A Mercè Figueres, 30 V 1937 (74)

74

Bujaraloz, diumenge 30 de maig de 1937

Estimada Mercè:

M’havien cridat al quarter general de la 26 divisió (Durruti), que és en aquest poble, i em sentia intrigadíssim: ¿què devien voler de mi? Doncs bé ¡despatxar-me l’excedència! He quedat a disposició del conseller de Defensa de la Generalitat (com a delegat que és del ministeri de Defensa de la República) perquè em doni un altre destí. No et puc explicar els detalls de l’entrevista, molt pintorescos; ja te’ls explicaré de viva veu algun dia. Sortiré cap a Barcelona si puc avui mateix i, si no, demà; és molt tard i no sé pas si seria encara a temps d’arreplegar algun tren a Lleida. ¡Ja et pots imaginar la meva alegria després de tant desitjar-ho!

[Afegit el 1948: Reincorporat a la «columna» després dels «fets de maig» ja no sabia dissimular l’aversió que m’inspirava. No parlava amb ningú, fora d’allò a què m’obligava estrictament el servei; quan aquest no em lligava, me n’anava a voltar tot sol. M’havia entrat un fàstic invencible contra aquella gent que havia estat capaç de fer armes contra el govern de Catalunya, i si de cas no podia evitar de parlar amb en Ricardo Sanz o algun altre dels principals capitostos del «comitè», ho feia amb reticència i menyspreu i girant-los ostensiblement l’esquena així que podia donar per acabada la conversa; vaig comprendre, a més, que havien interceptat una carta meva a la meva dona en què li parlava d’ells molt despectivament.

A Bujaraloz el «comitè», màxima autoritat de la «columna», estava reunit sota la presidència d’en Ricardo Sanz: aquest, parlant en nom de tots, em comunicà que havien estat discutint què calia fer amb mi, si afusellar-me o expulsar-me de la «columna»; que la discussió havia estat «llarga i acalorada» i finalment, per majoria de vots, havien guanyat els partidaris de l’expulsió. Quedava, doncs, expulsat de la «columna» Durruti; i em donà un sobre tancat, amb el qual havia de presentar-me al coronel Bosch, cap de personal de les ex-Milícies Antifeixistes de Catalunya, ex-Exèrcit de Catalunya i actualment Exèrcit de l’Est, «que, si ho estima convenient, et donarà un altre destí».

El coronel Bosch obrí davant meu el sobre per llegir l’ofici que contenia, que esquinçà com havia fet en altre temps amb la meva instància: «Sort d’aquella instància», em digué; «aleshores li vaig clavar una reprimenda per haver-la presentada i avui el salva. ¿Sap què deia aquest ofici? Que l’expulsen de la divisió Durruti per covard; a mi em consta en canvi, per aquella instància, que vostè peca precisament de temerari». Vaig quedar veient visions: «¿I com saben si sóc covard o valent si en tot el temps que hi duc no els he vistos combatre si no és contra el nostre govern? A Madrid i a Xàtiva ens donàvem la gran vida com si guerra no fos al món; sé, això sí, que abans del meu ingrés havien pres part en uns combats» i li vaig explicar el que ens en havia dit aquell capità de carrera; el qual, per cert, ja feia temps que havia aconseguit que el destinessin en una altra banda. El coronel quedà molt impressionat sentint-m’ho repetir; ni ell ni ningú a Barcelona no ho sabien —per bé que alguns ho sospitaven—. Els de la «columna» havien dut embalsamat el cadàver d’en Durruti de Madrid a Barcelona per fer-li un enterrament colossal, callant com uns morts que eren ells mateixos els qui l’havien assassinat.]

 

 

A Mercè Figueres, 27 V 1937 (73)

73

Farlete (avançadetes), dijous 27 de maig de 1937

Estimada Mercè:

Abans-d’ahir a la tarda vam deixar Monte Oscuro, rellevats per un batalló procedent de la costa empordanesa. Després de fer nit al quarter general de la brigada, ahir al matí arribàvem en aquestes avançadetes, on passarem alguns dies fins que al nostre torn ens rellevin. Aleshores anirem on ens diran, potser cap a la banda de Belxite. Això i el continu passar-se de soldats catalans del Terç Estranger a les nostres línies són les úniques novetats que trenquen la monotonia de la vida en aquestes posicions de Monte Oscuro i de Farlete; en els pocs dies que hi portem se’ns en han passat una vintena i em diuen que és general a tot el front d’Aragó. A Monte Oscuro, quan ja el nou batalló que havia vingut a rellevar-nos ocupava els parapets, sis soldats del Terç van intentar abandonar el camp enemic i guanyar les nostres altures; els del batalló nou, que s’han passat tota la guerra a la Costa Brava, van obrir el foc contra aquells sis desgraciats; es veu que se sentien herois. Dos van poder arribar, dels altres quatre s’ha perdut el rastre. Els nostres veterans estan indignadíssims; amb gaires valents com aquests que acaben de venir de la costa, aviat no hi haurà cap soldat enemic que es vulgui passar als nostres rengles.

El motiu principal que es passin és que, pel sol fet de ser catalans, els de l’altra banda els fan objecte constant de burles i de vexacions que aquests gats vells del Terç troben insuportables; a part que els feixistes se’n malfien ja que veuen en tot català un enemic en potència o un amic poc segur.

Jo no sospitava pas que hi pogués haver tants de catalans al Terç; ara em torna a la memòria que al Partit Comunista Català, aleshores que la Nuri i jo n’érem, hi havia entre els militants alguns ex-legionaris; precisament un d’ells solia venir amb nosaltres a vendre L’hora pels carrers.

Monte Oscuro era una serra poc elevada, al cor d’Aragó; hi havia boscos de pins que donaven al paisatge una semblança al d’algunes comarques del sud-oest del Principat. Ara tornem a ser als Monegres i per cert en una banda que ni els romanins s’hi fan: la pura terra pelada. Els primers arbres que es veuen (a part dels de la serra de Monte Oscuro que s’aixeca al nostre nord) es troben a diversos quilòmetres: per poder-los distingir els hem d’apuntar els prismàtics. Són tres arbres, que destaquen enmig de la desolació.

Els progressos de l’aviació estan fent passar a la història les tendes de campanya; encara se’n veuen en alguna banda però van desapareixent. Aquí vivim sota terra, en galeries excavades pels qui ens han precedit en aquestes posicions i que nosaltres engrandim i millorem; feina fàcil en aquesta terra compacta i sense roca. Aquests abrics subterranis reuneixen totes les condicions desitjables: són frescos si fa calor i calents si fa fred, invisibles a l’aviació i a cobert de les bombes. La vida que hi fem és monòtona però no del tot desproveïda d’un confort que recorda el de l’home de les cavernes; al pas que anem ¿qui sap si la humanitat no hi tornarà, penedida d’haver-les abandonades? ¡Santes cavernes «du bon vieux temps», autèntica casa pairal de la humanitat!