevol xarlatà vingut de fora. ¿No van presentar una vegada en candidatura l’aviador Ramon Franco, perquè era de la «Extrema Izquierda Federal», oposant-lo a Pompeu Fabra, que presentàveu els d’Acció Catalana? A les primeres canonades de la guerra civil, l’aviador Ramon Franco ha volat a posar-se a les ordres del seu germà amb tots els altres «jabalíes» de la «Extrema Izquierda Federal». Naturalment.

Sembla com si es pensessin que ja han trobat el remei de tots els mals del món declamant des d’una tribuna tot clavant-se patacades a la post del pit: «Nosaltres, els homes de l’Esquerrrrra Rrrrrepublicana de Cataluuuunya…» Es veu que la sola paraula «esquerra», sobretot si es pronuncia «esquerrrra», ja ho cura tot. Et parlen patèticament dels «humils» com si només fossin ells que desitgessin endolcir-los la vida; jo no sé de cap partit que els les vulgui fer passar deliberadament ben negres o en tot cas de cap que ho digui però els de l’Esquerrrra Rrrrepublicana de Cataluuuunya donen per cosa provada que els de la Lliga no tenen res més al cap.

Aquesta gent ens ha fet i ens fa passar unes vergonyes tan grans que dubto que els ho pugui perdonar mai. Han deixat desfer la guàrdia civil, que en virtut de l’Estatut estava a les ordres del govern autònom, han dissolt l’exèrcit republicà sense crear-ne un de català que el substituís i la conseqüència és que unes hordes de bandits s’han llançat, no pas contra l’enemic, sinó contra la gent indefensa del propi país. ¡Quins tres mesos de vergonya!

Em pregunteu si no tinc por i us diré que sí, que en tinc molta; tinc molta por que no sortim de tot plegat deshonrats per sempre. Però tinc fe, en tinc a desgrat de tot i és aquesta fe el que m’aguanta. Crec en això que estem intentant de fer, un exèrcit català que lluiti al front sense girar els ulls endarrera; la reraguarda és Sodoma i Gomorra ¡si mirem endarrera ens convertirem en estàtues de sal! Tinc fe que si guanyem la guerra el futur serà nostre; i quan dic «nostre» vull dir de tots els catalans, fins d’aquells de poca fe, tan dignes de pietat, que han deixat de creure en Catalunya ¡tot seguit hi tornarien a creure! Una d’aquestes ensopidíssimes nits que m’hi toca estar llegia al cos de guàrdia una biografia que hi corre i em cridà l’atenció una anècdota: durant la revolució francesa la turba havia assaltat les Tuileries i obligat el rei a sortir al balcó cofat amb una gorra frígia i amb un got de vi a la mà. Un oficial jove i pobre s’ho mirava confós entre la multitud i comentà amb els seus camarades que de bona gana escombraria a canonades aquella xurma «però fent servir de bala el cap del rei». Per matar el temps em vaig entretenir posant-ho en vers ajudat per un company, l’Enric Usall, amb qui ens avenim molt i de qui us parlaré segurament altres vegades:

En aquella ciutat de vici i de traüt
que els pares jesuïtes comparen a Gomorra
fa alguns anys hi hagué un cert motí. La multitud
—plena de teories tant com de turpitud—
obligà el rei que s’exhibís, amb una gorra

frígia i bevent-se un got lamentable de vi,
al balcó de palau i davant tot el poble.
I diu que es va sentir entre la xurma innoble
un jove oficial murmurar: —¡Quin cretí!

Amb només un canó que vomités metralla
jo hauria dispersat tota aquesta canalla
però amb el cap del rei per bala del canó.—

Era un noi desnerit, duia un mal uniforme
i es deia un nom absurd, provincià i enorme,
un nom que els feia riure a tots: Napoleó.

Remarcareu que només traient aquell vers que diu «plena de teories tant com de turpitud» això seria un sonet; però l’Enric Usall assegura que no s’ha de treure «per més que com a vers, i modèstia a part, és un esguerro». No és pas que cap dels dos es pensi ser un Napoleó, naturalment; a la nostra edat Napoleó ja estava tip de guanyar batalles. És que ens fem la il·lusió que algun en sorgirà a Catalunya, ara que les circumstàncies li serien tan propícies, i ens durà de victòria en victòria.

Pel que fa a la qüestió que em plantegeu a la vostra carta sobre «si l’amor és sofriment», potser no és una qüestió de gaire actualitat o almenys no ho sembla; el més curiós és que els qui més hi podrien dir la seva serien els sants i els llibertins, exactament els uns i els altres i jo, pobre de mi, no sóc dels altres ni dels uns. He sentit a dir a algunes persones, com és ara la meva sogra, que amor és sacrifici. Si us haig de ser franc, no me’n crec res. No és estimar que fa sofrir, sinó sofrir que fa estimar. Si estimant sofrim és que encara no en sabem; estimar costa molt d’aprendre. Però si sofrint no estimem, perdem el temps de la manera més lamentable. Em sembla que em fóra impossible d’estimar una persona que no hagués sofert mai; i viceversa, que fóra incapaç d’estimar si no hagués sofert al meu torn. Hi ha, doncs, una misteriosa relació entre amor i sofriment però l’amor és la felicitat; un amor perfecte seria la felicitat perfecta a desgrat de tots els sofriments. Hi ha un gran llibre d’amor i és l’evangeli; Jesús perdona la Samaritana, l’adúltera, Maria Magdalena. Arriba a fer la sensació que tenia una flaca per dones així. Fixeu-vos amb tot que no diu pas, com tanta gent ho té entès i ho va repetint: «molt se li perdona perquè molt ha estimat», sinó al revés: «Molt estima perquè molt se li perdona» —que equival, si ho penseu, a «molt estima perquè molt ha sofert i expiat».

Tot llegint l’Evangeli, sospito que el pecat més difícil de perdonar deu ser la recança de no haver pecat i ben cert que aquesta recança no la sentien pas aquelles santes pecadores; després de fer el boig es té invariablement una gran set d’innocència. Com podeu veure, no comparteixo l’opinió del vostre amic Torres que «amor és sofriment» però digueu-li que no estic tampoc d’acord que la seva elegia sigui «una explosió d’egoisme». A menys que no considerem «explosió d’egoisme» tota la poesia lírica, ja que tota ella és «jo»: d’on vinc, on vaig, què sóc, què sento. En darrer terme un egoista s’estima a si mateix; hi ha una desgràcia molt més gran i és el desamor absolut. Això deu ser l’infern: en comptes d’estimar els altres com a si mateix (i fixeu-vos com el manament diví implica i legitima l’egoisme), avorrir-se a si mateix com als altres.

¿Sabeu que a l’Escola de Guerra he après de fer arrels quadrades? ¡Ni jo mateix me’n sé avenir! Durant el batxillerat no me n’havia sortit mai.