131

Divendres 25 de març de 1938

Estimats amics Mercè i Màrius:

Perdoneu que us escrigui una sola carta a tots dos, i a més en un to el més impersonal possible, per fer-vos un resum de les vicissituds que ens han anat caient a sobre d’ençà de la darrera que us havia escrit, fa més d’un mes. Confio que aviat us en podré enviar una a cada un com en els bons temps; de moment es tracta de donar-vos notícies meves per no deixar-vos més temps sense. Envio a la Nuri una carta igual que aquesta.

Cap a finals del passat mes de febrer, o sigui fa uns trenta dies, el comandament de la divisió em donà ordre d’assistir a un curset d’ampliació d’estudis, per a tinents proposats a l’ascens a capitans, que tenia lloc a «la muy leal villa de Lécera». Acabat aquell curset vaig tenir ocasió de passar quatre dies justos a Barcelona amb les Nuris, d’estranquis («tinent que mereix permís, si no l’hi donen se’l pren»), refiat de la pau profunda que regnava al front i comptant amb la benevolença dels meus superiors immediats; fins i tot vaig arribar-me un moment a l’oficina d’ensenyament de català amb l’esperança de veure l’Esperança, però aquell dia no hi era.

El 7 de març emprenia de bon matí el viatge cap a on era el batalló, al qual vaig incorporar-me l’endemà dia 8 ja a entrada de fosc. Ja m’hi esperaven cartes vostres; em vaig adormir tot llegint-les. Perdoneu: és que estava mort de son.

Em despertà un estrèpit infernal. Era el 9 de març a trenc de dia; a penes clarejava. L’artilleria enemiga havia obert inesperadament un foc general i intensíssim sobre el front ocupat per la nostra brigada i les dues veïnes al nord i al sud. Aproximadament a migdia, totes les nostres fortificacions, fetes amb tantes suades al llarg de l’hivern, havien estat destruïdes, els parapets arrasats, volats els nius de metralladores, les filferrades desfetes. La infanteria enemiga avançava protegida per masses de tancs de muntanya, que nosaltres no havíem vist mai ni teníem idea que existissin; unes tanquetes capaces d’enfilar-se rostos amunt com si res. Nosaltres havíem improvisat unes segones fortificacions, des de les quals ens defensàvem com podíem, quan l’endemà dia 10 el comandament superior ordenava que ens repleguéssim a Montforte primer i després a Plenas.

Quasi al mateix temps que nosaltres arribava a Plenas la cavalleria mora i no donant-nos temps a fortificar ens obligava a replegar-nos a Moyuela. Quan hi arribàvem ja el comandament superior havia decidit evacuar el poble, de manera que sense ni aturar-nos-hi a descansar prosseguíem la caminada fins a Moneva; vam trobar la vila ja abandonada i amb els magatzems de la nostra intendència cremant a fi que els queviures no caiguessin en poder de l’enemic. Les ordres eren de continuar la retirada general fins a les Ventas de Muniesa; allí el nostre batalló –el que en quedava– estigué a punt de ser voltat i fet presoner. Per evitar-ho ens replegàrem cap a Lécera, la mateixa «muy leal villa» on dies abans jo assistia tranquil·lament al curset de perfeccionament amb vistes al meu ascens a capità. Si aneu seguint tot això que us dic damunt un mapa d’Aragó, anireu comprenent la magnitud del desastre. ¡I només era el començ!

Fèiem les caminades, sobretot, de nit; quan vam arribar a Lécera, tot just clarejava. Vam dormir en uns pallers escasses hores, rendits de fam i de son, per reprendre la retirada fins a la vila d’Albalate del Arzobispo, on acampàvem en uns turons de la riba oriental del Martín —la vila s’alça a l’occidental— que ens anaven bé per fer-nos-hi forts amb poca feina. Era la matinada del dia 11. Des del primer moment l’aviació enemiga no havia deixat de perseguir-nos; semblava un vol de mosques que no te’l pots treure de sobre.

Ens vam sostenir en aquelles posicions improvisades fins el 12 al vespre, que els tancs enemics entraven a Lécera. Ja no eren tanquetes de muntanya, sinó tancs de moltes tones que avançaven en formació. Potser encara no us havia explicat mai que nosaltres no en teníem ni –n’havíem vist cap de propi en tota la guerra; val a dir que fins aquesta ofensiva no havíem vist tampoc que l’enemic en tingués gaires. Aquesta massa de tancs i una artilleria nova, també desconeguda per nosaltres, que els nostres soldats van batejar «la loca» perquè tirava granades rompedores de petit calibre a ritme de metralladora, havien estat per a nosaltres una sorpresa total afegint-se a la d’una ofensiva de proporcions monstruoses que ningú no s’esperava.

Els tancs, després d’ocupar la vila, es disposaven a passar el pont —que no havia estat volat pels enginyers, tal era el desordre de la retirada del nostre exèrcit—, al mateix temps que un núvol espès d’avions de bombardeig i de caça venia en direcció a nosaltres. Aparegué aleshores, per primera vegada des del començ de l’ofensiva enemiga, una esquadrilla de caces de la República, que amb una temeritat que ens deixà glaçats d’admiració els plantà cara i els mantingué distrets el temps necessari perquè nosaltres, complint ordres superiors, poguéssim desaparèixer disciplinadament per una barrancada estreta i fonda en direcció est. Reeixida aquesta maniobra, l’esquadrilla republicana fugí a una velocitat vertiginosa i el núvol de bombarders pogué descarregar sobre les posicions on moments abans érem nosaltres. L’estrèpit i la negra columna de pols feien posar els pèls de punta però ens ho miràvem tranquils des d’una certa distància sabent que allà ja no quedava cap dels nostres. Ben aviat ens protegia el millor dels camuflatges, la fosca de la nit, i vam caminar fins que l’alba despuntava, que ja ens trobà passant el Guadalop a gual a l’altura de Castellseràs. Si ho aneu seguint en un mapa, comprendreu què significava tot això i quins podien ser els nostres sentiments mentre fèiem aquestes marxes.

A la tarda arribàvem a Valljonquera, on ja es parla el català. Els primers soldats nostres, els de les patrulles de reconeixement que van davant del gros d’una tropa en marxa, en sentir que els paisans parlaven català van tornar corrents a dir-nos-ho com una gran notícia. Ho era; això sol ens donava idea de la reculada que havíem fet. N’hi havia que ploraven. En altres circumstàncies sentir a parlar català ens hauria donat tanta alegria; ara significava la pròxima invasió de la nostra terra si Déu no hi posava remei. La guerra, que fins ara havíem mantingut lluny d’ella, ara hi arribaria amb tots els seus horrors. Ja no ens quedava cap dubte que l’Exèrcit de l’Est —el de Catalunya— havia quedat desfet; les restes del nostre batalló, que el capità Gordó mantenia agrupades entorn seu, havien perdut tot contacte amb les altres unitats. Durant els darrers dies havíem fet inacabables caminades a través d’un país desert sense trobar-ne ni rastre; reduïts a un centenar d’homes, i sense cap idea d’on parava el comandament, no podíem fer sinó el que fèiem: seguir disciplinadament el capità Gordó, que tractava de retrobar altres forces del nostre exèrcit, i repel·lir les patrulles d’exploració de l’enemic quan se’ns presentaven. Pel contacte freqüent amb les seves patrulles sabíem que entre nosaltres i ell no hi havia res; érem les darreres forces catalanes del sector. No teníem cartes d’Estat Major del país que travessàvem ni la menor idea de la situació dels fronts; però una mena d’instint guià en tot moment el nostre capità, que sabé dur-nos fins a Valljonquera i evitar que l’enemic ens encerclés.

Allà vam menjar i dormir i l’endemà, dia 14, prosseguíem la trista marxa fins a la riba oriental del Matarranya, prop de la Torre del Comte, on vam passar el dia camuflats en uns grans canyars arran mateix del riu. Després, ja el 15, amb una altra marxa arribàvem a les immediacions de Gandesa, on per fi trobàvem altres forces del nostre exèrcit. Hi vam reposar un parell de dies. Érem, ja no solament en terra de llengua catalana, sinó en ple Principat; l’ensulsiada del front d’Aragó havia estat completa.

El 17 baixàvem cap a Paüls, on fèiem una altra reposada de tres o quatre dies en un bellíssim indret del terme on s’alça una ermita tota blanca consagrada al gloriós sant Roc. Després, ja en camions, ens van dur a Tortosa i al vespre embarcàvem en un tren especial, que és el que ens ha dut on som després de vint-i-quatre hores de trajecte a través de Tarragona, Reus, Valls, Montblanc, les Borges Blanques i Lleida. La raó de la lentitud del tren era el perill de l’aviació enemiga, que passava i repassava obligant-lo a fer llargues parades dins els túnels, i el desordre de tota la zona causat pel desastre militar.

Ara ens trobem en una vila de la part d’Aragó que hem pogut reocupar gràcies a la contraofensiva; en aquesta vila es parla el castellà (autèntic castellà, no aragonès), però es troba enmig de l’Aragó català, com un illot, perquè havent estat arrasada durant la guerra dels Segadors fou després repoblada amb gent vinguda de Castella. Com que no n’hi ha d’altra en aquestes circumstàncies us serà fàcil de saber on sóc. Estem contents i encoratjats perquè l’Exèrcit de l’Est s’està refent de pressa. Hem tingut relativament poques baixes si bé molt sensibles; el general en cap de l’Exèrcit ha felicitat la nostra brigada i, si bé els seus elogis ens fan més aviat vergonya ja que no hem fet prou per merèixer’ls, esperem fer-ho millor la vegada vinent.

Les baixes més sentides han estat el comandant Domínguez, cap del nostre batalló, i el comandant Ymbernon, cap de la nostra brigada; que Déu els tingui a la glòria.

Ara s’ha de reorganitzar la brigada i desapareix el nostre batalló, de manera que la companyia de metralladores passa a dependre directament d’aquella; quan escriureu, posareu la mateixa direcció de sempre però ometent el batalló.

Una altra notícia trista: he sabut que l’Enric Usall, a qui recordareu de quan vam dinar junts al sanatori, havia mort el 7 de gener en els combats de Terol. No ho he sabut fins fa pocs dies, per un company que s’hi trobava. Que Déu el tingui a la glòria com els nostres comandants i tots els morts d’aquestes batalles, d’un camp i de l’altre.

Només us he volgut fer un sumari impersonal dels principals esdeveniments; per explicar-los amb detall caldria escriure un llibre. Suposo que en Víctor ja ho haurà fet per la seva banda a en Màrius. Ara és aquí, amb nos­altres, sa i bo i animadíssim. El capità Gordó ha estat l’ànima de la retirada del que quedava del quart batalló; quan la nostra moral dequeia, ens encoratjava amb notícies fantàstiques per remuntar-nos. Una vegada va arribar a fer creure als soldats que França acabava d’enviar tota una divisió de senegalesos (tal com sentiu) per reforçar el nostre front; un altre dia era tot un vaixell rus, carregat de canons i metralladores, que acabava d’arribar —segons ell— al port de Barcelona.

La sumanta que hem rebut ha estat fenomenal però el front s’ha refet i la moral torna a ser alta entre «caps, oficials, classes i soldats» com diem en la nostra gerga. Tenint en compte la monstruosa desproporció de forces, crec sincerament que en tot moment s’ha salvat l’honor ja que no l’humor. Aquest és en veritat difícil de conservar en tals circumstàncies; tot just ara comença a alçar el cap altra vegada.

Si voleu passar l’estona resseguint en el mapa la caminada més gran de la meva vida, aquí va l’itinerari:

De Montforte a Plenas i a Moyuela seguint el llit del rierol que passa pels tres pobles.

De Moyuela a Ventas de Muniesa, Lécera i Albalate del Arzobispo, per la carretera.

D’Albalate, passant el Martín, a Castellseràs, passat el Guadalop, pel dret, seguint sempre cap a orient amb lleugera desviació sud. Tot el camí, que fèiem de nit, teníem davant dels ulls els signes del Zodíac que, com per donar-nos l’atzimut de marxa, anaven naixent l’un després de l’altre en el transcurs de la caminada: Leo, Virgo, Libra i Scorpio.

De Castellseràs a Valljonquera i Torre del Comte, on vam passar el Matarranya, per la carretera; i d’aquí a Gandesa, de vegades per carretera i altres pel dret.

I res més. Ja us escriuré un altre dia amb més calma.

[Afegit el 1948: El desastre era més gran que no deixa entendre la carta; per no fer derrotisme ens absteníem tant com podíem de deixar traspuar la seva magnitud. Les baixes havien estat tantes entre morts, ferits i presoners que era per això que es liquidava, com altres, el 524 batalló; amb els que quedàvem n’hi havia a penes per constituir una companyia. Hi havia hagut abans la terrible sagnia de la batalla de Terol, la més mortífera de tota la guerra fins aleshores, duta a terme, a més, en ple hivern en una comarca on el fred és cruel. Tant de sacrifici havia resultat inútil com sigui que en definitiva els franquistes, amb la contraofensiva, havien recuperat la ciutat i el seu territori; poques coses poden desmoralitzar tant un exèrcit com que se l’obligui a un suprem esforç al capdavall per res. A Terol havien quedat destrossades moltes unitats catalanes i valencianes que, sense aquella batalla, haurien pogut sostenir el front quan al seu torn l’enemic desfermà l’ofensiva general; el mecanisme es repetiria després amb la batalla de l’Ebre, seguida de l’ofensiva general franquista contra el que quedava de Catalunya. Donada la nostra inferioritat en armaments, comandaments i disciplina, era suïcida emprendre ofensives de tanta envergadura com les de Terol i l’Ebre; hauríem hagut de mantenir-nos a la defensiva i evitar els combats tant com fos possible. Hi hagué per part de l’alt comandament republicà com una mena d’amor propi malaltís, que el llançava a unes ofensives desmesurades, unes «forces de flaquesa» sense altre resultat sinó una pèrdua esborronadora d’homes i de material. A aquesta causa de feblesa (la desmoralització subsegüent a la batalla de Terol) s’afegí la sorpresa de l’ofensiva enemiga, que adoptà la forma del blitzkrieg, nova aleshores i aconsellada pels alemanys. Nosaltres estàvem imbuïts de les experiències de l’anterior «guerra europea», la de 1914-1918, que constituïen la base de l’ensenyament a l’Escola de Guerra de Catalunya com a totes les acadèmies militars del món fora d’Alemanya; consideràvem d’altres èpoques la «guerra de moviment», amb avanços ràpids i profunds, i ignoràvem que el progrés en la fabricació de certs armaments (artilleria ultraràpida, carros de combat que vulgarment anomenem tancs) la feien novament possible. El vell general Pozas era precisament autor d’un llibre, que tots havíem llegit quan era cap de l’Exèrcit de l’Est, que respirava a cada pàgina allò que en podríem dir «esperit línia Maginot». Recordo que al principi del seu generalat en cap recorregué les posicions a fi de parlar amb els oficials i donar-nos una mena de conferències: tota la seva «filosofia de la guerra» era la pròpia de la «guerra de posicions». Calia sostenir una posició, ens deia, a tota costa; un oficial, abans que abandonar-la, s’ha de suïcidar. La idea era lúgubre i anticristiana però, a més, militarment absurda: ¿què se’n treu de perdre, a més de la posició, els homes que la defensen? Quan una posició és indefensable el que cal es abandonar-la a fi de salvar els homes i el material, que podran servir en nous combats; però això, que és elemental en una concepció dinàmica de la guerra, resultava incomprensible en una concepció estàtica com era la de la «guerra de posicions», on tot se supeditava a la defensa d’aquestes. Un parell d’anys després aquesta estratègia immobilista seria la causa de l’ensulsiada del front francès davant el blitzkrieg alemany, assajat per primera vegada al front d’Aragó i que entretant havia tornat a donar resultats sorprenents amb la invasió de Polònia.

L’ofensiva enemiga ens havia sorprès, doncs, desprevinguts, si bé no del tot. Quan, de retorn de la meva escapada furtiva a Barcelona, vaig arribar de nou a Lécera, ja m’hi esperava l’ordre de reintegrar-me immediatament al batalló perquè passava alguna cosa, no se sabia què. Al batalló estaven neguitosos pel moviment inusitat que s’observava des de feia un dia o dos a les posicions d’enfront; de tota manera ningú no preveia una ofensiva de tanta envergadura i acompanyada de tanta artilleria i de tanta aviació. L’estrèpit que em despertà el 9 de març a trenc d’alba era en efecte el de «la loca», una mena de canons-metralladora, nous aleshores, dels quals no teníem ni idea. En Jorzapé vingué a buscar-me a la casa on m’allotjava; baixava de les posicions i estava pàl·lid, consternat, ell que, a dinou anys, era valentíssim: «Els nostres estan fugint» em digué, «anem a deturar-los». Jo ja m’havia vestit i el vaig seguir muntanya amunt. Pel camí m’explicava: «Estava parlant amb un dels tinents i no sé què em deia quan, a mig dir, una bala de canó se li ha emportat el cap». No vam arribar a la carena; els nostres en baixaven esgarriats i desmoralitzats: «Vénen els tancs» ens cridaven. Tractàvem de convèncer’ls que no fugissin: «¿Com voleu que pugin tancs per aquestes muntanyes?» «Ens han fet una destrossa» responien. Ignoràvem aleshores que existissin tancs capaços de pujar muntanyes pel dret; va ser, com ja he dit abans, una de les sorpreses que contribuïren al desastre.

En Jorzapé, veient que la pujada em fatigava, em digué: «Seu aquí i espera’m; m’arribaré a la carena per fer-me una idea del que passa». Em vaig asseure en una roca al costat d’una mata de romaní que anava acariciant amb la mà quan de cop, en posar la mà, ja no vaig trobar la mata; una bala de canó se l’havia emportada. En queien pertot al meu volt; mentrestant en Jorzapé tornava: «Els tancs són aquí mateix». Ja havien arribat a la carena i els vèiem a una distància com d’un centenar de passes: eren molt petits —tanquetes— i es movien per aquell terreny tan trencat com per una carretera. En arribar a la carena es van deturar com si consideressin cobert el seu objectiu.

Convençuts que no hi quedava amb vida cap dels nostres, vam baixar en direcció a Montforte, on vèiem que s’aplegaven els supervivents esgarriats i tractaven d’improvisar una segona línia de fortificacions. Una altra de les causes del desastre va ser la manca d’un sistema de fortificacions en fondària, com ja el tenia l’enemic. Teníem una sola línia de trinxeres mentre l’enemic, com havíem vist als combats de Belxit, en tenia tres; la Casilla de la Princesa era en efecte la tercera que assaltàvem després d’haver pres les altres. A l’atac contra la Casilla de la Princesa, allò que va rompre la nostra moral tant o més que l’arriscadíssima martingala del tinent enemic fou el fet de trobar encara unes altres filferrades i uns altres parapets; que després d’haver pres una trinxera a força de baixes en trobéssim una altra darrera i després encara una altra, ens desfeia la moral amb la sensació de no acabar mai, a més d’anar quedant cada vegada més pocs per assaltar la nova trinxera que trobàvem. Una altra causa del desastre fou la manca d’armaments adequats: no teníem res contra els avions ni contra els tancs, res per fer callar l’artilleria enemiga. Quan nosaltres havíem de prendre una posició, com en els combats de Belxit, no hi havia tancs ni avions ni a penes artilleria per protegir el nostre avanç amb la indispensable cortina de foc; només ens protegia el de les metralladores, una companyia per batalló. Els fusellers-granaders avançaven de quatre grapes fins a les filferrades, que havien d’esbotzar a cops de culata o posant bombes de mà sota les estaques o tallant els filferros amb estisores de podar, operació lenta que s’havia de fer sota el foc encreuat de les metralladores enemigues. Era en aquesta operació que teníem la majoria de baixes, que s’haurien pogut estalviar si abans un foc espès d’artilleria hagués escombrat les filferrades. L’enemic, en canvi, no ens atacava mai sense una forta preparació artillera que desfeia les nostres fortificacions, principalment els nius de metralladores; atacar com ho feien ells ens hauria semblat la glòria.

Una altra causa de la feblesa del nostre exèrcit era la manca de reserves. Quan, a costa de sang, aconseguíem de prendre les tres línies de fortificacions i obrir així una bretxa en el dispositiu contrari, aleshores no podíem explotar l’èxit llançant tropes de refresc per aquesta bretxa ja que no en teníem. Havíem malgastat les vides humanes per ben poca cosa; resultava francament estúpid i els soldats se n’adonaven. No s’haurien d’atacar mai unes posicions enemigues si no és amb vistes a penetrar profundament en el seu dispositiu; és el que feia l’enemic, que tingué sempre damunt nostre la superioritat de la preparació militar i de la disciplina a més de la dels armaments i les reserves. Pel que fa a disciplina, jo n’havia pogut veure un exemple impressionant a càrrec de la guàrdia civil durant l’atac a la Pobla d’Alvortó que vaig presenciar, estant de reserva, des de Sierra Gorda: l’atac en aquella ocasió pogué ser protegit per artilleria i les bateries eren precisament al meu costat. Amb els prismàtics veia que quan les nostres granades queien dins la trinxera enemiga, els guàrdies civils que la defensaven saltaven com un sol home per damunt del parapet i es posaven estirats al llarg d’aquest i al seu davant; la nostra bateria no gosava rectificar el tir per por de tocar els nostres que ja avançaven. Quan venia el moment de suspendre el foc perquè ja eren massa prop de la trinxera els guàrdies civils s’aixecaven per ficar-s’hi altra vegada i obrir el de metralladores; així la nostra preparació artillera havia resultat en gran part inútil. Una maniobra així només la pot executar una tropa dotada d’una sang freda i una disciplina fora de sèrie, com era la guàrdia civil; nosaltres no vam estar mai en condicions d’imitar-los.

Finalment, cal recordar que la línia que ocupàvem les tres brigades —la nostra i les seves dues veïnes del nord i del sud— era un «front mort» i per això el trià l’enemic per envestir-lo per sorpresa. Un «front mort», militarment, a penes pot tenir altra funció que la de vigilància. L’alt comandament republicà hauria hagut d’enviar-nos immediatament, no bé sabuda la notícia de la gran ofensiva feixista, reforços en homes i armament en proporció a aquesta. No ho va fer perquè no podia, després de la destrossa que havia estat la batalla de Terol.

A Montforte el comandant Domínguez i la plana major s’estaven dins una cova; ell resava el rosari en veu alta. A un dels oficials se’l veia francament borratxo. El comandant, que era una bellíssima persona, era també d’aquells que creuen que el coratge es remunta a força de copes i en duia moltes. Podia comunicar amb el comandant Ymbernon, cap de la brigada, pel telèfon de campanya; li anava demanant reforços, sobretot artilleria, per fer front a tan extraordinàries circumstàncies. L’altre, que rebia la mateixa demanda al mateix temps de tots quatre batallons de la brigada, tots igualment desbordats per la inesperada i monstruosa ofensiva, la retransmetia al coronel Pérez Salas, cap de la divisió, i aquest al cos d’exèrcit. La resposta, que trigava a baixar de les altures de l’Estat Major, era sempre la mateixa: «Aguanteu amb els vostres mitjans tant com pugueu; impossible enviar reforços; resistiu fins a nova ordre». Des de la penya que cobria aquella cova, on ens havíem enfilat en Jorzapé i jo, vèiem a una distància com de set o vuit quilòmetres al nostre sud les columnes enemigues com avançaven: davant anaven els tancs, seguia la infanteria en camions i damunt el dispositiu, protegint-lo, volaven les esquadrilles de vigilància. Compreníem que aquest avanç en massa, molt profund ja, havia de correspondre a l’esfondrament de la brigada republicana que hauria hagut de protegir aquell sector, una per cert amb qui la nostra tenia de sempre una certa rivalitat, i comentàvem que si l’Exèrcit de l’Est fos capaç d’acumular en el punt on encara ens aguantàvem els de la 131 una gran massa d’artilleria, podíem tallar la retirada a la columna enemiga i copar-la. La tarda d’aquell dia ens arribà un canó del 75 amb el seu tinent i els servidors de la peça. El tinent entrà a la cova i digué al comandant: «M’envia el cos d’exèrcit amb aquest canó per reforçar-vos, però li haig d’advertir, com a artiller, que un canó sol no té cap eficàcia i que l’únic que aconseguirem disparant és que l’artilleria enemiga ens localitzi i ens faci farina. Comandant, estic a les seves ordres».

L’endemà, dia 10, pel telèfon de campanya el comandant Ymbernon ens ordenà de replegar-nos al poble de Plenas. La causa n’era que la brigada que teníem al nord s’havia esfondrat igual que la del sud i calia evitar que la nostra quedés encerclada.

En aquelles hores tristes, el comandant Domínguez donà en tot moment l’exemple marxant darrera de tots. Durant la retirada vam perdre tota una companyia de fusellers-granaders (o el que encara en quedava) per un motiu ben fútil: al seu capità, que era un andalús alt i gros, d’uns trenta-cinc anys, molt eufòric, bevedor i golafre, un dels puntals a Esterqüel de la «república del mam», a mitja retirada se li acudí que era hora de dinar i va fer tocar a fagina perquè la tropa s’assegués per fer-ho. Ell, enmig dels soldats, els donava l’exemple d’una gana impertèrrita quan l’enemic els voltà. Els feixistes en aquella època ja no afusellaven els soldats que feien presoners però sí els oficials. Per més que voldria recordar el nom d’aquell, no em ve a la memòria.

Arribàvem doncs a Plenas amb tota una companyia de menys i amb les altres molt minvades. Plenas té un alt campanar i el comandant Domínguez volgué pujar-hi amb els de la plana major per fer-se una idea de la situació general. Mentrestant en Jorzapé i jo havíem retrobat els nostres, els de «la metralla», amb el capità Gordó i el tinent Torres. L’altre tinent havia mort (el tinent nou, de qui no recordo el nom; l’Aparicio ja havia mort, d’una bala al mig del front, durant els combats que van seguir la presa de la Pobla d’Alvortó quan s’havia enfilat damunt el parapet del niu de metralladores per observar millor la posició de l’enemic). Recordo que des de les immediacions del poble vèiem com els esquadrons de la cavalleria mora venien de dret cap a nosaltres i comentàvem que si teníem temps de descarregar les metralladores dels muls i disposar-les en deguda forma en podríem fer una estesa. No n’hi hagué; ja els nostres fusellers-granaders corrien a la desbandada i tot era un desori que ningú no s’hi entenia. Nosaltres no sabíem que el comandant era encara dalt del campanar; crèiem que anava amb els fusellers-granaders i els vam seguir deixant Plenas abandonada a l’enemic. Després, uns escapats a darrera hora de Plenas ens farien saber que aquest havia sorprès el comandant i la plana major al campanar i que l’havien afusellat. Déu el tingui a la glòria.

Sense comandant —i sense contacte amb la resta de la brigada— vam replegar-nos, manats pel capità Gordó, cap a Moyuela, on esperàvem trobar la comandància d’aquella. Hi arribàvem al capaltard després d’haver-nos salvat de ser bombardejats per l’aviació gràcies a una boira espessa que ens havia fet invisibles mentre travessàvem la plana pelada.

A Moyuela hi havia en efecte el comandant Ymbernon amb alguns oficials de la seva plana major; ens esperava a nos­altres, últim batalló que faltava per replegar. Al costat de la carretera presencià en silenci la nostra desfilada, feta amb bon ordre. Ja era negra nit. Volgué ser el darrer a retirar-se; alguns soldats, dels veterans, saludant-lo, ploraven. Es quedà sol, amb el neguit de si encara n’hi havia de rerassagats; les patrulles d’exploració de l’enemic el van sorprendre i afusellar. Déu el tingui a la glòria.]