84

Esterqüel, diumenge 4 de juliol de 1937

Estimada Mercè

Sóc a Esterqüel —un nom que m’ha costat molt d’aprendre— ¿per on hi vaig venir? Per un carreteró que puja de Gargallo en direcció al nord i ve a morir en aquest poble, que consta de 280 cabanes anomenades cases, un centenar d’eres amb les seves pallisses i un casalot de rajoles negrenques, que anomenen castell, dalt d’un turó immediat al poble; a dos o tres quilòmetres d’aquest hi ha a més un antic convent de mercenaris.¹  El terme és travessat per quatre rierols, tots amb els seus rengles de xops, que van a nodrir un pantà situat a tres hores lluny. El poble queda enclotat; el terme és montuós i trencat per barrancades fondes, de manera que de qualsevol punt de l’horitzó que t’hi dirigeixis, excepte llevant, no veus les cases fins que les toques. Vora el poble i al seu nord hi ha una extensa pineda; a l’hora forta del sol milers de cigales hi fan un concert eixordador; no n’havia sentit mai tantes a la vegada. La terra de la pineda és negrosa a causa d’uns còdols que hi abunden, que a més de negrosos són pesants; no entenc en minerals, no sé si aquests còdols són rics en ferro o en cafè, i pel que fa als pins, són tan alts i amb la copa tan reduïda i esclarissada que el sol bat a pleret a través seu mentre un baf aspre i calent de reïna t’omple els pulmons.

Les velles del poble són negres i xerraires com les garses; xerren sobretot, i per dir-ne mal, dels vells, que, si les hem de creure, abans de la guerra feien moltes escapades a Saragossa. Les joves són més discretes; n’hi ha alguna que ha servit molts anys a Barcelona i està encantada de poder parlar en català amb nosaltres tot recordant aquells temps feliços. Això pel que fa a la fauna; pel que fa a la flora, a més de pins i xops hi ha oliveres, cirerers, pereres, vinya, alfals, fenc, cereals i horta. A l’horta conreen sobretot blat de moro i cànem. Les muntanyes són estepàries; la pineda que t’he descrit és una honrosa excepció digna de figurar en una gramàtica.

Jo continuo en aquest oci, el de la infanteria quan no hi ha combats, que costa tant d’avesar-s’hi quan, com és el meu cas, no el duus a la sang. Diu que la societat s’ha dividit sempre entre els de l’oci i els del negoci («nec otium») i que sempre l’han governada els primers (guerrers i sacerdots); es veu que a desgrat dels meus «tomates» pertanyo als segons, ja que tant d’oci em cau a sobre.

M’avorreixo: vet-ho aquí. Voldria ocupar-me en alguna cosa però ¿quina? Només n’hi ha una de possible en un cul de món com aquest i és passejar, però no trobo cap company capaç de caminar més enllà d’un quart.  ¿Oi que sembla estrany en un batalló d’infanteria? Són xicots magnífics, sans i robustos, però incrustats a les faldilles com una mala cosa; no hi ha qui els arrenqui del poble.   Haig de voltar tot sol a risc que em prenguin per un maniàtic i a mi no m’agrada ser diferent dels altres; més ben dit, no m’agrada semblar-ho. Em pregunto per què els ha de semblar una estranyesa que m’estimi més voltar per boscos i rius, per muntanyes i ermites —el país és molt bonic—, que no pas entretenir-me en llargues i insulses converses amb unes mosses de poble brutes i ignorants. Ho són, sí, i no vull amagar-t’ho per més que em requi mancar a la galanteria; són molt diferents de les pageses del Principat i de les «llauraores» del País Valencià i qui sap si és aquí que rau el secret del fracàs de la Corona d’Aragó.

Haig de voltar, doncs, solot i em fa pena perquè en el fons sóc molt sociable; m’agrada tenir al costat algú amb qui compartir sentiments i idees. La solitud, tan desitjable a certs moments, si dura massa em cau a sobre.

Ara aniré a donar aquesta al carter del batalló i després m’arribaré al vell convent dels mercenaris. Encara no hi he estat. Vull resseguir-lo per si hi ha algun objecte que es pugui salvar; en aquests pobles els anarquistes ho van cremar tot; com a Catalunya. Només van respectar el «clarete», que diu que els àngels hi canten; es conserva intacte a les bótes del celler del convent.

1. El mot  ”mercenari” és l’adjectiu derivat natural de “mercè”, com ho demostra l’hipocorístic “Mercenetes” o aquesta làpida de Mallorca (1765), del santuari de Nostra Senyora de Gràcia, de Randa. [↩]

81

Calanda, dilluns 21 de juny de 1937, a la nit

Estimada Mercè:

De moment sóc en unes golfes que abans servien de corral de conills; n’han tret els conills per instal·lar-m’hi a mi. Aquesta bona gent del país ens estima molt; la 30 divisió representa als seus ulls la garantia contra el «comitè» anarquista. Dies enrera corregué per Calanda el rumor que el nostre batalló se n’anava; van volar a veure el comandant per suplicar-li que no els abandonéssim, creguts, en la seva «sancta simplicitas», que això depenia del «bon plaisir» del comandant. Els aterroritzava la perspectiva de tornar a caure sota el poder dels anarquistes locals.

Tot plegat et farà comprendre que tinguin tantes atencions amb nosaltres. No volen tornar de cap manera al règim de gran propietat anterior a la revolució; els amos, segons expliquen, els explotaven i tractaven sense consideracions però encara els repugna més la col·lectivització que els anarquistes volien imposar per la força bruta. Voldrien, en una paraula, un règim de petita propietat com el que de fa segles tenim a Catalunya.

El terme de Calanda, en el cor d’un desert que duu el seu nom, és com un gran oasi, molt ric; té sobretot grans olivars. Aquest capaltard m’hi passejava i m’he assegut sota una olivera; m’hi estava tan quiet que els corbs es posaven a terra al meu voltant, a quatre passes, sense cap por. N’hi ha a centenars. Cap a la banda de migdia el ter­reny fa un tall fondo i estret per on corre el rierol, que duu prou aigua per nodrir un bé de Déu d’horts amb tota mena de fruiters. En altres partides del terme hi ha vi­nyes, que fan un vi acceptable per bé que dolç i pastós. El terme és pla, tancat a migdia per unes muntanyes baixes, ermes i rocoses. El poble passa de cinc mil ànimes; el «comitè» va restar-ne dues-centes. Ara aquests horrors han passat a la història; la guarnició catalana inspira un terror salutífer als caníbals. Per això la gent del poble ens mira amb un respecte gairebé supersticiós.

Em ve tant de nou aquest ambient de simpatia popular després de cinc mesos de llegir en els ulls dels desconeguts la malfiança que inspirava la meva gorra de «durruti»… Els calandins asseguren que les calandines són més maques que les noies dels altres pobles de la comarca; jo, la veritat, trobo que tota comparació és odiosa però per la resta ¿què tindria a objectar-hi?