A Màrius Torres, 21 XII 1937 (119)

119

Santa Creu de Nogueres, dimarts, 21 desembre 1937

Estimat Màrius:

Al meu costat la Nuri gran també t’escriu. No gaire lluny de nosaltres la Nuri petita s’entreté, en el seu llit, fent dibuixos. Van arribar el dia 9 amb tota felicitat i per tant ja són dotze els dies que fa que són aquí. Sembla que els prova molt.

T’escrivim damunt una antiga taula de ballesta, de noguera, ni més ni menys que en el nostre estudi de Barcelona; la resta dels mobles que il·lustren la nostra habitació ja et són coneguts: són els mateixos que eren a l’oficina de la companyia de màquines d’acompanyament. Sobre el canterano, després de fregar-lo i refregar-lo fins a fer-li treure llustre, la meva dona ha posat els morters i les xocolateres d’aram i sobre la taula dos canelobres també d’aram i dos de ceràmica i una llàntia que sospito si no és la d’Aladí. Totes aquestes lluminàries s’encenen els vespres i fan d’allò més bonic.

El dormitori, molt espaiós i amb les parets emblanquinades de nou, té un balcó que dóna sobre el riu; llàstima només que al balcó li faltin els vidres, que no hem pogut substituir perquè en el poble no n’hem trobat ni un: a la majoria de cases no n’hi havia i els pocs que hi havia estan fets a miques pels bombardeigs.

Enllà del riu hi ha una línia de muntanyoles; al fons i a la dreta, o sigui cap al sud-oest, els grans penyals del Cucalón, on amb els prismàtics podem veure les avançades enemigues. No cal témer res: entre ells i nosaltres s’estén una ampla «terra de ningú», una vall enclotada amb diversos pobles abandonats. Abans de la vinguda de les dones i criatures, em vaig arribar a un d’aquells pobles amb el sergent i l’escrivent, tots a bord del xarret, a la busca i captura de mobles i atuells que ens poguessin ser d’utilitat; hi havia una patrulla enemiga que feia el mateix que nosaltres. El cas ja s’ha donat altres vegades però no passa res: ells i nosaltres fem com que no ens veiem, ells escorcollen un extrem del poble i nosaltres l’altre. De vegades arribo a sospitar si aquesta guerra no acabarà amb l’entesa dels dos fronts contra les dues reraguardes ¿com no ens estimaríem si tots som igualment soldats i les passem igual de negres quan ve l’hora de la batalla? Els cafres i els caníbals no són pas als fronts sinó a les reraguardes; a la nostra i a la seva.

Res no fóra, per cert, tan fàcil com passar-se d’un exèrcit a l’altre a través de la «terra de ningú» però la veritat és que no ho fa cap soldat, ni nostre ni seu, d’ençà que els fronts van quedar estabilitzats i que en una banda i altra es procedí a cridar les lleves forçoses. Quan jo servia a la columna Durruti encara se’ns passaven de vegades legionaris del Terç, però no pas per motius ideològics sinó perquè eren catalans. Són els darrers soldats enemics que recordo que ho hagin fet. Estabilitzats els fronts, la guerra ha pres un caràcter més i més «territorial»; a cada «zona» els soldats s’incorporen a files a mesura que els criden i no els ve ni remotament al magí que puguin deixar de fer-ho ni molt menys passar-se a la «zona» contrària. A la Nuri i a mi ens agradaria molt per cert que ens ho expliqués «en Borrell marxista» si és que encara existeix, ell que s’havia empollat tan a fons l’Anti-Dühring i la crítica del programa de Gotha i feia una «cara de marxista» que esgarrifava: ¿és que, en aquesta guerra dels «proletaris» contra els «burgesos», quan el nostre govern mobilitza una lleva especifica que només vol aquells? Suposo que, viceversa, no els deu pas excloure la Junta de Burgos; els «proletaris» s’incorporen a l’exèrcit franquista tan disciplinadament o més que al nostre, vet aquí la «lluita de classes» que ens hauria d’explicar «en Borrell marxista» a la claror del «materialisme dialèctic» i amb les pertinents tirades de la crítica del programa de Gotha i de l’Anti-Dühring.

Dies enrera un gruix de tres o quatre pams de neu ho cobria tot; ara ja s’ha fos i només en queden clapes entre els coscolls. Com que la Nuri ja t’escriu, no et dono detalls del seu viatge; suposo que te’ls dirà ella.

Els teus comentaris sobre l’occitanisme em semblen un model de seny; prou feina tenim en efecte a unir els països catalans. He quedat meravellat que te les haguessis empreses amb la lectura de Corneille i que ja fossis al tercer acte de Cinna; ets un lector a prova de bomba. M’agrada això que em dius, que sota els efectes de la lectura de Corneille t’està venint la idea d’escriure una tragèdia sobre Martí el Jove.