Arxiu de la categoria: General

A Màrius i Mercè, 15 VIII 1938 (140)

Publicat el per
Respon

140

Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dilluns 15 d’agost de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ben poques coses tinc a dir-vos. Continuo en la mateixa situació d’espera: processat i en llibertat provisional. M’abandono al dolce far niente amb la consciència tranquil·la, ja que no sóc pas jo que m’he buscat una situació tan absurda i tan còmoda. Feia molts anys que no disfrutava d’unes vacances tan llargues; d’ençà dels quinze, quan, per darrera vegada, abans de començar la carrera de Dret, vaig estar-me tot un estiu a Vallclara com sempre havia fet de criatura. Bé és veritat que una bona part d’aquestes d’ara, tot un mes, les vaig haver de passar entre el calabós i el presidi.

Els matins faig llenya, les tardes ens en anem a nedar. Quan no faig ni una cosa ni l’altra, llegeixo una història de Grècia en molts volums que he trobat a les golfes d’aquest mas, on no sé pas què hi feia. Ara estic a les guerres mèdiques i confio arribar aviat a les apotecàriques.

Els vespres, quan posem la nena al llit, és l’hora dels contes. No s’adormiria sense haver-me’n sentit a explicar algun «de ben llarg».

Hem posat afecte en aquest poble tan blanc, tan polit; no sé si és influència d’aquesta història trobada a les golfes però pertot em sembla veure un aire hel·lènic. Potser hi sobren certs jardins massa frondosos, que trenquen la suavitat del paisatge natural; però són una excepció. El terreny té un aire antic, usat; avança cap al mar en muntanyoles arrodonides pel pas de milions d’anys i hi descendeix sense violència, formant unes platges espaioses. La major part d’aquestes muntanyoles són conreades; hi creixen olivars i vinyes entre petits bosquets de pins marítims. Entre les muntanyoles hi ha amples comes i com que al fons d’aquestes sol haver-hi aigua viva els pagesos hi mantenen unes hortes ufanoses. El «nostre» mas és al fons d’una d’aquestes comes, voltat de bancals de mongeteres, blat de moro, patateres i arbres fruiters. Sovint, amb la Nuri gran, fem fantàstics projectes, d’aquells que invariablement comencen: «Quan s’haurà acabat la guerra…» Ara ens fa l’efecte que, acabada la guerra, ens agradaria viure a Sant Pol ¡ens agradaria viure a tants llocs! A tots aquells que un dia o altre ens han acollit com un oasi enmig de la nostra atribolada existència.

En aquest oasi de pau que és Sant Pol oblidem com uns egoistes l’època agitada que ens ha tocat de viure. Com que, de tota manera, fem escapades a Barcelona deixant la nena a Sant Pol amb els seus avis, vet aquí que ens hi trobàvem el dia del comiat a les «brigades internacionals». Hi vam anar potser més que res per tafaneria; els «internacionals» desfilaven amb les seves banderes i marcant el pas pel mig de la Diagonal i a banda i banda una multitud atapeïda els aplaudia; les noies els llançaven flors a grapades. Tot plegat semblava massa preparat perquè fos ben bé espontani i fins en un cert moment vaig tenir una estranya al·lucinació: veia la mateixa multitud, les mateixes noies, les mateixes flors però uns altres —els «altres»— que desfilaven. No se n’anaven sinó al contrari: venien. ¡Déu vulgui que Catalunya no hagi de viure mai tal vergonya!

Vet aquí doncs que ja són fora aquestes famoses «brigades internacionals» i la guerra continua com si tal cosa, bona prova que no ens feien cap falta. Recordo, quan començaven a venir, fa dos anys, el fàstic que em feien les seves banderes discordants, totes estranyes a la causa de Catalunya, totes renyides a mort entre elles. N’hi havia una de negra amb una calavera i unes tíbies que és com si la veiés; devia ser, suposo, anarquista. Anarquistes i comunistes, stalinistes i trotsquistes, gent que entre ells s’haurien tret el fetge, d’Itàlia, de França, d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units i de qui sap on, tot el que hi ha de més esqueixat i de més olla a cada país, anaven compareixent a la Rambla com a cal sogre. I jo pensava que Catalunya ja no podia haver caigut més avall; ja era com una casa de putes on tots els perdularis i tots els pinxos, el milloret de cada família, poden entrar i sortir sempre que els dóna la gana.

En fi, ja se n’han anat. Bon vent i barca nova.

 

 

A Màrius Torres, 1 VIII 1938 (139)

Publicat el per
Respon

139

Peralada, dilluns 1 d’agost de 1938

Estimat Màrius:

M’estic a Peralada, amb permís del tribunal militar de qui depenc com a processat, i m’ho passo de primera amb les dues Nuris. La petita tingué unes angines però ja està bona; pots comptar que no em deixa de petja. Som inseparables. És amb ella que voltem pel poble i els seus encontorns. La casa on nasqué Muntaner conserva tan poc el seu aspecte primitiu que el bo d’en Muntaner ni la coneixeria; el mateix li passa al palau dels Rocabertí. És un edifici del Renaixement que seria boniquíssim si en el segle passat no li haguessin volgut donar un aire medieval i defensiu que no li escau. La fatxada, intacta, conserva el seu aire italià; sobre la portalada el viatger curiós pot veure encara les armes d’aquella antiga família (els «rocs» heràldics) picades a cops de martell; l’ultratge, segons expliquen encara al poble, fou imposat per Felip V. En el segle passat vingué a retirar-s’hi un conco de la família; diuen que havia sofert un desengany amorós a París. El palau estava molt abandonat i ell el reconstruí —per desgràcia a la manera, que aleshores feia furor, de Violet-leDuc—; també és ell qui plantà el parc que ara el volta. Aquest home era estimadíssim a la vila, on encara recorden amb veneració «el senyor comte», com li diuen. No gaudeix pas de la mateixa estimació, ben al contrari, «el Mateu dels ferros» —que és també com ho diu la gent—, que comprà el palau per seixanta mil duros. La Generalitat ha tingut el bon gust de prendre’l de les seves mans plebees i convertir-lo en museu; tot s’hi conserva perfectament i dóna bo de visitar-lo. L’ideal seria que un dia o altre tornés a ser d’un autèntic Rocabertí; no sé pas si en queda cap. Prenent-se tan a la valenta el seu desengany amorós, «el senyor comte» va deixar perdre un llinatge dels més gloriosos i més fidels a Catalunya.

A Peralada he trobat una edició que deu ser la prínceps del Teatro crítico del Padre Feijóo ja que és del 1737. L’estic llegint; potser no ho hauria fet mai en una edició moderna, però amb aquesta em fa gràcia. Sembla que em trobi en aquell temps; el llibre d’altra banda es llegeix bé, és curiós i molt simpàtic.

En la teva darrera em dius per cert que et cridà l’atenció en una de les meves anteriors la referència a Vicenç Garcia i em demanes «si es tracta del cèlebre rector de Vallfogona», de qui, afegeixes, «no sé a penes res». Posats a parlar del Padre Feijóo ¿per què no fer-ho doncs de Vicenç Garcia, que és nostre? Ja que el tribunal militar, ben contra la meva voluntat, em manté tan lluny del front, bé haig de matar les hores d’una o altra manera; tot ajuda a distreure’s. Has de saber que juntament amb la prínceps del Teatro crítico i altres edicions del segle xviii, he trobat la que del rector de Vallfogona van fer a començos d’aquell segle els acadèmics de la dels Desconfiats (nom que m’agrada molt més que no pas el de Bones Lletres ¿per què no l’hi deixaven?); imagino que tot això formava part de la biblioteca d’un hisendat català illustré de l’època. Que era hisendat ho dedueixo perquè ho trobo a les golfes d’una gran casa de pagès; que era català, perquè hi tenia el rector de Vallfogona, i que era illustré ho sospito, no pas perquè jo sigui un Sherlock Holmes, sinó perquè hi ha les tragèdies de Voltaire, ben il·legibles per cert ¿vols creure que llegeixo més de gust el «cèlebre rector» com tu l’anomenes? El Voltaire de les tragèdies és increïblement monòton, seriós, emfàtic ¡no hi ha qui el resisteixi! mentre el nostre desconcertant Vicenç Garcia era ben capaç d’escriure versos tan delicats com aquells que amb justícia recorda Ferran Soldevila:

No és menester que em digau
de qui sou, mes alegries,
que bé es coneix que sou mies
ab lo poc temps que durau,

si bé ha tingut la mala sort de no sobreviure en la memòria popular més que per altres d’un to molt diferent i per anècdotes d’un gust igualment discutible. Per cert l’Alfons Maseres, que és de Sant Jaume dels Domenys, en coneix per tradició familiar una que no he vist mai esmentada. El forner de Vallfogona tenia la dona maca i com que un tal Patau li buscava les pessigolles s’emboscà amb un trabuc vora la riera per on l’altre havia de passar, però el rector envià a temps un avís al desprevingut tenòrio:

Si apetiu pa tou, Patau,
del que pasta la fornera,
no passeu per la riera
perquè, si hi passau, petau.

Les seves composicions corrien en fulls manuscrits copiats i recopiats per mil mans diferents i no es van aplegar en volum fins molts anys després de la seva mort. Els acadèmics de Barcelona no en van fer de cap manera una edició «crítica» i tinc la convicció que el text és ple d’er­rades i de corrupcions. Hi ha, com és ara, un sonet que comença:

O tu, que de Cervera a Barcelona
en rossí o a taló passes ta via,
no l’acabis sens veure el bon Garcia,
molt reverend rector de Vallfogona…

Això no té cap sentit ja que Vallfogona cau molt prop de Cervera; per mi que el rector havia escrit:

Tu que a Cervera des de Barcelona

i els «Desconfiats», que com a bons barcelonins no devien tenir cap idea d’on queia Vallfogona de Riucorb ni amb prou feines Cervera, ho van esmenar. En un altre sonet imprimeixen «tregües», castellanisme inversemblant en un rector de poble de començos del xvii que havia de veure a cada pas com el batlle «prenia treves» als que es barallaven; un segle després, quan el costum de «prendre treves» ja s’havia perdut, els «Desconfiats» devien trobar antiquada aquesta paraula. El sonet en qüestió, esmenat d’aquesta errada i alguna altra d’evident, no és pas tan inferior com això als que sobre el mateix tema, ben frívol per cert, escriviren altres poetes de l’època barroca molt més famosos que el nostre. Si se’n restablís i depurés el llenguatge amb la deguda discreció, aquest i algun altre dels sonets de Vicenç Garcia podrien representar ben dignament el segle xvii a les nostres antologies, com el xvi hi faria bona figura amb alguna cançó de Pere Serafí:

Bella, de vós sóc amorós;
      ja fósseu mia.

El saviàs d’en Josep M. Capdevila s’ha estimat més ignorar aquests dos poetes a les Cent millors poesies líriques, on salta del xv al xix. Se n’excusa en el pròleg afirmant que el xvi, el xvii i el xviii «foren estèrils». Donada la difusió que ha tingut la seva antologia, haurà contribuït moltíssim a arrelar la falsa idea que durant tres-cents anys no hi havia hagut poesia catalana. ¡Fa escruixir el que això significaria si fos cert! N’hi hagué a borbollons; Pere Serafí creia viure en una mena de «segle d’or» de «l’alta poesia» a Barcelona i Vicenç Garcia ens pinta les Muses no donant l’abast a coronar de llorers tantíssim poeta català:

Plantant llorers vora les cristal·lines
limfes que foren del Pegàs unglades
s’estaven una d’estes matinades
les Muses fetes unes clavellines.

Veu-les Apol·lo i com ja les divines
colors d’aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines

dar-los volgué entenent que s’ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones

i per disculpa li digué Talia:
—Ja són tants los qui avui fan de poetes
que ens faltaran llorers per les corones.

Sembla doncs que se’n pot concloure que de poetes catalans n’hi ha hagut a totes les èpoques moltíssims; n’hi ha hagut sempre a gavadals. En aquest ram no ha estat mai la quantitat allò que falla.

Demà deixarem Peralada per anar-nos-en a Sant Pol de Mar. No sé quan podrem pujar al sanatori; procuraré que sigui ben aviat, perquè, sinó, vindrà que les meves «vacances» s’acabaran.

 

A Màrius Torres, 17 VII 1938 (138)

Publicat el per
1

138

 

Barcelona, diumenge 17 de juliol de 1938

Estimat Màrius

És diumenge i està núvol; Barcelona sembla panteixar, faltada d’oxigen. La calor i la xafogor em recorden aquell altre diumenge de juliol de fa dos anys (els farà demà passat). ¡Què no hem hagut de veure des d’aleshores! Comprenc el teu estupor en rebre la meva carta; el mateix que vaig sentir jo. S. I. M. vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: es bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada. M’ho digué tan amable que vaig pensar que es tractava del Cos Jurídic; no feia gaire, en efecte, que se m’havia demanat altra vegada que m’hi incorporés, i precisament a Igualada (em sembla que t’ho havia escrit en una carta anterior si no em falla la memòria), però jo havia fet tots els possibles per continuar a la infanteria. Vaig suposar que m’hi volien incorporar per força (com altre temps a la «columna Durruti») i per bé que em feia poca gràcia ¿com podia pensar-me que la cosa era molt pitjor? En relació amb el Cos Jurídic, evidentment; només que se m’hi cridava, no pas en qualitat de jutge, sinó de reu.

A Igualada vaig començar a veure-hi un xic més clar quan em dugué en una habitació molt confortable, això sí, fins elegant i tot, però deixant-m’hi tancat amb pany i clau sense donar-me explicacions. Almenys hi havia una llibreria amb força llibres i no m’hi vaig ensopir. Pensava que tot plegat era un malentès i que ben aviat s’obriria la porta i l’agent del S. I. M. em donaria tota mena d’excuses: «Perdoni, ens pensàvem que venia detingut i ara sabem que ve en qualitat de tinent auditor». Res d’això: l’endemà em duia en el mateix cotxe cap a Barcelona, de dret a un calabós del S. I. M. i sempre sense explicacions de cap mena.

¿Vols creure —el món és un mocador— que el vaig compartir amb un vell patró de pesca de Llançà que no en coneix d’altres que la Mercè i l’Esperança? Ens hi vam estar tots dos durant quinze dies; el calabós era molt exigu, just perquè hi cabéssim estirats per terra. No hi havia catre ni mobles de cap mena; res més que el trespol de ciment, les quatre parets i una bombeta penjada al sostre, que estava encesa sempre i teníem prohibit d’apagar; tampoc no ho hauríem pogut fer ja que quedava massa alta. L’ensopiment i la gana —no ens donaven més que un plat de sopa per tot el dia— eren el nostre suplici, augmentat perquè al vell patró se li acudia precisament, quan la gana el burxava, de rememorar amb nostàlgia aquells arrossos de peix que en temps millors amenitzaven la seva vida de pescador. L’home era tota l’estampa d’un llop de mar de novel·la, alt i corpulent, la cara ampla amb uns ulls blaus molt vius i maliciosos, el cabell blanc, la barba també; que no és pas que en dugués sinó que li havia sortit amb les setmanes de no afaitar-se. Quan em digué que era de Llançà i que li deien, per antonomàsia, «el Patró», vaig recordar que l’Esperança me n’havia parlat moltes vegades. M’havia dit l’Esperança que aleshores que en Rubió i Tudurí publicà les seves Caceres a l’Àfrica equatorial on es parlava tant d’hipopòtams, el llibre fou molt llegit i comentat entre la colònia d’estiuejants de Llançà; per atzar el municipi acabava de dictar unes ordenances prohibint tenir porcs dins el recinte de la vila i «el Patró» precisament en criava un. Quan hi anà l’agutzil per comminar-lo a complir les ordres, el rebé indignadíssim: «¿Que no sóc a casa meva? ¿És que no hi puc criar el que vulgui? Doncs si em donés la gana de criar-hi un pipòtam ¿què?»

Aquest era l’home que els designis, sempre inescrutables, de la Providència m’havien reservat com a company de masmorra. M’explicà que l’hi havien tancat perquè no havia denunciat el seu fill, emboscat en comptes de presentar-se a la caixa de recluta; jo no sabia encara els motius pels quals m’hi tancaven a mi i ho vaig trobar increïble: «No pot ser» li deia, «les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i els cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes». Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des dels temps dels romans.

Per fi ens van treure del calabós per dur-nos al presidi de Montjuïc i afigura’t la meva sorpresa quan veig, sortit d’un altre calabós, el meu germà Francesc; només era comparable a la seva: «¿Tu també?» «¿Tens cap idea de per què ens fan això?» «¡Ni la més remota!» Resulta que l’havien tingut al calabós quinze dies com jo però tot sol i a les fosques. «¿I no t’avorries?» «Feia càlculs mentals; el temps m’ha passat de pressa.» Això et demostrarà que no hi ha com les ciències exactes per anar pel món tal com el món s’està posant i que la tan vantada sang freda dels tinents d’infanteria no és res en comparació de la dels d’Estat Major ja que confesso que jo m’hi posava neguitós i els dies se m’hi feien interminables. A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran i fins un cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells sinó a Montjuïc és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés absolutament ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot. Haurien pogut tancar la nostra mare, la nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot la meva filla ¿per què no? i no ho han fet ¿de què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè sí; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, ¿què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta «avantguarda del progrés» que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín?

El que vaig veure a Montjuïc seria massa llarg de contar; hauria volgut aprofitar-ho per saludar els presoners de guerra. N’hi ha sobretot moltíssims de Terol, oficials valents i dignes a qui de bona gana hauria anat a dir que per més adversaris que siguem em mereixen tots els respectes; però els tenen a part i està prohibit de parlar-hi.

No és sols la nostra detenció, la dels acusats de no haver denunciat fills o germans, que és «monstruosa» com tu dius; ho és també la dels meus germans petits i la de tots els qui es troben en les seves circumstàncies. Recordo com si fos ara la seva indignació quan en vigílies del 19 de juliol de 1936 arribà a Barcelona la primera notícia del «pronunciamiento» de l’exèrcit colonial; si no s’hagués produït després el desbordament anarquista, si els governants, en comptes de dissoldre els regiments lleials que eren la majoria, els haguessin utilitzats per reprimir la revolta anarquista com s’havia fet amb la feixista —totes dues eren en el fons el mateix—, els meus germans haurien estat al costat del govern de Catalunya i no hauria ni calgut que cridessin les seves lleves perquè s’incorporessin a files: haurien volat a fer-ho voluntàriament. Tot Catalunya s’hauria trobat altra vegada «espantosament unida» com aleshores de la guerra dels Segadors i com aleshores de la Solidaritat.

Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: «¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!» Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.

Probablement pujarem a Puig d’Olena el dissabte dia 30 i us ho acabaré d’explicar tot de viva veu; demà ens en anem a Peralada per passar-hi una setmana.

.

[Afegit el 1948: Al presidi de Montjuïc, superpoblat, es passava fam; ens donaven tres cops al dia un plat de sopa aigualida que era poc més que una entelèquia. Els fumadors coneixíem a més el suplici de la falta de tabac. Els presos havien de jeure, amuntegats, per terra, sense catre ni jaç de cap mena; almenys, com que era l’estiu, no passàvem fred. Era ple de gent tan innocent com nosaltres, com és ara sacerdots sense altre delicte que ser-ho; ja no els assassinaven d’ençà dels «fets de maig» però els detenien sota pretext de «protegir-los». Una nit que l’aviació feixista bombardejava el port van caure dues bombes sobre un dels murs i una colla de presos ho aprofità per fugar-se per la bretxa oberta. Això determinà des d’aleshores una vigilància més rigorosa, sobretot durant les nits de bombardeig. El meu germà Francesc i jo anàvem de sorpresa en sorpresa; únics «republicans» de tota la família com érem, no sospitàvem des del front aquests aspectes del «nou ordre» establert pel govern Negrín i si algú ens ho hagués explicat ho hauríem cregut calúmnies o almenys exageracions. Fins als «fets de maig» de 1937 les atrocitats havien anat a càrrec dels «incontrolats» i vet aquí que ara era el mateix govern qui les organitzava sistemàticament: a Montjuïc la mortalitat per fam o malaltia era esgarrifosa, sobretot entre els vells.]