Arxiu d'etiquetes: Màrius

A Màrius Torres, 29 VIII 1937 (98)

Publicat el per
Respon

Sierra Gorda, diumenge 29 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Fa aproximadament una setmana que ens en vam venir de Castell de Cabra a Sierra Gorda, a ocupar unes posicions des de les quals la 4a companyia de fusellers-granaders ha hagut d’assistir, com a espectadora passiva ja que estava de reserva, als combats que han acabat amb la presa de la Puebla de Albortón (la Pobla d’Albortó en diuen els nostres soldats amb el seu instint de catalanitzar la toponímia) per les altres companyies del nostre batalló. L’ocupació d’aquest poble tenia considerable importància perquè era l’única comunicació amb la seva reraguarda que els quedava als enemics assetjats a Belxite; les altres ja havien estat preses per altres forces de l’Exèrcit de l’Est (o sigui de Catalunya). A hores d’ara el principal teatre d’operacions és a les immediacions mateixes de Belxite, que ens queda a uns catorze quilòmetres cap a llevant.

 

Degut al nostre trasllat, la teva carta del dia 20 m’arribà amb retard i encara per escapar-se’m i no tornar fins avui. M’explicaré.

Una nit que feia la meva ronda al llarg de les posicions d’aquesta carena, que té uns tres quilòmetres de llarg, en arribar a un dels parapets vaig veure d’esquena un noi alt i prim que abocat per damunt del parapet mirava com des d’un balcó i semblava perdut en una rêverie tot contemplant la planúria als seus peus, envaïda per la fosca. S’hi sentia encara el crepitar monòton i sec de les metralladores i la veu més greu i espaiada dels morters però ja amb aquell morendo asserenador que pren la batalla a entrada de nit. En sentir les meves passes es va tombar: era en Víctor. D’ençà de llavors hem estat veïns; l’endemà jo rebia la teva carta i encara no l’havia acabada de llegir que me la va prendre per no tornar-me-la fins fa un moment.

No t’escriuré gaire llarg; em desespera haver-ho de fer amb un paper i una tinta tan dolents. La teva carta conclou amb una pau honrosa la nostra «guerra del sobrerealisme». És el cas que la pau serà tan bona com diuen els pacifistes però no estimula gaire la correspondència; quan dos homes estan totalment d’acord no saben gaire què dir-se.

La teva nova cançó a Mahalta és molt bonica; llegida en aquesta carena pelada, acabada de pelar per la guerra, i amb la remor de fons de la batalla, m’ha dut com una alenada de coses molt familiars i molt enyorades; com el vespre, quan s’alça el vent de llevant, em duu l’alenada remota del nostre mar.

 

A Màrius Torres, 15 VIII 1937 (96)

Publicat el per
2

96

Castell de Cabra, diumenge 15 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Tot el que em dius em sembla carregat de raó i de mesura i per això mateix no hi estic d’acord. Quan en Callicó —el dibuixant tan admirat pel nostre «noucentista» i digníssim Carles Riba— organitza una «Societat d’Amics de l’Art Clàssic» contra en Dalí i en Picasso, demostra no tenir cap idea de les coses; si hi ha avui a Catalunya dos pintors clàssics són en Picasso i en Dalí. Sempre la mediocritat s’ha donat el pretext del «respecte als clàssics»; sempre els rovellons han crescut a l’ombra protectora de les alzines, però allò que més s’assembla a una alzina no és pas un rovelló sinó una altra alzina.

Si jo no escric poemes sobrerealistes és perquè em fa l’efecte que el sobrerealisme només escau a la pintura i encara exclusivament a la d’en Dalí. El sobrerealisme és ell. Els altres no podrien fer sinó imitar-lo, i és tan trist viure d’imitació. Cada u ha de procurar ser bonament ell mateix i no pas anar pel món disfressat d’una altra cosa. No hi ha res que em carregui tant com els sobrerealistes d’imitació, que tant abunden; almenys en això em sento totalment d’acord amb tu. Imitatores, seruum pecus!

Però ¡és tan difícil d’arribar a ser «bonament un mateix»! Arribar a expressar-se com un voldria… Al present em dedico a llegir aquells sonets del Petrarca que vaig trobar al convent de l’Olivar; l’italià del Petrarca té cops amagats, t’hi perds que no te n’adones sota la seva facilitat aparent. M’acompanya en aquestes lectures el practicant del batalló, un estudiant de Medicina amb qui ens hem fet molt amics i que, com jo mateix, se sap de memòria tirades senceres de les Fleurs du mal i de l’Inferno. ¿No es podria definir el Petrarca dient que era tot el contrari del Dant i de Baudelaire?

 

 

A Màrius Torres, 12 VIII 1937 (94)

Publicat el per
Respon

94

Castell de Cabra, divendres 12 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

La Mercè em diu que l’has feta enrabiar tant dient-li penjaments de les mares de família i la cosa em sorprèn: ¿és que ho és, ella? Jo que la tenia per una noia tant com cal.

Em dius que de vegades et ronda pel cap la idea d’estudiar filosofia «un cop acabada la guerra». Jo m’hi vaig apuntar, no pas per influència de la Nuri com suposes, sinó d’en Manuel G. Alba, que al cel sigui; ens atreia l’estudi de l’àrab amb la idea, que aquesta guerra havia de desmentir rotundament però ¿com ho hauríem pogut preveure aleshores?, que els moros del Rif havien de ser els aliats naturals dels nacionalistes catalans. A ell ja li havia passat l’edat de freqüentar les aules (devia tenir sobre uns trenta-cinc anys) però calia veure amb quina edificant aplicació seguia els cursos d’àrab. Tot se n’havia d’anar en orris amb el 6 d’octubre de 1934, en què, com saps, morí al Centre de Dependents. Sense ell al costat, vaig deixar les semítiques per les romàniques però val a dir que sense matar-m’hi gaire, simplement com a passatemps; en tot cas no era la filosofia pròpiament dita el que m’hi atreia. L’ambient de la facultat era molt agradable d’ençà de l’autonomia, que l’havia renovada a fons; en Joaquim Xirau (de qui alguna vegada t’he parlat amb sorna) hi contribuí moltíssim, les coses com siguin. És gràcies a ell que les portes massisses, tan lúgubres, de la universitat van ser substituïdes per vidrieres, les parets del claustre pintades de rosa de Siena, plantats els rosers i els xiprers que ara l’animen, tretes les reixes que impedien passejar-se pels jardins universitaris. Hi havia cursos d’innegable qualitat; potser els que ara recordo més són els de grec d’en Carles Riba, que és un professor ameníssim; però seria injust no esmentar-lo més que a ell. N’hi ha d’altres de molt estimables, sobretot entre els nomenats directament pel Patronat sense la moixiganga ridícula de les «oposiciones a cátedra». Tanmateix la tradició de les «oposiciones» costa de desarrelar; hi ha estudiants que sembla que es preparin per fer «oposiciones» a poeta. Arribar a «poeta por oposición» deu ser una de les coses més tristes de la vida. Feien tesis i més tesis sobre Góngora, totes dient el mateix; Góngora és el que ara «es porta». A un de més eixerit que els altres se li acudí un dia que si Góngora era el poeta castellà més gran, el català havia de ser, lògicament, el rector de Vallfogona.

Si acabada la guerra persisteixes en el teu propòsit, hi anirem tots dos; em sembla que amb tu al costat m’hi divertiria, però ¿s’acabarà mai aquesta guerra?