74

Bujaraloz, diumenge 30 de maig de 1937

Estimada Mercè:

M’havien cridat al quarter general de la 26 divisió (Durruti), que és en aquest poble, i em sentia intrigadíssim: ¿què devien voler de mi? Doncs bé ¡despatxar-me l’excedència! He quedat a disposició del conseller de Defensa de la Generalitat (com a delegat que és del ministeri de Defensa de la República) perquè em doni un altre destí. No et puc explicar els detalls de l’entrevista, molt pintorescos; ja te’ls explicaré de viva veu algun dia. Sortiré cap a Barcelona si puc avui mateix i, si no, demà; és molt tard i no sé pas si seria encara a temps d’arreplegar algun tren a Lleida. ¡Ja et pots imaginar la meva alegria després de tant desitjar-ho!

[Afegit el 1948: Reincorporat a la «columna» després dels «fets de maig» ja no sabia dissimular l’aversió que m’inspirava. No parlava amb ningú, fora d’allò a què m’obligava estrictament el servei; quan aquest no em lligava, me n’anava a voltar tot sol. M’havia entrat un fàstic invencible contra aquella gent que havia estat capaç de fer armes contra el govern de Catalunya, i si de cas no podia evitar de parlar amb en Ricardo Sanz o algun altre dels principals capitostos del «comitè», ho feia amb reticència i menyspreu i girant-los ostensiblement l’esquena així que podia donar per acabada la conversa; vaig comprendre, a més, que havien interceptat una carta meva a la meva dona en què li parlava d’ells molt despectivament.

A Bujaraloz el «comitè», màxima autoritat de la «columna», estava reunit sota la presidència d’en Ricardo Sanz: aquest, parlant en nom de tots, em comunicà que havien estat discutint què calia fer amb mi, si afusellar-me o expulsar-me de la «columna»; que la discussió havia estat «llarga i acalorada» i finalment, per majoria de vots, havien guanyat els partidaris de l’expulsió. Quedava, doncs, expulsat de la «columna» Durruti; i em donà un sobre tancat, amb el qual havia de presentar-me al coronel Bosch, cap de personal de les ex-Milícies Antifeixistes de Catalunya, ex-Exèrcit de Catalunya i actualment Exèrcit de l’Est, «que, si ho estima convenient, et donarà un altre destí».

El coronel Bosch obrí davant meu el sobre per llegir l’ofici que contenia, que esquinçà com havia fet en altre temps amb la meva instància: «Sort d’aquella instància», em digué; «aleshores li vaig clavar una reprimenda per haver-la presentada i avui el salva. ¿Sap què deia aquest ofici? Que l’expulsen de la divisió Durruti per covard; a mi em consta en canvi, per aquella instància, que vostè peca precisament de temerari». Vaig quedar veient visions: «¿I com saben si sóc covard o valent si en tot el temps que hi duc no els he vistos combatre si no és contra el nostre govern? A Madrid i a Xàtiva ens donàvem la gran vida com si guerra no fos al món; sé, això sí, que abans del meu ingrés havien pres part en uns combats» i li vaig explicar el que ens en havia dit aquell capità de carrera; el qual, per cert, ja feia temps que havia aconseguit que el destinessin en una altra banda. El coronel quedà molt impressionat sentint-m’ho repetir; ni ell ni ningú a Barcelona no ho sabien —per bé que alguns ho sospitaven—. Els de la «columna» havien dut embalsamat el cadàver d’en Durruti de Madrid a Barcelona per fer-li un enterrament colossal, callant com uns morts que eren ells mateixos els qui l’havien assassinat.]